dissabte, 1 de gener de 2005

Evasió


Una cançó sonava fort dins el meu cap. Era una melodía potent amb molta força i energia. Les meves orelles estaven essent la porta de l'extasi. El meu cap embullat per l'alcohol i els llums rampellants acentuaven la sensació d'euforia, d'alliberament de tensions i de tota la pressió enmagatzemada dins meu. Movia el cos freneticament expulsant el no desitjat (l'espressió dels cossos es infinita i així cada un ho fa a la seva manera). Molta energia que alliberar, tenc molts crits aufegats, tenc molts plors amagats.
La necesitat de alliberació de la ment es enorme. I pens l'increible de la natura humana, la relació de la ment i del cos. Quan tot es bo i positiu no som conscients dels mecanismes dels nostres cervells. Quan abandonem el món de Pin i Pon i tastem l'amargor que pot tenir la vida, allí ens adonem compte. De sobte el teu pilot automàtic s'espenya i comences a tremolar. No sabem com manejar la màquina, el descontrol es general, fins que la gran merda es normalitza dins el teu cap i agafes un pilot automatic, el del zombi. I carregues ses esquenes amb aquesta gran merda, fent-ho quotidià, actuant mecànicament, día rera día. Però arriba un moment en que el zombi ja no funciona, perquè els crits i gemecs de dins tornen a agafar força. Aqui comencem a sentirnos vius, a expressar les frustracions i descontents. Millor no amagar ni intentar crear un nou pilot automatic per la merda. En la merda mai s'hi neda bé.

no vull estructura, sentiments desordenats. ENTROPIA