La monja transvestida

EL SOMNI D'UNA MOSCA D'ABRIL

2008-04-06T11:54:00.004+02:00

Una pretesa visionària vella i sàvia s'ha ficat a l'estança on descansa l'amazona, per aglapir-li la cara amb les mans llemicoses i reclamar-la com a elegida de la seva tribu.

No sap que l'amazona, en despertar, ja pot atacar amb la precisió d'una pantera.

En lloc d'esclafar-la, com es mereix, l'amazona sols la fa enfora delicadament i li parla.

Li explica a la vella que quan lluita, cavalca o ressuscita un moix amb aigua, ho fa intuïtivament.

Que, simplement, veu que pot fer les coses, ho intenta, i tot surt bé.

No és cap elegida; no té cap poder; l'únic que fa és existir, lluitar i estar amb l'amant, d'una manera anàrquica.

L'amazona mira fixament la vella, la qual no pot aguantar un esguard tan ferotge i queda muda.

La guerrera tensa l'arc sense esforç; apunta la vella però no dispara, no cal: la vella ha esdevingut pols.
---------------------------------------
L'amant de l'amazona entra somrient.

Ell, el guerrer més còmplice, de cos sempre jove i amatent, de cap despert i aventurer, l'ajuda sempre a bufar totes les pols indesitjables al cosmos.

És l'únic que reté els seus ulls i que pot retirar-li l'arc.
------------------------------------------------------

Els estels no llueixen tant com els ulls del guerrer, admirat de l'amazona, rebel i constant alhora.

La poesia i el simbolisme sempre han estat inseparables. Com els pirates i el rom.
Haruki Murakami. Kafka a la platja

SACSADA

2007-12-16T14:08:00.000+01:00

Em pensava que moltes revoltes dins mi havien mort o havien patit, si més no, una metamorfosi aigualida. Però no. Sortosament, la mateixa espurna de bogeria de sempre m'escalfa el cos; imprevisible, salvatge, abassegadora en manifestar-se.
No m'importa si no està bé, si no és el que hauria de ser...
En realitat, m'agrada més si no està bé...
M'agrada rebre tot el que no és adequat amb una riallada boja, amb desig.
M'agrada que l'amat sigui capaç de veure-ho amb un esguard que ho despulla tot.

Em pensava que no tornaria a veure l'escletxa de llum al bell mig de l'amor, i ara no puc evitar calfreds en recordar que en refegesc ara i adés, que em deix portar per les seves sacsades, amb delit. La meva gola s'omple de mil idiomes que desconeixia, amb suavitat. Pronuncii espontàniament les paraules que l'amat té al cap i hi entr per rebentar la foscor amb llum perquè m'agrada que es vegi tot.

L'he portat als paisatges que més estima, que el fan sentir fort i desitjat. He fet créixer palmeres als llocs més freds només perquè hi passegi a sota, com un rei.

La resta no existeix.

Només l'aroma suau d'un silenci còmplice, la llum, la pell acollidora, el vellut càlid ara i aquí, i fins i tot en somnis...

SORPRESA

2007-12-15T16:34:00.000+01:00

En Martí em va donar fa uns dies una sorpresa. Gràcies :)

He tardat a escriure aquest post plena de dubtes sobre quins altres blogs havia de premiar jo... Difícil; sí, perquè no hi he pogut posar tots els que volia.

Un clásico del año 1998: la novela joven

2007-11-21T21:44:00.001+01:00

Permeteu-me que torni a incloure aquest clàssic, obra coral en el fons, que ha duit molta gent curiosa cap aquí, a través d'explícites cerques que podeu deduir fàcilment...
Deixeu-me que el dediqui especialment a tots els implicats, a AK i PCM, etc.

Capítulo 1
P. conducía bajo los efectos del alfajor mientras en la parte trasera del coche A. y M. ya experimentaban el cosquilleo anfetamínico del choricillo picante. A.K., de copiloto, estuvo a las puertas de la muerte por asfixia debido al consumo del alfajor. Tuvieron suerte; no toparon con la bofia haciendo controles de alfajoremia.
Vivían al límite.
Capítulo 2

Entraron en aquel sucio antro a tiempo para pillar a Johnny metiéndose una mesa de pino gallego.
Ellas dudaban. ¿Qué antídoto usar para paliar los efectos secundarios nocivos del alfajor en las muelas? ¿Agua, sifón, botijo murciano? Su instinto les dictaba que deberían ir a hacer gárgaras —en su sentido más literal— cuanto antes o las consecuencias podrían ser irreversibles.
La conversación con el sórdido barman de aquel sucio antro no dio mucho de sí, hasta que pidieron el cóctel más explosivo de moda: agua con zumo de melocotón. Las carcajadas del barman expresaron la negativa ante el hecho de servir tal bomba; se tuvieron que conformar con unas hierbas...
Para romper el hielo con el barman, empezaron a contarle todo lo que se habían metido antes de llegar al bar. Alucinó por la rareza de mezclas que ni él osó combinar en su día: dátiles con bacon, choricillos picantes, carne con curry...
Todo aquello ya era inaudito. ¿Cómo seguían en pie, habiendo rematado la sesión con un alfajor?
Johnny empezó a vomitar serrín como un descosido en el quicio de la puerta.
Capítulo 3
El alfajor, al cabo de dos horas y media, degeneraba en una curiosa histeria colectiva, acompañada de ideas escatológicas. Acabaron meando espatarradas como los tíos y pensando en pollas en vinagre. Pusieron al barman a parir como energúmenas. P. conducía con el cabreo típico de la bajona del alfajor.

RENUENT

2007-11-18T00:11:00.000+01:00

Fa dies que, sense voler, em puja al pit un sentiment congriat durant una llarga temporada.

En realitat, algú m'ha anat recordant pinzellades que jeien mig estabornides a alguns llimbs peculiars.

Llepar un pit, dormir sobre unes cuixes, l'encens de sàndal...

Comentaris apassionats de literatura mesclats als llençols; mil històries de matemàtiques sobre el vellut de la pell hipersensible...

La tendresa de la taula que sembla feta a mida per al sexe, del mirall tan oportunament a la vora...

La cervesa fosca i amarga...

Estimar la bogeria...
------------------------
No hi hem pogut fer res.

APERITIU...

2007-11-13T21:41:00.000+01:00

Ahir vaig obrir un diari ple d'instants no oblidats, punyents, que anul·len tantes coses. Ho redueixen tot a una broma innocent.

Brostes sorprenents m'empenyen, però encara he de pair-les, calcular-les, pensar-hi...

O potser no!

...Mentrestant...

«[...] ejerzo para sobrevivir un oficio tan por debajo de mí que lo llevo a cabo sin pensar en él más que en la respiración o en la digestión. Mi clima moral cotidiano es una tristeza color de ébano, opaca y tenebrosa. Pero esa oscuridad se ve a menudo traspasada por alegrías fulgurantes, inesperadas e inmerecidas, que se extinguen de inmediato aunque no sin dejarme en los ojos un baile de lucecitas doradas.»

TOURNIER, Michel. El Rey de los Alisos.

OLOR PER SORPRESA

2007-11-08T21:27:00.000+01:00

Sobtadament, gairebé alhora, una espasa em divideix i una olor, per sorpresa, m'amara.

Era una olor que sempre descrivia, que sempre cercava, que en somnis volia ensumar... I per sorpresa, en la persona, en principi, errònia, l'he ensumat.

Tan dolça...

I en la persona, en principi, encertada: la ferida, la llàgrima... Ara sense demanar perdó, sense entendre, sense disculpes: tal com raja.

I en la persona errònia: la mirada còmplice, la coincidència, el somrís... Els ànims que no cal dir perquè se senten; la contenció plaent.

I jo entre dues portes, sense saber quina n'és la correcta; sense ni saber, en realitat, si n'hi ha cap, de correcta; sense poder aplicar-hi cap lògica...

...Què faig?!

...

AIRE PUR

2007-11-03T13:31:00.000+01:00

Ara i adés rebuig besades d'amants perfectes, fecundadors, mirífics. Puc ensumar el forat del seu cor negre, port de barques que han naufragat i cadenes que em repugnen. No vull anar a l'Illa dels Morts fosa als rems de la galera d'un amor addictiu, agressiu, violent.

Sort que estic sencera.

Un dimoni s'havia creuat al meu camí.

Però ara sóc al somni d'un àngel amb sexe.

UNA CANÇÓ ABANS DE DORMIR...

2007-10-25T22:04:00.000+02:00

Massa emocions inesperades que necessit processar, ordenar...

Massa ganes contingudes de tantes coses.

No em veig capaç d'escampar-les ara per la pantalla.

A poc a poc esper anar amollant, suaument...

Bona nit...

DEFINICIÓ

2007-10-21T00:15:00.000+02:00

«—Ets una punkie amb traces de gòtica»

Aquest va ser el comentari d'ell després de resumir-la, de veure-la cíclicament viva de bell nou, content de pensar que els seus coqueteigs amb la parca formaven part del passat...

Al rostre d'ella hom hi veia la pàtina inevitable d'una adolescència fosca i melangiosa; sortosament, el caràcter vital heretat havia guanyat aquest pic.

Tot plegat, una mescla esbojarrada irresistible per a ell.

Ell odia les femelles embolicades en mil llaços de color, lloros pintats, aparentment pures, podrides per dintre, com un regal d'adoració al déu fal·lus.

Ell no vol adoració ni puresa, per sort.

Només vol estimar, i molt.

Sentir la sang bategar per les venes.

Riure.

Tancar els ulls per sentir els diàlegs dels ocells.

-----------------------------------------------------------

De fons, les ones comenten la tempesta que ja hem passat.

CONTRA L'SPLEEN

2007-10-18T23:12:00.000+02:00

Bogeria, blanche, pluja, dejà vu... Massa dies recordant com era (com sóc!); massa proves que em recorden paradisos i fantasmes cíclics, sobtats.

Simplement, no volia deixar per demà el que podia fer avui...

"—¿Quieres decir que vamos a terminar como unos vagabundos?
—¿Y por qué no, tío? Desde luego podemos hacerlo si queremos y todo eso. No hay nada malo en terminar así. Te pasas la vida entera sin meterte en nada, sin mezclarte en lo que los demás quieren, incluidos los políticos y los ricos, nadie te molesta y tú sigues tan tranquilo tu camino. —Estaba de acuerdo con él. Estaba tomando sus decisiones Tao del modo más directo y sencillo—. ¿Cuál es tu camino, tío?: camino de santo, camino de loco, camino de arco iris, camino de lo que sea. Un camino a cualquier parte y de cualquier modo. ¿Adónde? ¿Cómo? —Asentimos bajo la lluvia—. [...] Te lo aseguro, Sal, no importa dónde viva, el caso es que siempre tengo mi maleta preparada debajo de la cama, estoy preparado para largarme o para que me echen. Me has visto descuernarme y sabes que no me importa y que sabemos cómo es el tiempo. [...] —Suspiramos bajo la lluvia."

JACK KEROUAC. En el camino. Quarta part, I.

IMMRAMA

2007-08-22T20:36:00.000+02:00

Cercava l'origen de la por atàvica compulsivament entre mots de Rimbaud..., i era vora el meu llit, rebregada:

el pressentiment que sota el llit mil connexions que no funcionen bateguen;
les carreres continues de verificació;
l'alè breu quan una de les fraccions va bé;
l'ànsia de saber a l'instant què passarà amb la fracció següent, fins i tot abans que aquesta aparegui...

Portes tancades. Higiene asèptica. Tot enlloc.

Mai més en somnis la bruixa que m'obligava a observar com s'esclafaven nines suïcides.

Ja he començat a pastar el fang amb què em vull empastifar la pell nua...
amb deler,
amb ritual,
amb un conjur que estimuli les partícules perquè absorbeixin foscors.

MÍSTICA

2007-07-15T11:08:00.000+02:00

Volia tornar a escriure, en somnis, de veres, però no podia...

Una nit qualsevol mil intents de paraules jeien al meu cervell, amb un son profund, com de conte. Dormien a punt de caure dels seus llits innocents, somiant aromes d'interrogants i esperances.

Abans que jo les pogués acotxar, hi va comparèixer una bruixa: la pitjor, la més pudenta i estrident que jo havia vist mai.

Justament en aquell moment en què jo era més feble; no podia ni tensar l'arc...

Ni tan sols no vaig poder moure'm per evitar el seu ball verinós, ridícul, amb el qual em va sacsejar violentament mentre cridava que havia pogut esclafar tots aquells mots, satisfeta. Vaig notar la seva urpa humida i llemicosa al tòs; m'obligava així a observar com queien les paraules, cervell avall, i quedaven mig esclafades, mortes, en terra...

Vaig concentrar tota la força i la ràbia a desfer amb les mans la bruixa, amb el risc de quedar totalment exhausta.

Mil butzes agonitzants de bruixa lluïen pels meus braços.

Mots somnàmbuls tornaven al meu cap a dormir un altre pic, com després d'un malson, reconstruïts.

Amb el cor accelerat, dubtant si tot allò passava o no, vaig comprovar —ara i adés— que totes les portes eren tancades i que tots els mots dormien, esperant a sortir...

Avui, per exemple...

ALBADA D'HORABAIXA

2007-06-05T22:40:00.001+02:00

La llum amable, la trobada, el comiat proper i sensible... Els records que en realitat no ho són; la nostàlgia que en realitat és present.

Ella diu que li ha sortit un ciclista de l'aixella... Ell diu que a veure si es renta millor...

Mil rialles i un desig contingut amb aroma afruitat de començament.

INTENT DE DESCANS EN LA FOSCOR

2007-05-26T16:04:00.001+02:00

Ets un sol. Sempre vas derramant dia.
[...]
I tot jo mor en soledat obscura.
Blai Bonet

Ara amb llàgrimes continuu cercant l'home jove entre la foscor i a la llum del dia, gairebé sense descans: em despert sovint de nit amb una besada imaginària que em segella els llavis un instant. Lluit perquè els meus pensament no es concentrin en ell; en la lluita, començ a embogir...

Si, per exemple, em mir el genoll per no pensar-hi, hi veig una taca clara que es fa grossa progressivament, que em vol menjar... I aleshores tot és pànic, i em sembla que perdré la cama, per començar.

I els mugrons es deformen; la carn se'm fon, literalment.

---------------------------------------------------------

Quan el trobi, sé que tot es compondrà sense paraules.

EL SECRET DE L'AMAZONA

2007-05-19T09:52:00.000+02:00

I am exhausted, I am exhausted—
Pillar of white in a blackout of knives.
Sylvia Plath

De mica en mica s'evapora aquell xic d'ànim.

Les ganes de cridar i esclatar dins una cotilla que no puc desfer avorten.

Adés tot es pot plànyer, adés tot és una gran sort.

Les llàgrimes xoquen impacients als llagrimers; esperen —com l'esperma ansiós— qualsevol moment per sortir; com aquell, en fer-ho, no tenen aturall.

Aleshores mir el meu arc penjat —qui m'ajudarà a fer-lo servir de bell nou?— i em deman si algun dia podré tornar amb l'Amic, amb l'Amat...

A qui li ho podria contar sense patir vergonya?

Amb qui em podria empetitir ni que fos un segon...?

PARAULES DE N'ALBERT

2007-05-12T11:11:00.000+02:00

Aquest matí no intent capturar mots...
Algú va venir de visita a ca la monja i em va oferir les seves paraules.
Avui, per tant, les paraules no són meves.
L'amazona descansa.

Que parli n'Albert:

«De petits tots hem tingut amics ficticis i hem jugat a ser altres persones. Hi ha qui manté aquesta rutina infantil tota la seva vida, en Poe era un d'aquests pocs afortunats.

En Poe era sobretot, fantasiós, però en l'extrem oposat de l'abisme hi havia un home realista. Era com una balança que constantment intentava col·locar els seus dos platets en equilibri, i normalment ho aconseguia, excepte quan planejava més amunt dels núvols. Quan es trobava en aquell estat transitori la millor solució era deixar-lo volar i volar. I volava fins que se li cansaven les ales i el cos li demanava aire terrenal. Després s'adonava que havia respirat massa paraules que no eren de la seva boca i tornava a la vida natural, amb els seus pros i contres, amb les seves alegries i amb les inquietuds diàries. Tornava a ser en Poe.»

Extret de: ROQUER GRAU, Albert. El mateix dilluns.

VERTADER

2007-05-05T11:09:00.000+02:00

És tard ara per pensar si va estar bé sortir de nit per aquell lloc...

Sí que va estar bé el que hi vaig trobar: mescla fresca i aromàtica de natura salvatge amb notes penetrants...

Sí que va estar bé ignorar justament aquells fantasmes moralistes que m'embolcallaven, i llençar-los amb fúria timba avall; com si fossin bivalves enormes sense perla destinats a ser fum.

Millor encara va ser la petita porció de desig sobtat, imprevist, amb una traça exquisida.

Fusta clara; somrís; cors presos.

Mal preciós.

Punyent.

L'HOME ESTRANY (I)

2007-04-28T20:24:00.000+02:00

Ahir vespre vaig estar amb un home estrany. El mirava insistentment als ulls..., però no, no era aquell home estrany amb qui jo havia desitjat compartir la cambra.

De tota manera, la situació no em va causar repulsió —ans al contrari—, i vaig decidir abocar-me amb alegria a l'abisme que el present —i el cos de l'home estrany— m'oferien.

Llàstima que una dona madura, grassoneta i maternal interrompés el cerimonial de despullar-lo. Aquella dona estava molt segura de ser plena de bones intencions, però jo podia respirar el seu verí àcid, d'abast infinit, que em feia plorar.

Amb sang freda, em vaig excusar dient que ens trobàvem al bell mig d'un somni que m'havia portat a aquella habitació, que tot allò obeïa a una «harmonia onírica» tan fràgil de percebre com perillosa una vegada cruiada.

I així vaig aconseguir l'home estrany. I no em va saber gens de greu que no entengués cap de les meves paraules...

------------------

En despertar, l'habitació era espaiosa, plena de llum, amb vitralls..., i amb l'olor dels amants deixondint-se entre el setí blanc i verd.

PAPER KAFKIÀ TROBAT

2007-04-21T22:38:00.000+02:00

Avui me'n recordava d'un paper. El darrer full d'un quadern, escrit ràpidament, nascut d'un somni de plenitud a una illa encegadora amb cels tan blaus que feien mal. Volia copiar-lo aquí..., però no l'he trobat enlloc. (Potser també vaig somiar que l'escrivia?)

Amb el pols alterat, he decidit sortir a passejar, vora la costa fosca i freda, malgrat el vent desagradable. M'he topat amb una veïna grassa, amb el cap rapat, angoixada perquè algú era a punt de morir a ca seva, delerosa de trobar una drecera per trobar la persona en qüestió abans del traspàs.

Jo coneixia la dona, coneixia la casa, la urgència, la gravetat... Però el meu braç no m'ha obeït i l'ha enviada de dret cap a un camí de roques esmolades que duia a un penya-segat.

Hi he anat al darrere per impedir-ho, però la meva boca també se'm revoltava... I, en lloc d'advertir-la de l'error i el perill, li he recordat —no gaire afortunadament— algun estrany literat romàntic que exaltava la bellesa de la mar a l'hivern.

Mentre jo intentava inútilment callar, la dona ja s'havia estimbat, no sense abans convidar-me a imitar-la, segura que per allà hi havia un bon camí per a ambdues.

De sobte, em va semblar una persona caparruda, i no vaig insistir a convèncer-la; em vaig limitar a veure-la desaparèixer entre l'escuma.

I, sense sentir res, he reprès el camí —el qual, per cert, havia canviat totalment. Ara era ple de bèsties salvatges que jo anava acaronant ara i adés.

(Per a mi, és hivern, encara.)

L'ANGOIXA (A DESTRALADES)

2007-02-25T13:26:00.000+01:00

L'angoixa, l'espera, el recompte de segons i l'esforç de mantenir els dies intactes han mantingut l'amazona lluny, molt lluny...

Dies i dies de mantenir totes les estructures externes i ocultar el forat immens de dins...

Fins que un dia, en voler sortir-ne, la porta havia desaparegut.

Us volia veure a tots i a totes un altre pic més, i havia perdut els ulls.

Vaig decidir descansar una temporada per agafar forces; sé que ho faig sovint, però és l'única manera de tornar-me a aixecar, forta, i obrir portes a cop de destral, si cal, com ara mateix...

Abans, al bell mig de la batalla, l'angoixa m'omplia la boca d'unes estranyes bolletes seques, com excrements d'un ésser estrany i inconegut; tot plegat em va obligar a retirar-me de la lluita per un temps. He passat dies i dies traient totes les bolles amb els dits, incansablement, amb una pena i un mal enormes, perquè no volien sortir-ne, no hi havia manera.
A la fi vaig poder vomitar-les de cop (amb la immensa vergonya que algú pogués espiar-me, trobar-hi el meu taló d'Aquil·les i descarnar-lo amb eines esmolades).
Esper que del munt llefiscós d'adob creixin orquídies aquesta primavera...

He decidit deixar de comptar, d'esperar, i esfondrar-ho tot.

DOGMA

2006-12-09T20:48:00.000+01:00

Com una cançó antiga, vaig acollir amb amabilitat la jaqueta que una mena d'amic que m'acompanyava m'oferia --regal robat-- tot i que ja intuïa les males vibracions que em produiria, les carreres que faria fugint-ne, les vegades que m'amagaria davant de qualsevol esguard que jo interpretàs com a escorcollador. La sensació d'agraïment era massa forta, emperò; la jaqueta, ni m'agradava excessivament ni m'importava portar-la.

En vestir la jaqueta, l'amic es va fondre, però quelcom d'ell era a dins meu: jo mirava la ciutat com si fos el primer pic. M'hauria afegit a qualsevol partida de bevedors només que m'ho haguessin insinuat, i hi hagués cantat cançons de beure... Mirava amb la llum absurda de les ciutats dels meus somnis.

Vaig arribar a ritme de llaüt a la porta de la casa d'una amiga. De segur que li agradaria sentir el que m'havia passat; a més, la porta era oberta, tot i que la primera alenada em digué que el moment no era l'adequat. La família de la meva amiga es lliurava a una mena de teràpia televisiva mercès a la qual romanien hipnotitzats, nus, i levitaven panxa per avall, amb convulsions ara i adés. Com més convulsions manifestaven, més els creixia la panxa, fins al punt que penjava com la d'una flàccida embarassada. Aleshores uns crits d'ignorància anunciaven el part estèril. El mal que conjuraven es clavava als ulls de la meva amiga, asseguda a la taula, vestida de vermell, amb un tassó d'alcohol a la mà...

Em mirà complexament, com mai. Unes espurnes d'ira per haver-ho descobert, un xic d'impotència, un rerafons de petició de socors.

La vaig cobrir amb la jaqueta.

LA CARPETA NEGRA

2006-12-02T22:49:00.000+01:00

Ella li explica a ell alguna anècdota insignificant: per retenir-lo, perquè l'escolti, perquè pensa que així la mirarà als ulls abans de tornar al col·legi antic. Aquell en què ell troba l'esvelt company, i el besà gairebé als llavis, i es mostren fotos de cases amb llits reformats, i somriuen mentre els sembla que ensumen flaires còmplices, i volen comprovar que res no ha canviat...
Ella desapareix. En lloc d'insultar-los, obre la carpeta negra. Hi escriu amb dues tintes que mesclen el que senten ells i el dolor d'ella.

----------------------

Fic els peus al fang negre, però encara sent aquella flaire; els ulls tancats recorden el cos de fum esvelt.
Hi fic el cap; passats uns segons, m'esclata com una tassa en caure...
No ve la fada que em consola...
No em pugen al cel corrioles de bon humor al costat del príncep blau, amorós, deliciós...
No hi ha besades...
Ni padrines a la cuina preparen llet colada mentre jug a bolles amb els amics a la sala...
No em fa pessigolles el pare que no tenc...
Ningú no em recorda que el joc acaba, que l'amic se n'ha d'anar i jo m'he de ficar al llit, feliç...

El cavaller no em vigila.

Si plor, si tenc por, no puc tornar a ser feliç al pit de ningú; ni tres segons...

Dins la carpeta negra no hi ha ningú.
Tothom en marxa.
Les oracions tornen negatives.

En obrir els ulls, al mirall del fang, em dic: "només hi ets tu!"

NO PUC RECORDAR EL SEU NOM...!

2006-11-18T23:48:00.000+01:00

Des d'un portal, assegudes com pidolaires, les amigues observen la furgoneta aparcada.

Una vegada més, amb molta fredor, tres parelles practiquen sexe, ordenadament: tres a dalt, humans; tres a baix, autòmats.
Les amigues ho senten tot, immòbils, silencioses.
Els humans aturen alhora. Se separen dels autòmats. Dos humans parlen mentre l'altre escolta:

--És ver el que diuen de tu...? És possible que siguis optimista?
--En parles com si fos una malaltia...
--(amb sarcasme; amb la mitja rialleta)... no seràs una pessimista mal informada...?
--Algú mal informat desconeix els detalls o la totalitat d'un fet. L'optimisme no és un estat d'ignorància parcial o total; és una postura determinada, enfront de la informació que hom té sobre un fet. A més, els pessimistes no sempre estan ben informats de tot; desconeixen que la seva postura els és molt perjudicial, per exemple.
--Trobes?

--Sí. Pots informar-me tant com vulguis d'allò que vulguis. La meva postura no canvia; s'adapta amb un patró positiu. Conec l'opció del pessimisme, però no la vull: no és gens eficient; no s'adapta a res. No em fa viure millor, no serveix per millorar les coses, no aporta solucions...; és un entrebanc. Socialment està més acceptada, la qual cosa m'importa ben poc. En realitat, aquest darrer fet m'empeny una mica més a fer el que faig.

--I que guanyes amb això?

--Viure millor. A més, qui vol al seu costat un pessimista?

--Tu l'hi tens...

--Però només per mirar d'encomanar-li l'optimisme...

Una de les amigues surt d'aquella mena de somni per relacionar el diàleg amb l'estil d'un conegudíssim director de cinema, però no en recorda el nom. Proposa a l'amiga partir a passejar de la mà per veure si recupera la memòria, però l'amiga li diu que no, que, en realitat, tot és insignificant, inútil, sobrer, malgrat el puntet de tendresa evident; li diu que no cal recordar, que no serveix de res. "Potser no cal; però digues que no és meravellós que estiguem juntes, aquí..."

I l'amiga, encomanada totalment, no va poder dir "no", i va transformar l'exabrupte en llàgrima.

EL SOMNI DELS DITS TRAVATS

2006-11-11T22:39:00.000+01:00

Ella s'amaga de nit al camp, deliberadament, a recer de la muntanya.

Tanca els ulls desitjant somnis; però sols hi veu una munió de dones joves que s'esgola per un riu lànguid.

Obre els ulls que devoren el bosc i el deixen mut; la llum ja s'ha consumit.

Només queda una llum, ara: la d'aquell jove solitari --flama i llavis-- que sempre revisa els seus quaderns abans d'anar a dormir. La llum que ella sempre necessita per reificar els somnis.

Amb urgència i un gest nítid, ell la convida a compartir la llum.

Aleshores les llegendes amb ales d'escata xiuxiuegen; fantasien com una ànima infantil. I la bellesa batega a dues veus; fins que els dos éssers abans aïllats traspuen una felicitat exhausta.

El somrís d'ell beneeix els instants en què ella esquinça la solitud d'ambdós per contar com funcionen les frontisses de l'infern, o quines sedes porten els àngels; deleja els moments en què, de sota la roba, com una bruixa, ella treu un flascó preciós, net, de mil colors, amb una mescla d'ambició i felicitat, i li ho regala.

Mai no en tenen prou.

Mai.

COSES DEL PASSAT...

2006-07-31T13:34:00.000+02:00

(ELLA, la Mort, pensa, ajaguda a un llit, darrere el JOVE, que és amb un got de verí a la mà. L'ÀNGEL escèptic pensa des d'una distància més llarga que la Mort, no hi dialoga, no hi intervé: sols observa.)

MORT: Déu meu, si tot això que he estat pensant... No és fals?

ÀNGEL: Pensaments, il·lusions d'adolescent: un bon dia et despertaràs i seran reals.

MORT: Si per alguna raó he fet que això existís a alguna banda...!

ÀNGEL: Com si la seva imaginació tingués validesa a un cert món.

MORT: He començat jo i no sé com aturar-ho.

ÀNGEL: El pensament ha sortit d'ella; existeix; Afrodita i Eros; Ella i l'Amant...

MORT: Pensava que tot plegat no arribaria mai enlloc, que només es tractava de beneitures que em rodaven pel cap quan em deixava dur. Supòs que no sóc morta, i que visc a un altre món, però avui m'he trobat ajeguda a un llit, pensant en algú que m'estimava, observant-lo... I això és impossible en el meu estat.
L'estimava tant que m'esforçava a pensar que ell moria amb una expressió progressivament més dolça. Volia poder-ne gaudir rebutjant el paradís. Pensant que mai no provaria de cercar-lo.
També és cert que en la meva solitud encara puc esperar...

JOVE (deixa el got): Avui respir terriblement un aire diferent.

(El JOVE encén un ciri. La MORT plora.)

MORT (mirant el JOVE): Celebra el meu retorn a l'infern.

JOVE (mirant la MORT): Hi ha milers de soldats enamorats de tu, enfilats per milers d'espases... Tu no has estat mai a l'infern. Jo sí. Agredolç. (S'acosta a la MORT) Deixa'm veure't nua; sense cap luxúria, ho promet...

(La MORT se'n fuig però el JOVE es queda amb el seu vestit)

MORT: Per què m'agrada això? No entenc aquesta atracció!

JOVE: Les úniques persones que t'entenen ja no existeixen; sense el teu "uniforme" no pots representar el teu paper.

MORT: Estic farta (surt)

ES CARRERÓ

2006-07-06T23:21:00.000+02:00

He recorregut mentalment mil caminois per no caure al viarany nu, com una Caïna involuntària amb una petita germana a les mans a la qual no vull matar, tot i que pens que una mica d'alcohol li seria un sèrum vital...

La Monja Travestida, la de veres, en majúscula, en negreta, la vàrem trobar un vespre a Es Carreró... Com puc evitar no parlar-ne...?

El Google us vomitarà relats romàntics del passat d'aquest bar, de records... Intentau-ho. Endinsau-vos-hi. Possiblement hi hagi tecles sensibles que han ballat amb emoció per a la ocasió.

--------------------------------------

La imatge d'avui, resultat d'una suma curiosa de variables, se m'ha representat com un haiku: aparentment senzill, però punyent quan n'he copsat el sentit.

La mínima expressió d'un bar exposada a una subhasta que era el comiat real.
La suor apegalosa i humida de l'illa barrejada amb la pols tendra dels objectes.
Una mescla de festa i funeral amable, amb un buit que et començava a pujar per l'esquena ara i adés.

Primer m'han barrat el pas els records més amargs; alguns estretament lligats a objectes surrealistes de la subhasta. He pensat que el fet de no lluitar-hi em feia oblidar el mal: aquelles paraules que mai no s'haurien d'haver dit; acompanyades de glops d'alcohol que haurien d'haver quedat al tassó...

Onades paradoxals enmig de la calor.

El temps s'esgola a ritme d'estiu...

PRINCE OF WALES TEA BLEND

2006-06-11T16:41:00.000+02:00

El somni de les onades destructives i gens pietoses a l'illa del paradís és l'excusa perfecta perquè els joves herois escalin el mur, s'afanyin a fugir amb el físic al límit, frissin de cercar la casa de la druida; la més secreta de l'illa.

El cor a la gola batega tan fort que vessa pels tossals i les praderies que albiren els seus ulls lluents i segurs tothora. Amb la saliva espessa es mescla un desig fort de córrer.

L'herba verda, suau a les cuixes musculades...

Els camps de Mart, esclatants de blat ros i erugues voladores que xiuxiuegen cançons desvergonyides vora les barbes que ara es comencen a estremir...

Els herois es miren de reüll i es descobreixen en un somrís inconegut i mutu, extraordinari i plaent, mentre la suor nova saluda el vent ara i adés.

Obliden per què fugien. L'entrecuix els demana recer; sense impaciència, emperò constant.

En arribar al llac ple d'ous de fades a punt de rompre's es deixen dur per l'encís. Respiren profundament. Es repassen amb la mà el coll suat. Es miren obertament en silenci.

Es banyen amb cura, l'un a l'altre, ara que poden. S'encaixen els pits durs en una besada agredolça. Les fades sospiren dins l'ou en ser testimonis d'aquell lluita d'àngels despreocupats per la victòria final. Els sospirs animen els gemecs dels herois. Tot plegat es trenca amb un petit dolor ofegat per un plaer sobtat, immens, inevitable, atàvic.

Els herois deixen un nèctar preciós al llac que alimenta aquella remesa de fades que encara passegen alguna malla als cabells; des d'ara ja tenen un esguard ferotge, i una fortalesa bella i exuberant.

--------------------

Entren sense fer compliments a ca la druida atemporal, amb una mena de consentiment no escrit, somrient. Deixen una flaire d'ametles exòtiques vora la marmita. Els porus de la pell resen un ball recent d'olis de fada, aigua, suor i nèctar...

No poden dosificar la sensualitat quan l'altre és a la vora, així que la druida sent alguna vibració estranya de tant en tant, rep el cop directe d'alguna mirada impacient, batega passió sota la túnica...

Ella els guarda el secret, amb un punt de tristor. Els ofereix amb pena els millors beuratges, les herbes i fruites més exquisides, i en partir els lliura un secret dins una capseta, per quan els calgui, i la millor poció contra la genteta que els intenta ferir covardament amb sagetes enverinades de tota casta.

Abans de la batalla, se'n van a escriure uns versos amb el sexe a l'aire que alcen una aura suau que alleuja la suor de la druida mentre talla vesc a les alzines, i l'ajuda a concentrar-se en els llibres en llatí; també fa riure nerviosament les fades...

TO BE OR NOT TO BE...

2006-06-06T22:00:00.000+02:00

Ser una amazona. Veure que tot plegat t'hi ha dut i no pots fer res més que continuar endavant. Maleir la teva naturalesa, però tornar-hi; tirar, aparentment, per un altre camí, però, en dur les coses al límit, reaccionar amb el nervi d'un guerrer. És inevitable. Terrible, d'alguna manera.

Qui ho voldria, això...?

Doncs ho vol, secretament, una de les bruixes del fred, moc penjim-penjam, ridícula, estúpida. Però no gosa fer-ho. Mira amb menyspreu l'amazona que més a prop té. Menyspreu i por. I admiració engegada i reprimida alhora.

Mentre l'amazona tensa l'arc ella en pren la forma mercès a un gep incipient conreat davant la marmita en què prepara beuratges infectes.

Cada sageta de l'amazona és una berruga al nas de la bruixa.

La qüestió és quedar bé als akelarres i fer-se la bruixa per no lluitar amb l'amazona. És l'opció fàcil. L'amazona se la berenaria en un alè. I les bruixes es pensen que gaudeixen d'alguna protecció especial de Lucifer. Pobre àngel caigut que boça només de pensar-hi...!

La bruixa veu, en primer pla, les seves butzes sorgir de teles de rat-penat; a la llunyania, l'amazona fa els exercicis, sua vida, riu en clavar llances a la diana. Darrere les botges, herois joves la miren amb desig, els mateixos que ignoren la bruixa del fred.

Cada vegada que l'amazona fa l'amor al migdia, a plena llum, nua --així és com li agrada més-- un os de la bruixa es trenca, gràcies a un encanteri universal i dolorosament cruixent.

(I això que la bruixa venia de casa bona, però si la podridura i la ferum hi són a dintre...).

L'amazona no sap si enviar-la a l'infern i estalviar-li patiments, o millor deixar-la ofegar-se en ella mateixa.

Lucifer junta les mans per pregar amb llàgrimes als ulls que aquell ésser metzinós no trepitgi l'insigne infern.

PETIT HOMENATGE A PETER GREENAWAY

2006-06-03T01:25:00.000+02:00

Avui no és un bon dia per escriure, perquè segurament sortirien de les meves mans víbores, verí, males paraules, teràpia a mig digerir...

Millor us posaré unes paraules escrites per Peter Greenaway, bellíssimes, d'una pel·lícula seva que he vist més d'un pic pel cap baix...

MRS. TALMANN: We have a Cedar of Lebanon and a Judas Tree. Perhaps we could cultivate a Tree of Heaven?

MR. TALMANN: The gardens of England are becoming jungles. Such exotics are grossly unsuitable. If the Garden of Eden was planned for England, God would have seen to it.

MR. NEVILLE: The Garden of Eden was originally intended for Ireland. For it was there that St. Patrick eradicated the snake.

MRS. TALMANN: The only useful eradication in Ireland was performed by William of Orange, four years ago on my birthday.

MR. NEVILLE: And happy birthday to you, Mr. Talmann. If you are not too old to receive presents, perhaps the gardener and I can find a snake for your orangerie.

MR. TALMANN: What?

MRS. TALMANN: (to MR. TALMANN) Shhht. (to MR. NEVILLE) Good day, Mr. Neville.

MR. NEVILLE: Good day, Madam.

Escrit per Peter Greenaway (El contracte del dibuixant)

IN VENERE SEMPER DULCIS EST DEMENTIA

2006-05-26T23:42:00.000+02:00

Ella jeu prohibida.
Ell no pot obviar-ne els pits.
Es miren només als ulls per no posar en perill el coll.
Ella li ofereix una taronja.
No hauria d'haver fet aquesta oferta a un cavaller que somia amb una orangery.
S'alça una aura que fa que el rei atiï el botxí.
Els druides despentinats provoquen un fum sagrat per fer que ella torni, però el que fa és tornar cec el cavaller.
Queixalades a la taronja, suc pertot, dolç, apegalós, viu...

Es taca fins i tot la dalla de la dama fosca, oblidada sota el jaç.

PENÈLOPE

2006-05-20T00:46:00.000+02:00

Tothom era abocat a una mena de circ romà, de plaça de bous, creient-se falsament segur a la graderia. Fins que ens queien a sobre cocodrils, tot i la llunyania amb el Nil, i aleshores de res no servia pensar que allò no era possible, i la ment s'afanyava a pensar la millor manera de lluitar-hi, de desempallegar-se'n...

Ja érem al microcosmos de l'absurd; a l'altre món.

La fugida va semblar prou assenyada. Amb una por atàvica; no sabies on anar perquè no sabies on cauria el pròxim cocodril.

(Per sort tenc una certa experiència amb rèptils perillosos de dents enverinades; tot sovint hi he de tractar, ja m'enteneu...)

També tenc una certa experiència a trobar gent peculiar per les meves estances, desconeguts que es passegen per la llar; no els dic res; no molesten. Vaig obrint finestres perquè la claror toqui tothom. Tot esperant Algú que hi entri. És un detall que em somriguin de tant en tant sense fer-me preguntes de cap tipus.

Un dia, a alguns d'aquests desconeguts se'ls va desintegrar un braç. Feia feredat veure'n l'os ennegrit i els pelleringos de carn encara fresca que hi penjaven. Ells en donaven la culpa a unes galetes en mal estat, tot i que després varen reconèixer que hi havien mesclat una mica de carboni 14.

Els vaig reprendre, alhora que agraïa la meva poca passió per les galetes el dia que me'n varen oferir.

"És que volíem saber quina edat teníem... Fa tant de temps que som aquí..."

I jo què els havia de dir, a ells, simpàtics zombis que m'acompanyen en una espera potser estèril, teixint i desteixint, interrogant les finestres, somiant el jove Ulisses.

SENSE NI PODER...

2006-05-13T00:19:00.000+02:00

Res no serà com abans. Però torn sense treva. Amb tambors d'atac com a silenci còmplice. La tensió agradable de l'adrenalina no em deixa reposar.

Pot més el desig de mostrar l'escut que el seny. Ni que sigui per obrir pensaments esparsos. Intensos com un haiku encertat. No és el cas, ja ho sé. Necessit prendre paciència...

Com la dona que collia olives a Fartàritx. Vella, senzilla, dura. Va dir a una al·lota tremolosa i perduda que una vegada ella va anar a collir caragols i es va perdre. Es va fer fosc i va fer alguna volta, però tothora ensopegava amb la mateixa paret, i d'allà no en sortia. Va decidir mantenir la calma i esperar la llum del dia asseguda. Va dormir al bosc. De dia ho va veure clar tot d'una.

Contes com aquest són els que m'obliga a contar, d'alguna manera, una mena de vampir que toca el piano. Sent una mescla de veneració i simpatia per ell, tot i que mai no tastarà ni una gota de la meva sang. Crec que ja ho ha entès.

O igual fa com aquella nena petita que un dia va sentir "sopa de tortuga", i no podia imaginar com es podia menjar una tortuga, i va pensar que s'empraven plats a imitació de la closca.

Contes com aquest són els que m'obliga a contar, d'alguna manera, un vampir que toca el piano.

LA VERITAT ÉS QUE...

2005-12-22T21:34:00.000+01:00

...l'amazona necessita un descans; un descans de veres, reparador, intens, despreocupat, que en faci renéixer l'energia, la joia...

un descans encara no sé com de llarg; només sé com d'intens

us llegiré, això sí...

:X

MOLT RECENT... (2)

2005-12-10T00:24:00.000+01:00

I ella es va rentar les mans amb un curiós sabó blanc, en pols, que li va deixar les mans suaus com mai. No coneixia aquell sabó. S'ensumava les mans, tancava els ulls, i pensava que era fet amb les plantes del bosc i feia olor d'herba acabada de tallar... En obrir el ulls, es va eixugar les mans alhora que feia un cop d'ull al mirall: anava lleugerament descambuixada i li havia tocat una mica el sol. Abans d'anar a dinar, va estirar les mans al finestral, per sobre del paisatge amb fruiters, però de secà, i va guaitar-hi per l'ampit.

Molt a prop hi havia un home jove; també una mica descambuixat, també una micona colrat pel sol. Es miraren. L'esguard d'ell era sincer, a més de molt tendre i molt eròtic. Ella no va poder fer res més que oferir-li les mans. Ell les va agafar, ferm, suau; les va ensumar fent-li unes pessigolles molt gracioses al dors de la mà; hi fregà les galtes, la tènue barbeta, la qual cosa va provocar que enmig d'un calfred a ella se li posassin els mugrons de punta. Ella s'imagina aquella barbeta agradablement rasposa pel seu coll...

"Són molt suaus" --digué ell penetrant les pupil·les d'ella descaradament; amb la qual cosa li deia més coses, en realitat...

"És el sabó..." --respongué ella, molt entremaliada; les pupil·les d'ambdós els feien mal, de tan dilatades. No només les pupil·les es dilataven, de fet...

Ell va pujar empès per ella, amb un posat de "sí... ja..." fàcilment traduïble per "no és el sabó que m'agrada, redimoni, sinó tu!".

Ella el va atreure per uns braços de somni. Li va acaronar el coll, digne de la més bella estàtua.

"Els homes no sou conscients del vostre coll, sovint..."

El mossegà amorosa. Es varen besar.

-------------------------------------

Varen tenir molta sort, de trobar-se aquell dia.

MOLT RECENT... (1)

2005-12-07T23:08:00.000+01:00

Rebutjada per qui no esperava, amb una certa por d'algú qui l'assetja, ella decideix fer una volta amb el pare druida, com un retorn al passat, per un camí prop d'una casa amb un hort ple d'arbres fruiters. Hi ha una llum esplèndida; el dia és preciós. Ella sent que la seva infantesa sense preocupacions ni por renaix amb la del pare, el qual amb franquesa i naturalitat li basteix un món que la relaxa i li treu la llagrimeta alhora que manté el seu somrís tímid.

Enmig del distanciament del passat, el pare diu que coneix la gent de la casa, "i prou!". Se n'alegrarien tant, de veure'l! --I ell se'n sentiria tan orgullós, d'ella! Tot s'ha de dir-- I l'alegria encara seria major si els ajudaven a collir una mica de fruita.

El pare druida va tornar com un infant, darrere la fruita. No sense por, ella l'ajudava, obedient a les indicacions del pare, el qual coneixia perfectament quines fruites eren collidores.

Però la gent de la casa no va conèixer el druida. Varen interrompre el dinar sota l'emparrat per encalçar els lladres de fruita. Ella i el pare es varen mirar, entremaliats; a veure què farien, si cap dels dos no estava per córrer...!

Tot acabà en abraçades després d'uns segons tensos, de reconeixement forçós.

Els varen convidar a dinar.

"Abans m'hauria de rentar les mans" --va dir ella. La varen acompanyar al lavabo: enorme, antic, amb l'olor de mil fustes i sabons, esclatant de roba blanca, amb un gran finestral.

AIXÒ NO ES FA...(?)

2005-12-03T23:03:00.000+01:00

La sala és enorme, plena de gent inert estirada en terra, amb poca llum i un silenci dens que abraça la malaltia, la por i un vici intranquil alhora. De fons, sona una música suau que no relaxa, que sembla que tothora hagi de canviar a renou, i així obliga la gent a escoltar alerta, a l'espera del canvi, neguitosos.

Ella no ha quedat paralitzada. Va coberta amb una túnica; no sap si moure's o no. Té por que algú la vegi, o la miri. Es demana si té motius per tremolar d'aquella manera gairebé ridícula.

Ell es passeja per la sala despullat; en realitat, duu una capa, blanca i blava, només per sentir-se una mica emperador, perquè no li tapa res de res. Ho vol així. Vol moltrar com el seu sexe es mou tothora en caminar; ara penja. Orgullós i cruel.

Per dissort la descobreix a ella i la duu al piano. L'obliga a tocar una cançó que ella desconeixia i ara odia; en aconseguir-ho, la menysprea profundament. Li recorda que la primera dona que passà per allà també ho sabia fer, que la seva habilitat és absurda. Que no entén com encara es pot moure i té esma de fer-ho.

Ella s'alça i li mostra uns pits desafiadors. Aleshores els estreny i l'ofega amb una llet que no és materna ni fecunda ni, segurament, humana. I, així, omple la sala de llum, mata el llop, suavitza la música...

De lluny, els déus s'ho miren i la toquen amb el capciró dels dits, per atorgar-li aquella mena de toc diví, aquella capacitat de guiar sense imposar, d'intuir el futur sense conèixer-lo explícitament.
-------------------

Des d'aleshores ençà, ella no es rendeix mai.

FA UN ANY COMENÇAVA AIXÍ...

2005-11-30T22:36:00.000+01:00

"Què passa quan descobreixes que realment la visió que tenia el pare de Hamlet, tan particular, és la que tu havies imaginat? Per un moment penses que tens poders... però després resulta que, com a màxim, hi ha hagut una convergència de fets clara: tot et porta cap a una banda concreta, i no és només la teva imaginació. El que havies pensat no era un disbarat o, si més no, has trobat un Horaci que ha caigut en l'encís del teu disbarat."

EL SAVI

2005-11-27T01:58:00.000+01:00

La primera nit amb el savi jove em moria. El meu desequilibri em feia endevinar gemecs de plaer pertot arreu, els quals, tanmateix, em deixaven ben buida. Devora el foc li veia el pit nu, de perfil; gens solemne, ara. I preferia estar morta a estones, i de vegades fregava el cel; no em calien ales per caminar cap al sol. Aleshores em descobria com un enorme arbre groc, amb flames internes que em cremaven com a torxes.

El savi em despertà i em va empegueir notar-me molt suada. Com si llegís els meus somnis, em va dir que avui l'infern era al cel.

En deixondir-me, vaig admirar un eclipsi de cel vermell fosc i un savi més bell i absent que mai. Em mostrà la seva espasa groga sagrada, secreta, poderosa; aquella nit em va deixar pujar amb ell al seu cavall fosc enfollit i jove, com ell.

...ÉS DIVÍ

2005-11-20T22:22:00.000+01:00

La pobra formiga atòmica fa tot el que pot per evitar els éssers terribles que volen i la bombardegen amb postes d'ous fètids.
Li produeixen una profunda sensació de fàstic. D'impotència. Són éssers repulsius i pudents.
Però la formiga atòmica va collint granets de blat i els éssers no la fereixen.
Per error, llenega i sense voler fot queixalada al blat, en menja, i esdevé Pentesilea: seriosa, forta, calculadora, minuciosa. Amb una sageta travessa un dels éssers i el fa caure a terra; devia ser el que feia més pudor, perquè es transforma en na Shirley.
"Encara no ets morta?"--demana Pentesilea--- "Et queda ben poc per fer; tu acabes i jo començ, i això et provoca un humor negre i purulent que afecta les teves postes d'ous."
"No em mates?"--escup na Shirley.
"No. Et perdon, aquesta vegada"--diu ràpidament Pentesilea, mentre recupera la seva sageta, amb la qual cosa els altres éssers repugnants també cauen i envolten na Shirley; es transformen, també: en l'insecte flatulent amb problemes d'olor corporal i absència neuronal; amb la grollera que es pensa educada i no sap què és ser una persona; en l'aprenenta boca de rap, escandalitzable.

Totes miren Pentesilea. No entenen el perdó. Són tan descarades que no cal ni llegir-los el pensament.

"Teniu sort que hagi passat uns dies inoblidables amb un gran guerrer"--diu Pentesilea, i els somriu pensant en ell, de tal manera que els posa la carn de gallina, les ofèn, les fa tornar verdes fins a desintegrar-les amb la mirada.

I el somriure creix en una riallada com un orgasme múltiple.

ELLA DIU QUE...

2005-11-16T22:06:00.000+01:00

Avui pensava com t'agradaria tocar-me les cames; per davant, per darrere... Com n'elogiaries la textura. Com recordaries de sobte com és de suau la meva pell. Com en beneiries la uniformitat. Com m'ompliries del teu gaudi. Com faríem un nou món al marge del fred.

També recordes l'últim dia. Ho sé. Sé que hi penses amb un calfred de plaer.

Quan t'aglapeixi no hi haurà qui ens separi...!

L'OBLIT

2005-11-14T13:22:00.000+01:00

Veig els llums que s'allunyen des d'aqui dalt...veure-ho des d'aquesta perspectiva et fa entrar molta melangia i amor a la teva terra i als que s'allunyen.
Deixo de banda l'arena i el sol amb els que hem jugat tant temps. Deixo de banda les butxaques plenes de records. L'arena canvia i es transforma en roca.

TROBALLA

2005-11-13T21:50:00.000+01:00

Quan el vaig trobar suaument al costat de la font, enmig del bosc, vaig ser feliç d'una manera molt animal, instintiva; només volia cridar, obrir-li els meus pensaments, però havia de dissimular per no perdre l'oportunitat de quedar amb ell, ni que fos sota l'excusa de voler aprendre el seu art. Així, doncs, vaig canviar l'esguard de desig pel de curiositat, que és el que aleshores vaig pensar que més agradaria a un savi jove.

I ho vaig aconseguir.

La contenció és complicadíssima: Em desfaig fins a la mort cada vegada que cerca estels entre les branques del bosc i puc mirar sens que em vegi els seus ulls vulnerables com la sang. O quan remou amb mans d'infant una herba per explicar gràficament a tall d'exemple un episodi del passat. O quan els seus llavis prims pronuncien algun mot terrible que no puc repetir.

Però almenys el veig tothora, i em deixa sense parla...

QUIN MALSON...!

2005-11-10T20:05:00.000+01:00

Ets a la porta de l'hospital, al peu de l'escala; esperes. Aleshores veus que en treuen una velleta en cadira de rodes, la qual duu un nadó als braços extremadament petit, embolcallat en una mena de vestit d'esquimal. Intueixes la tragèdia. El cor se't puja a la gola.

La persona que duu la velleta la intenta baixar per l'escala i la cadira tomba. "Hauria de comprar loteria"-- penses, i tot seguit et sap greu pensar en aquestes coses enmig d'una tal escena.

La vella s'alça amb dificultats. El nadó queda en terra. Cap per avall. Penses que hi has d'anar a ajudar-lo però les cames no t'hi porten. I a damunt, tothom et mira com si fossis l'única persona que ho pogués fer: l'elegida. La pressió provoca que les cames et responguin i prens el nadó als teus braços. Sortosament, el vestit d'esquimal s'ha endut tot el cop.

"Moltes mercès!"-- et diu el nadó, i a tu et neguiteja molt aquella mena de barrufet que parla, però alhora mires de semblar educada, una mica com Alícia en terra de meravelles, i t'adaptes a les circumstàncies com si fossin les més naturals del món: "De res, bonic"--respons, i aprofites l'avinentesa per tornar-li la criatura a la dona vella-- "Au, amb la padrineta". En fer-ho, descobreixes que no t'havies fixat en com era de semblant la padrineta al quadre "Saturn devora els seus fills"; ara ho veus, mentre agafa el nadó amb cara àvida i uns dits amb uns ossos prominents.

A veure si no era un accident...?

PER CARRERONS...

2005-11-06T22:03:00.000+01:00

Feia dies que no sortia. Més dies encara que no et sentia, que no em llençava a trobar-te. I vaig decidir fer una volta amb un grup de gent potser una mica més jove que jo, tampoc no gaire; una volteta nocturna. Cercant a estones algun conegut, una cara simpàtica, o aquell jove que se'm menja amb els ulls quan vaig en autobús...

No sabia que ara la gent portava lluernes. I em va fer molta gràcia. No sabia per què, però ho vaig prendre com un protocol més de la diversió.

Aleshores, davant nostre, hi havia el carreró més fosc que jo havia vist mai. I vaig sentir una por profunda; pànic. Tothom hi va entrar amb la seva lluerna. Jo no. Vaig esperar una estona.

Quan em va fer més por quedar a fora que entrar-hi, hi vaig córrer. No hi veia res. La foscor era densa com un cotó en pèl negre.

Feble, molt feble, a la vora, hi havia una lluerna; devora la lluerna, un braç molt atractiu. El vaig agafar fort. "Esper que no t'importi..."-- vaig xiuxiuejar no sé ben bé a qui. Primer estava segura que eres tu... Tot i que tenies una retirada al jove que se'm menja amb els ulls... I la veu del desconegut llunyà tan tímid que m'encén de tant en tant...

Tant se val! Fos qui fos, no li va importar gaire baixar-se els calçons quan calia; besar, llepar, captivar, despullar, amagar-se, somriure...

Sé cert que era un Frankenstein de tu i ells dos; a mi no m'enganyes... ;)

CONTE DE POR

2005-11-01T12:02:00.000+01:00

Això era i no era na Shirley que va arribar més rara del que era habitual en ella a l'oficina; movia les natges d'una manera més grotesca que d'habitud i, sense dir res a ningú, va pujar a la seva taula i es va arromangar les faldilles --que ella pensa que són super fashion--, amb la qual cosa va regalar als seus companys l'espectacle d'unes cames lletges peludes i unes bragues balderes, les quals també es va abaixar. Un dels oficinistes, arribat aquest punt, vomitava a la paperera; li acabaven de venir al cap uns versos del Rector de Vallfogona.

Na Shirley va pondre un ou; en va sortir una oca. "Però no serà una oca i prou. Això seria una vulgaritat"--etzibà na Shirley, que es pensa que és refinadíssima--"Serà una oca gemmòloga!".

La mitjana intel·lectual d'allà dintre no arribava a desxifrar el missatge; i els pocs que ho varen aconseguir, el varen trobar pedant i avorrit, com gairebé tot el que deia aquella, diguem-ne, dona (glups!).

I els conta, dia rere dia, amb un posat que fa ràbia només de recordar-lo, tots els petits miracles de l'oca gemmòloga; evidentment, sense que ningú no li ho demani.

"La meva criatura s'enduu a escoleta, cada dia, una gemma ben tallada, la més preciosa: el diamant. Bla, bla, bla..."

Però un dia l'oca li va dir a sa mare que tothom li deia a l'escola "l'oca del diamant", i que a ella li agradaria ser com els altres i no cridar l'atenció. "Que no em podries donar pinturetes, un quadern i un panet de pa amb oli i formatge, mare?"

I aleshores na Shirley mai més no li va donar res de res. I l'oca, pobra, es va anar consumint a poc a poc.

I si tracta així el fruit del seu ventre, i se'n sent orgullosa, què en poden esperar la resta dels individus?

Tant de bo tornàs ou en lloc de pondre'l; en faríem una truita i, si més no, en treuríem algun profit.

Conte contat, ja s'ha acabat.

MOMENTS DE FEBLESA

2005-10-27T22:15:00.000+02:00

Pentesilea desfeta, abocada al penya-segat, totalment hipnotitzada per les roques grises cantelludes, es demana si ha de ser o no ser.

Pensa estavellar l'arc a les roques, però al final només el deixa en terra per plorar una estona.

Es deixaria tallar el braç bo de viu en viu, només per trobar algú a qui vomitar-li tots els dimonis que la intenten consumir.

Tots. Absolutament tots. Fins i tot els que més vergonya li fan. I no haver d'amagar res. Ni dissimular. Ni obligar-se a créixer darrere l'arc.

"Un braç per poder plorar amb tu dies i dies!"--brama recordant el desconegut que coneix perfectament, la mirada fosca que voldria clavada al bescoll.

L'esgotament venç l'amazona, la qual cau sens remei en el son.

I ell arriba aleshores, la duu a bon recer. Se l'acosta al pit, l'abraça encara que ella no el vegi, endolceix tant com pot el moment; l'estima, la besa, desitja fortament que es deixondeixi com un volcà.

UN SECRET DELS DÉUS...

2005-10-24T23:14:00.000+02:00

Quan es torna a il·luminar l'escenari, al prosceni, veim la VELLA asseguda, amb el seu maletí damunt els genolls i el GRANCAP en terra, llegint el seu llibre.

GRANCAP: En 77 ja viu a un altre món. Es gita amb algú qui estima i, tot i pensar que pot morir, la seva expressió és cada vegada més dolça.

VELLA: Està tan xop d'ella que l'odii!!

GRANCAP: No la podeu veure ni per una espitllera, veritat?

VELLA: Per culpa d'ella en 77 ha negat violentament les nostres mans...!

GRANCAP: Sí, i això no està bé. (Silenci.) Contra la nostra voluntat, no podrem donar-li la segona part del seu tractament.

VELLA: No, això mai.

GRANCAP: Ni tan sols que el pugui veure de lluny.

VELLA: No.

Pausa.

GRANCAP: I jo?

VELLA: Tu no el necessites.

GRANCAP: Però m'agradaria molt veure'l. (Pausa. La VELLA se'l mira una estona. Ell insisteix. Ella obre el maletí i en treu un sobre. L'hi cedeix, a ell, molt, molt lentament. Ell l'obre amb molta cerimònia i llegeix una plana. Immediatament, gira l'altra plana. El full és en blanc. El GRANCAP es preocupa molt. Es posa nerviós.) Veig que no voleu compartir el vostre secret amb mi.

VELLA: Acap de donar-te el meu secret per escrit. Mira'l bé.

El GRANCAP es desespera amb les dues planes. No hi ha res.

GRANCAP: Vella... (la VELLA el mira) M'heu donat un full en blanc. (pausa) Feis broma?

LA IMMORTALITAT

2005-10-20T22:29:00.000+02:00

Llum suau. En 77 i na BLANCA dormen junts al sofà. En 77 comença a moure's, com si un somni no el deixàs reposar. Fins i tot desperta na BLANCA, que, al seu torn, el desperta a ell.

BLANCA: Què tens?

77 (una mica espantat): Un somni... (es miren) Somiava que jo era una llavor, i volava... Aleshores m'aferrava a tu, com un liquen a les branques d'una alzina, i creixia... I tu paties molt.

BLANCA (riu): Au, dorm!!

(Silenci seriós quan s'extingeix la veu riallera de na BLANCA)

77 (encara espantat): Blanca, quan mori, no em deixis tot sol.

Na BLANCA li tanca els ulls amb la mà. Somriu. Està convençuda que no morirà.

Fosc

DOS HEROIS ENAMORATS

2005-10-15T11:53:00.000+02:00

Els ancians dels aqueus encerclaven Pàtrocle i demanaven a Aquil·leu que mengés, però ell, tot plorant, s'hi negava:

"Us ho prego, si algun dels meus companys em vol fer cas, que no m'inviteu que el meu cor se sadolli de menjar i de beure, perquè m'aclapara una desolació terrible. Fins que el sol es pongui, esperaré i aguantaré malgrat tot. [...] Ah, tu, [Pàtrocle], també, malaurat, el més apreciat dels companys, altres vegades personalment em servies el menjar saborós, diligent i sol·lícit, a la tenda, [...] Ara tu jeus estès tot malmès, i el meu cor s'està de beure i de menjar, encara que a dins hi hagi de tot, per enyorança de tu. És que no podria sofrir una altra desgràcia pitjor, [...]"

HOMER. Ilíada. Barcelona: Edicions de La Magrana, 2002.

Ell [Aquil·les], encara que sa mare li havia informat que, si matava Hèctor, moririra, però que, si no ho feia i tornava a casa, moriria vell, fou valent i preferí socórrer el seu amant Pàtrocle i venjar-lo. I, així, no només va donar la vida per ell, sinó que també el va seguir en la mort.

PLATÓ. El Banquet. València: ADE Edicions, 1997.

PENTESILEA AL TEATRE

2005-10-09T11:47:00.000+02:00

Potser era la Pentesilea del passat aquella que va passar el llindar de la porta del teatre aquell dia, potser... Jove, molt jove; en estat pur, gairebé. Fera i decidida, va penjar l'arc davant de tots els actors i va demanar unir-s'hi, terriblement seriosa per a la seva edat.

El director va dir que sí, entusiasmat i encisat. La posà a prova. Semblava excel·lent, però no només això. També semblava vulnerable sense l'arc; estranya, solitària. Una presa fàcil. Una carn jove de la qual ell volia vampiritzar injustament la joventut, amagat darrera l'ascendent que com a director tenia sobre ella. Difressant l'estratègia maligna amb amor i admiració. Ocultant les seves llefiscoses intencions amb una mena de necessitat sexual estranya, atès que la dona agonitzava i no el podia satisfer.

Ella no sabia que per fer teatre calia respondre preguntes tan íntimes. Ni estar tanta estona junts. Ni parlar-ne tant, de tot.

"No podem seguir amb l'obra"-- digué, solemne, un dia, el director. "Ens falta un actor que ens faci d'heroi, i no el trobam..."
"Jo el duré"-- afirmà Pentesilea. I sortí corrents del teatre, amb una idea fixa al cap. Però no va caldre córrer tant. L'heroi va aparèixer com si sabés tot el que passava, i va accedir a acompanyar-la al teatre. Va penjar l'espasa vora l'arc de Pentesilea. Va pujar a l'escenari: poderós, savi, i amb una mirada assassina envers el director, com si ho hagués ensumat tot. Amb una veu sense esquerdar, rotund, digué:

"Encara que no em vulguis com a actor, em tindràs aquí cada dia a partir d'ara..."

I l'heroi s'anà enamorant de Pentesilea, a poc a poc. I el director es preocupava. I l'heroi es demanava quan hauria de despenjar l'espasa...

"No trobes que és massa jove per a tu, aquest heroi?"-- deia el vell director a Pentesilea, quan aconseguia trobar-la tota sola. "No!"--reia ella, innocent--"M'agrada molt; és savi, és jove, és un gran guerrer... No en voldria d'altre" I això va fer mal. Tant, que el director abraçà Pentesilea per la força, i ella s'espantà i maleí haver penjat l'arc. Se'n va poder desempallegar, i va córrer com mai, i no va aturar fins que va arribar als braços del seu heroi, desfeta.

Havia arribat el moment de despenjar l'espasa. L'heroi semblava un espectre del passat. Corria cap al director dient-li "asquerós, llefiscós, pervertit", enviant-lo a l'infern, els ulls plens de foc, les venes plenes de la sang d'herois antics els quals, com a semidéus amics, l'empenyien. Amb un sol braç el decapità. Pentesilea va agafar el cap i el va donar a menjar als insectes d'una puntada de peu. Va besar llargament l'heroi ple de sang.

Ell la va treure del teatre, li va penjar l'arc a l'esquena i la va pujar al seu cavall.

Els va acomiadar una dona que ho havia vist tot. S'adreçà a Pentesilea, potser perquè va veure que ho necessitava més:

"Cavalca, cavalca, ben segura, ben valenta. Cavalca ben lluny i explica'ns tot això que et trobes pel camí"

"Et promet que ho intentaré amb totes les meves forces, Isnel", li respongué Pentesilea mentre se n'anava somrient amb els ulls humits.

VOSALTRES SOU EL MEU TRESOR

2005-10-04T21:53:00.000+02:00

Quan Pentesilea va arribar al límit va estar a punt de deixar de ser una amazona. Amb un gran esforç va alçar la vista i, des del cim en què es trobava, al seu davant, a més de la mar, va descobrir un paisatge molt i molt especial per a ella. I va començar a somiar el passat amb els ulls humits i el somrís a estones.

Recorda, després de la pujada entre mates de romaní, una mena de jardí meravellós a una plana en què semblava impossible que hi pogués créixer tota aquella verdor. Recorda totes aquelles consonants que li varen semblar tan exòtiques i històriques aleshores. Ara sent una punyida al cor en recordar-les. Sap que mai no les podrà oblidar. Allà baix, feia anys, va passar d'amazona a fullet del bosc i es va omplir de colors durant uns instants. També va començar a ser una mica més valenta, a lluitar contra bèsties fosques animada pel millor guerrer. Amarada d'un amor valent que encara l'acotxa, creixent i canviant.

-----------------------------------------------------------

Aquell dia una família que collia olives els va acompanyar a trobar el camí de tornada a casa.

L'àvia, molt forta per a la seva edat, amb un bon sac d'olives a l'esquena, en veure l'amazona entre esgotada i preocupada, li va contar que un dia ella havia anat a cercar caragols i es va perdre. Voltava i voltava i tothora trobava al seu davant una paret que no la deixava passar. "Paciència", va pensar. I va passar la nit allà, asseguda, fins que va sortir el sol i va veure clarament per on havia d'anar.

-------------------------------

Per això Pentesilea es resisteix a deixar de ser una amazona.

CATACLISME

2005-10-01T22:07:00.000+02:00

Al somni barroc la vampira rossa, de dol, diu a l'àngel caigut, amb convicció, que qualsevol H2O que begui la pot matar, que per això vol beure cervesa. L'àngel, que l'estima bojament, li recorda que la cervesa també en duu, d'aigua, i que ell ja li n'aconseguirà, de sang fresca i abundant. Pren l'espasa de foc i baixa al món, disposat a tot.

I al meu llit comença el terratrèmol; continua la por. No tot és un malson, perquè un home m'entra per la finestra, com una sageta humana: xapant la persiana, esberlant el vidre, esclatant-se el cap. Malaguanyat íncub.

Em crec un monstre perquè la prioritat nerviosa és telefonar a qui estim, comprovar la gent perduda, tornar a trepitjar els espais buits.

Mai el silenci no em va semblar tan violent com abans de sentir-te la veu: "Tot va bé!"

DESFRAGMENTADA

2005-09-22T22:18:00.000+02:00

El setembre és un llarg diumenge ennuvolat.

Les hores i els minuts inunden la casa on visc. El nivell del temps ha arribat al sostre i no puc respirar. M'ofego.

Un gra de raïm m'esclata dins la boca a les dues de la matinada.

En els dies buits, recullo cartells pel carrer i els penjo per tota la casa.

Els budells no em deixen dormir. Podria ploure ben fort. Netejar l'aire, la ciutat, aquesta quietud pudenta.

M'assec i espero que la mort, la bogeria o la maduresa vinguin i se m'enduguin.

M'aixeco els matins, ben prest, ben prest, per tenir tot el dia per angoixar-me.

(Una sirena se m'asseu a la vora, sense fer-me cap pregunta. Jo tampoc les hi faig; tinc por que se'n torni a la mar.)

Veig les ciutats cobertes per l'escorxa dels arbres morts.

Fantasmes negres recorren la muntanya; cerquen la sang dels infants.

Ha començat a ploure...

IN A GARDEN SO GREEN...

2005-09-17T22:36:00.000+02:00

Cap no ho fa com ell,
Amant misteriós i laboriós,
Rima delitosa i boja,
Nerviosisme vençut per sempre,

Imatge bella el record de la qual em trasbalsa

Obscè, em mires,
Sensual, lluent, et mostres,
Sempre expectant, amb un punt de neguit,
Obscur esguard, cos ple de llum clara,
Senzilla i dolcíssima negror d'ulls...

---------------------------------------

O, dit d'una altra manera:

m'apassiona sentir-ne el fal·lus a l'esquena,
no puc evitar cridar quan em xucla la sang,
em mor per aferrar-me als seus mugrons.

Ni puc ni vull obrir els ulls. Ja se'm comencen a esmolar les dents...

AI...

2005-09-13T22:22:00.000+02:00

Ella fa olor de mango, d'encens, de te. De rosella i de menta en un tassó fumejant que t'escalfa les puntes dels dits... els horabaixes de pluja.

Ell atufa a conyac i a panets durs de formatge a mig matí. A cafè amb llet massa fred... aquests dies en què tot el rebenta.

Quan ella era petita i li demanaven què volia pel seu aniversari, sempre contestava: "una sorpresa". Fos el que fos, li agradàs o no, sempre estava agraïda, sempre havia estat una sorpresa.

Quan a ell li duien una jugueta que no era exactament com ell havia demanat, s'enfadava moltíssim.

Ell l'estimava a ella perquè de nina feia confeti retallant les pàgines del Nou Testament en trossets mol petits. S'hi passava dies. Ella era també molt petita. I el dia de Cap d'Any, quan tothom mirava la televisió o se n'anava, ella estenia els milers de trossets del Nou Testament que havia anat tallant aquells dies i s'hi rebolcava.

I es posava la roba de la seva padrina, que li venia llarga, com si fos una senyora antiga amb vestit de cua.

La nit de Cap d'Any, ella, la celebrava sola, caminant petita i alterosa entre els seus trossets de paper.

--------------------------

Bona nit, sirena amb gust de mar... --li xiuxiueja ell, sensual, cada nit.

EL MÓN FA L'OLOR D'AQUELL PRIMER SETEMBRE...

2005-09-08T22:18:00.000+02:00

(La PENTESILEA del passat és entrevistada per un vampir postadolescent vestit d'enterramorts terroríficament atractiu)

VAMPIR: Conta'ns com és ell...
PENTESILEA: Estrany, estranyíssim... Té un ull de cada color
VAMPIR: I el tercer?
PENTESILEA: ...invisible!
VAMPIR: No en saps res més?
PENTESILEA: No. Però em sent al bell mig del buit quan el seu cavall de foc s'enlaira i el xuclo amb la mirada.
VAMPIR: La cosa és així de senzilla?
PENTESILEA: Tant, que sovint m'he de fregar els ulls compulsivament per assegurar-me que estic desperta entre dolces boires fosques.
VAMPIR: Què en diuen, les persones del teu entorn?
PENTESILEA: Que no tenc gens de seny. Que hi arrisc la vida per un ésser perdut. Que tot plegat és un desbarat.
VAMPIR: I el present?
PENTESILEA: Encara som una mica impacient amb les meves víctimes i, sovint, abans de poder-me'n servir, les deix fetes cendra. Em falta pràctica. Però la meva natura ara com ara és un tresor. Qui vol esperar un nou dia, el Sol, si tanmateix sempre surt igual? Més m'estim la nit: em fa perdre la serenitat, m'endinsa dins un oceà en què ja no em puc ofegar. De petita em semblava un somni, i mira'ns ara.

(L'entrevistada i l'entrevistador s'abracen sobtadament, amb impaciència)

RAMPA

2005-09-04T18:07:00.000+02:00

Ell era ran de mar, consirós, gaudint perfums i lluentors, però somiava...
Cercant mots romàntics, però no en brolla cap més que --estic decebut!-- aquest: "No tenc il·lusió?!"
I es va fondre volent fugir.
Jo ni tan sols vaig veure com, sola ran de mar, nua, banyada.

"Tanmateix, despertaré", pensava ell, mirant de reüll el solc que va deixar i com s'omplia d'arena ara i adés.
I maleïa l'aigua alhora que n'evitava els vaivens; més tard, el desafiava l'enyor.

Desperta i tot ell és pura rampa.
Toca el seu cos i no hi és.
El menjar li llisca dels llavis, adormits...?

Respira fons i tot s'atura: "Quedaré tranquil. Ja em passarà."

No passa.

"Decebut i perdut al somni"

L'ANTIACTOR VIST PER UNA POSSIBLE ACTRIU

2005-08-31T12:57:00.000+02:00

(La POSSIBLE ACTRIU seu a una cadira, seriosa, ofesa)

Superficial. Tot lo dia fa beneitures. Amb una deformitat interna, inútil. (Res a veure amb la de Gloucester!)
Droga els sentits i mai per obtenir un producte millor, sinó per fer veure que és un home de món. Tanmateix, aquest ús em resulta ridícul, estúpid.
Intent evitar-lo. No vull entrar en un joc deshonest.
És un company insegur, asistemàtic, imprevisible.

Jo vull l'altre: el que plora darrere la porta perquè pensa que no és prou bo. L'analític. El seriós. El correcte. El que estudia i alhora vomita l'interior controladament. És capaç d'establir una pauta amb l'emoció sense que ningú no ho noti. Aquest és el segur.

L'altre put; les seves companyies, sovint, també. Són lluny de l'essència que desig olorar. I la seva vida té més cops de teatre que l'escena.

JO VULL L'ALTRE...

AMOR...?

2005-08-29T11:43:00.000+02:00

Permeteu-me que avui ho digui N. Hawthorne...

"No era amor, per molt que el pertorbés la seva esplèndida bellesa; ni era horror, tot i que s'imaginava el seu esperit imbuït de la mateixa essència nociva que semblava impregnar-li l'aparença externa, sinó que era un fill salvatge de l'amor i de l'horror alhora, amb una part de cadascun, i que cremava com l'un i s'estremia com l'altre."

CURIOSITAT (2)...

2005-08-26T22:24:00.000+02:00

Una escala de marbre grisós ens donava la benvinguda. Va sortir l'amfitriona; sense respirar va fotre-li un cop al cap amb una pala, a ell, i es llançà damunt meu com un animal en zel. M'abraçava massa fort. Em feia besades de cafè amb llet agre. Jo feia tot el que podia per desfer-me'n, però, malauradament, les meves accions continuaven sensualíssimes: les coces esdevenien carícies que es cargolaven; les mossegades de desesperació, besades folles. Furgava i embestia el meu sexe amb dits toscos, desagradables. Jo bramava, però només se sentien gemecs de plaer! Vaig haver de suportar que ella en quedas tipa, inflada, vermella... Se'n va anar amollant baves, com un caragol inconscient. Ell es començava a despertar, ple de sang, esverat.

Quin error, deixar la pala al meu abast...! Fou inevitable cridar com una boja en agafar-la. Ella va baixar les escales --segon error-- i li vaig esberlar el cap d'un sol cop. La volia fondre, que no en quedàs ni una taca d'oli ni de misteri. Tot s'omplia d'un líquid espès i brillant.

"Ja n'hi ha prou; només era de carn i ossos!", em pregava ell.

Vaig aturar. Vàrem riure prou i ell va tornar tot vermell. Vaig acaronar-li el pit.

"Ets un àngel...!"

CURIOSITAT (1)...

2005-08-25T22:12:00.000+02:00

Ell em va demanar "Què tens, ara?".
Ni jo mateixa no ho sabia.

Em vaig veure reflectida als vidres d'una tenda: els cabells es torçaven, exhuberants; els meus ulls temptaven sens cap mirament; els meus pits, farcits d'una estranya plenitud, maldaven per sortir de l'escot... Qualsevol moviment inconscient em sortia sensualíssim i jo no podia fer res per impedir-ho.

Ell no se n'havia adonat que li passava el mateix, i em mirava amb estranyesa, mentre jo cercava la manera d'explicar-li-ho sense que perdés el cap.

Llavors ens va cridar des d'una balconada una dona plena de tremolors i amb uns cabells tan oxigenats que feien mal als ulls. Duia un drap de cuina per sostenidors i res pus. "Passau si no teniu on anar! És de franc!".

Ell em va fer l'ullet i em somreia d'una manera coventa mentre m'empenyia cap a la porta.

JONÀS

2005-08-23T23:06:00.000+02:00

Ella era com un mascaró viu en aquell vaixell a la deriva. Cridava per allunyar les petites embarcacions, per evitar el desastre. A la fi, algú va poder aturar el vaixell.

No era gens fàcil pujar a coberta; a més, cap mariner no la volia ajudar. La miraven com si realment fos un mascaró que s'hagués transformat en dona; un monstre, un fantasma... I pensaven que estava maleïda, que allò era cosa del dimoni, que portava mala sort. No la volien ni tocar ni mirar.

"Déu meu! Us he salvat! Com podeu pensar que estic maleïda??"

Ella interrogava; ells callaven i miraven en terra.

Ella va fer un darrer bot per tocar terra ferma i va cridar tan fort com va poder "tant de bo us ofegueu tots i tingueu una mort angoixant, lenta, humiliant, terrible!!!!!!!"

El pitjor comiat per a uns supersticiosos que li havien fet la travessia impossible.

JACULATÒRIA

2005-08-21T13:51:00.000+02:00

Damunt l'escenari va caminant la NARRADORA, vestida de negre, llegint un llibre. Al pati de butaques hi ha na PENTESILEA, asseguda, amb un vestit llarg, blanc, i un full a les mans. S'aixeca i se'n va cap a l'escenari, sense arribar a pujar-hi. La NARRADORA ho veu i s'hi acosta, sense arribar a baixar-hi.

NARRADORA (encuriosida): Què ha estat...?
PENTESILEA (li dóna el full): He pensat que això et podria interessar... (La NARRADORA el llegeix) En veu alta, per favor...
NARRADORA: "Doncs ara ja no sé qui és més cruel, ja veus... El que passa és que potser hauríem de conèixer bé les dues versions, la del rei i la de la reina. I potser també la de l'actor, és clar. De vegades ens mirem massa la vida en una sola dimensió. Isnel" (La NARRADORA i na PENTESILEA es miren, pensant)

Pausa.

Entra l'actor. Somriu. Es col·loca al centre de l'escenari. La NARRADORA desapareix darrere les bambolines. Na PENTESILEA seu a la primera fila.

ACTOR (mirant fixament el seu únic públic):
Saps que m'agrada molt ser aquí dalt; és el que sempre demanava.
M'agrada també que hi siguis a prop.
Blanca roseta, t'estim,
àngel de la mort, et menjaria...
(L'ACTOR baixa al pati de butaques i s'asseu devora na PENTESILEA)
Tu deus ser...?
PENTESILEA: Sí.

Fosc.

UN CLÀSSIC: L'ORACLE DE DIVENDRES A LA NIT

2005-08-20T14:52:00.000+02:00

A FOLLAR, A FOLLAR Y QUE CHOQUEN LOS PLANETAS!!

EL REI

2005-08-18T23:26:00.000+02:00

El rei ha estat cruel, molt cruel. Mira la reina com si fos la tomba d'algú a qui ell hagués assassinat. Ella se sent com una antiga amant assassinada; s'amaga, no vol que ell ho sàpiga, per si en algun moment algun petit foc conscient li crema dins. Evita mirar-lo als ulls; si ho fes, ploraria sens remei i seria un desastre. Voldria perdre'l de vista fins que ell s'adonàs de com és de miserable, del fet que sense ella no és absolutament res. Però és inevitable trobar-lo de cara i aguantar l'aire als pulmons. Ell parla:

"Em vàreu fer construir un teatre al palau i avui he duit actors. Sé que us agradaran. Us he omplert el palc de roses..."

(Es pensarà que amb això em pot comprar?!)-- pensà la reina. "Mercès, missenyor, però en ve de gust anar a la primera fila; altrament, el perfum intens desviaria la meva atenció, i vull gaudir intensament de l'espectacle..."---va dir ella. I el deixà tot sol.

I baixà al costat de l'escenari a oblidar el seu infortuni, a viure la vida dels actors com un somni (com, de fet, ells la vivien).

De sobte, un actor curiós que cantava una cançó ridícula la va fer riure com mai. En acabar, se li va asseure al costat. Ella sentia un gran desig de mirar-lo, i en fer-ho es va veure immersa en una estranya i plaent familiaritat.

"Tu deus ser la reina"-- els seus ulls foscos somreien.
"I tu qui ets?"-- demanà ella, tot i saber-ho; sabia que faria qualsevol cosa per veure-la riure un altre pic.
"Som el qui ha acceptat aquest paper ridícul només per veure't..."
"... No podem parlar tant; l'obra continua..."-- ella es neguitejava.
"Demana'm el que sigui. Pixaria aquí davant si això et fes riure un altre pic"-- ella va somriure.
"Dóna'm el que el rei ja no em dóna. Però ves alerta amb la meva falda, ja que ha de semblar la de la reina en tot moment."
"Un plaer..."

ESTIGMA

2005-08-16T01:15:00.000+02:00

Dotze campanades al bosc de les fades.

Besades confuses al Marsella; al·lucinacions (... amb qui anava jo?).

Final molt feliç; en vull més, i més, i més...

-----------------------------------------------

On es fiquen els barcelonins el mes d'agost???

EL PEDRAFORCA

2005-08-14T15:09:00.000+02:00

El Pedraforca semblava immens, inaccessible des de la carretera, una mena de Mordor...

Els nervis, la por enfront d'allò desconegut.

El dia abans no havia estat molt bé de salut, però ho faria, vaja que sí.

La grimpada, la corda, el cim...

Hores de rosseguera. Músculs tensos.

El paisatge immens; l'aire fresc i sec a la cara.

Al final vaig poder amb ell i tot era bellesa, placidesa, companyia impagable, nafres als talons.

SIR LANCELOT, PERCUSIONISTA...

2005-08-06T23:42:00.000+02:00

Sir Lancelot, cavaller enamorat, gairebé perfecte, ha anat a consultar l'endevina...

"No importa que em consulteu. Vós mateix sabeu què va passar aquella nit i ho explicaríeu millor que jo"-- va dir ella, somrient, trencant el fosc amb una espelma.

"Jo li donaria una connexió falsa; vós desconnectau les parts i li donau un aire oníric, i això m'agrada, perquè a partir d'ara tot haurà de ser un somni"-- pregà, deixant de banda el seu tambor, una mica entremaliat.

L'endevina va fer esclatar unes llavors i n'aspirà els vapors...

"Què veis?"-- s'emocionà ell, oferint-li ambdues mans.

"Certesa, desig, cames acrobàtiques. El vostre alè dolç, calent, d'una suavitat extrema. Una mica de dansa; la fortalesa d'ella..."

"Desig?"

"Molt. M'hi veig immersa; m'envaeix com una gran peresa..."

Aleshores Sir Lancelot va mossegar l'endevina, fortament, alhora que li estrenyia les mans. Ella només sabia que volia despullar-se i despullar-lo. Gemegaven sens vergonya. Ni sabien on eren. La Via Làctia genolls amunt, llavis endins. I vinguen llengoteigs, esguards, lluentors... La cintura d'ell als braços d'ella.

Un altre pic havia passat. Però se n'haurien penedit tant d'haver dit "no".

Els llibres de l'endevina els escupien paraules d'or: delicat, intens, preciós, vellut, arc de Sant Martí...

I entre el mareig agradable i la deixadesa patiren el dessagnament de l'amor: llengües de seda als llombrígols, el contrast agradable de besades massa innocents per al moment. El repòs de mil safrans.

L'endevina mira les estrelles.

"Què hi cercau?"-- demana Sir Lancelot.

La vostra filla.

CARMESINA, FUNCIONÀRIA

2005-08-02T23:01:00.000+02:00

La princesa Carmesina pren part a una representació del Tirant lo Blanc. Ella és com de còmic, els seus gestos semblen dibuixats, i en Tirant no li agrada, tot i que per llevar-se'l de damunt no pot evitar que li surti una veu terriblement sensual en parlar-hi. Li fa ganyotes, però a ell li encanten. Fins i tot l'acompanya des del jardí de palau fins al dentista, ja que la princesa té la impressió que un dels queixals de l'enteniment se li desfà a la boca com una aspirina efervescent. Vaja! Ens sortir del dentista ella troba el seu cap; i és que resulta que el pare de na Carmesina li ha dit que s'ha de guanyar les garroves, i l'ha col·locada amb influència de funcionària. El cap s'ofereix amablement a tornar-la a la feina amb el seu carruatge.

I és que en Tirant no és tan heroic-- pensa ella. Ell se'n va a l'aventura, al risc, amb els amigatxos, sense horari, sense obligacions. Na Carmesina s'ha hagut de regir per una disciplina estricta, d'oficina, per una vida sedentària. I quan en Tirant torna, aleshores sí que és insuportable. Contant totes les batalletes! I ella fent de dona ideal en aparença, però per dedins amb unes ganes de bronca...! Amb tots els homes que hi havia per palau i va triar aquell bandarra que és pel món tot lo dia. Res, hauria de cercar-se un amant. Tenia la seva tradició fer-ho, però també li feia gossera haver de fer-se veure per un home perquè la conquistàs, o conquistar-lo ella, haver-lo de conèixer i riure-li les gràcies. Uf! Li agradaria més que li ho donassin fet, i era possible, però li feia vergonya. Sembla que envelleix una persona el fet que li faci mandra començar el ritual amorós.

ESTIUS (i 7)

2005-07-30T13:59:00.000+02:00

Fa fred, mirant el mar eriçat de cendres.

Dos nins petits juguen entre les oliveres. El vent s'enduu els anys.

Potser va ser massa fàcil tastar la sang del drac. (Els teus llavis tacats del vermell que ens havia de donar la immortalitat.)

Els budells no em deixen dormir. Podria ploure ben fort. Netejar l'aire, les cases, aquesta quietud pudenta.

Un gra de raïm m'esclata dins la boca a les dues de la matinada.

Veig les ciutats cobertes per l'escorça dels arbres morts.

Fantasmes negres recorren la muntanya, cercant la sang dels infants.

Ha començat a ploure.

-------------------------------------------------

La platja era plena de flors la primera nit d'estiu.

Caminant molt a poc a poc, endinsant-se en el mar, la nina tornava a casa.

ESTIUS (6)

2005-07-28T18:43:00.000+02:00

La nina encenia el desig de la gent. Molts volien gaudir-ne. Molts ho feren.

La posseïen amb força, amb ràbia. Volien apagar el desig al mateix temps que la sensació que els despertava la seva mirada.

Li feien mal, li deixaven el cos ple de marques; ella es deixava fer.

Després es quedava sola, jugant amb l'arena. Dolorida, bruta de suor i pixum.

Li era igual. Mai no havia sabut ben bé què hi feia, allà, i si almenys havia pogut fer feliços aquells homes ja se sentia prou contenta...

El fonoll marí s'escampava inquiet per les roques.

[un ESTIU intrús de Pentesilea]

2005-07-24T00:23:00.000+02:00

Ens atreia aquella casa gairebé menjada per les heures; ens encuriosia profundament. Se n'havien dit tantes coses! Ningú no hi havia entrat però fins i tot se'n venien plànols; ell en duia un.

"Cercam la sala dels passadissos?", digué; jo no sé dir no a una mirada fosca com aquella. Prenguérem l'alè i obrírem la porta.

Només una passa transformà la casa en el fons de la mar, però nosaltres, superant l'esglai inicial i amb una tendra sorpresa, hi podíem respirar. Ens fìtàvem amb molta emoció i m'envaïa una gran plenitud. "Calma...", digué ell, ple d'una estranya bellesa.

D'una de les habitacions sortí una galiota de fusta, destrossada; ens estrenyérem les mans. Ens passà molt a prop. Anava deixant caure uns pirates que s'anaven transformant en peixos amb perles que ens envoltaven. Un dels pirates, abans de transformar-s'hi, ens confessà: "El rei Artús era una dona!"; "El rei Artús va ser el meu pare!", li cridà un dels altres pirates-peixos...

Les llànties i les cadires antigues de la casa suraven, es gronxaven.

I nosaltres, sense tragèdia, en caminar, esdevinguérem una mena de cadàvers que havíem llegit a alguns llibres: despulles de coral, perles irisades, algues de mil colors...

Sempre somrient i agafats de les mans...

ESTIUS (5)

2005-07-22T16:37:00.000+02:00

Bufa un vent de juliol. Són les set de l'horabaixa a fora de la casa vella del poble. Ens tornem a retrobar per contar-nos les històries viscudes.

Bevem vi i el sol cau a darrere dels pins.

Després que el món s'acabés vaig trobar-li molt poc sentit a tot.

Vaig asseure'm sota un pollancre, els peus sobre l'estora de grocs i verds de les seves fulles, i em va dir que no hi havia hagut per tant. Tot seguit callà i seguí deixant caure fulles.

Després de la fi del món vaig bucejar dins un mar d'herbes dolces.

Recollia algues del fons. Em bevia el silenci.

ESTIUS (4)

2005-07-21T20:27:00.000+02:00

La lluna es glaça a la seva petita cambra. Escriu a la llum d'una espelma. És molt lluny de l'olor de la camamil·la sobre l'arena. Molt lluny de la farigola.

Naufragàrem a la vora del camí. El foc destruí el vaixell i tot es va encendre per darrera vegada.

(Hi havia un enterrament i a fora de l'església tot eren paperines i cintes i confeti.)

Ja només sé mirar els núvols i ensumar la molsa.

La nina va créixer entre els pescadors. Asseguda sobre les xarxes, mirava les ones. Somreia a les gavines.

Els tamarells escampaven les seves petites flors rosades al gregal. Se'ls veia nerviosos i preocupats.

ESTIUS (3)

2005-07-20T21:59:00.000+02:00

Sentia la humitat de les coves als ulls i em vaig creure descendent del rei dels aladerns.

Parlava assegut a la roca. Hi havia reflexos del mar a la pedra i sobre la meva pell. Vaig imaginar que a baix hi havia una altra vegada la lluna. Em mirava i m'escoltava des de l'aigua. Des dels dies de l'aigua.

No tornaré mai més a la vall. La por se'm menjava enmig dels albercocs. M'agafava a tu i plorava ensumant els cabells de fum.

El padrí ens acompanyava a l'escola els primers matins. Agafats de la seva mà, el meu germà i jo miràvem el baf de l'alè i rèiem.

El padrí ens deixava. Amb els cabells blancs i descambuixats i el seu abric gris se n'anava a beure conyac.

ESTIUS (2)

2005-07-19T21:38:00.000+02:00

Una nit de pa pagès i coca de verdura vaig somiar que tornava a caminar entre els ametlers.

El cel estava estirat i a sota dels garrovers hi havia matalassos de trèvols on s'amagaven els fullets.

El capvespre dels poetes hi havia algú vestit de negre que recollia copinyes i les netejava d'arena. Ja era tardor.

Les fulles d'alzina vessen dels marges, però el torrent està eixut.

En recollir les xarxes, el pescador va treure un nadó, l'abrigà i se l'endugué a casa.

ESTIUS (1)

2005-07-18T23:53:00.000+02:00

Feia fred. Mirant el mar eriçat de cendres. El licor cremava dins la panxa com crema el record d'un mes de juny a l'escola, de petit, quan només hi havien rialles i la suor del pati.

Es bufà les mans. Els dies sense cel. La barca li semblava massa petita per contenir tota la seva angoixa.

La nit de la fi del món hi havia una nina rossa cargolant-se de mal a la platja.

El vent arrabassava trossos de mar i d'arena, que em colpejaven els ulls, la boca, la panxa, l'esquena. Vaig cridar i no podia salvar-la.

MÉS AUS...

2005-07-14T21:34:00.000+02:00

Aquestes aus que m'envolten són cruels, envejoses, en el fons no volen creure que jo estigui amb tu. Per això intent provocar-les inflant-los l'estómac amb relats descarnats del nostre amor, amargant-los el dia a consciència. Desconeixen la passió. No s'imaginen les carns enllaçades i somrients. No en tenen, d'això. La seva màxima emoció del dia és un enfrontament ridícul per una causa absurda. Estic disposada a pagar la incòmoda quota per no ser així.

No podria, tanmateix.

M'intenten drogar amb la seva llengua metzinosa disfressada bastardament d'amabilitat, rectitud, honor.

Però abans m'estim més fer cara de no-res. Ignorar-les com a la casta de monstres que són: cocodrils ferotges femelles amb aspecte d'oques de cul gros que caminen ridículament... Contrafetes... Lletjones... Ni per fer paté, vaja.

----------------------------------------------

Per oblidar-les, em refugii a un llibre de filosofia. Una lectura que em faci reflexionar. Però a cada pàgina veig referències al teu cos. Els aforismes se'm tornen poemes que em fan separar les cames progressivament. La fotografia de l'autora és molt maca. És magnífica...!

mmmmmmm

Ni un petit record per a les oques plenes d'excrements

EL GALLINER

2005-07-09T18:37:00.000+02:00

A temporades curtes --maleïts doblers-- em veig forçada a compartir un galliner.

Primer, optimista, em vaig voler integrar per ser una gallina més, però m'és impossible; tothora comet el mateix error: en un món d'ocells, vull que em vegin com una igual.

No són gaire intel·ligents. En qüestió d'un parell de dies, vaig conèixer i memoritzar totes les paraules ofensives que surten dels seus becs. També vaig construir mentalment les respostes que jo sabia que elles trobarien força adients. És senzillíssim pensar com elles uns moments.

Però en obrir la boca, com si estàs maleïda, només aconseguesc, com en un malson, pronunciar la resposta incorrecta, ofensiva, veritable. La resposta que en el fons vull dir.

Cada vegada em requereix menys esforç ser rebel, i el plaer és extrem, a pesar de les múltiples picades de bec que em nafren el cos (poden ser agressives com a lleones, quan s'emprenyen de debò).

Com odii aquesta gàbia, amb aquests ocells ignorants i miserables que es vesteixen d'aus exòtiques però remenen els peus en la merda!

No m'agrada ser al galliner.

No tenc res a veure amb les gallines.

Ni faig un niu ni ponc ous.

De nit, el bategar de les meves ferides em va acotxant com una cançó de bressol. Ara i adés somii que faig brou amb les gallines més velles.

DIAGNÒSTIC: ANTIDONA

2005-07-05T19:19:00.000+02:00

Què potser no era abans del cap de setmana, el darrer dia que la vaig veure? Per què, doncs, veig en ella el pas d'una llarga temporada o d'un esdeveniment capaç de capgirar-la en un alè?

Moltes altres dones, mirant-ne la superfície, envejarien els pocs canvis que ha sofert el seu físic, però jo no em puc llevar del cap aquell lleu rictus, ressignat com el d'una víctima amputada i, no obstant això, viva, però amb una vida ridícula acceptada com un fat terrible, l'únic sentit de la qual és contar aquesta acceptació i recomanar-la agressivament a la resta de mortals. Els espècimens més característiques d'aquest tipus d'individu en diuen maduresa.

També inverteixen energies a desprestigiar l'esperit jove i arravatat, amb la qual cosa l'expressió se'ls torna agra i el color, estantís, malgrat la joventut física que puguin exhibir.

Arribats en aquest punt, es camina arrosegant els peus just per davant d'aquell somni que s'ha tingut sempre i és impossible que la resta d'éssers els vegin els ulls!

Quan caminen d'esma per grisos carrers metàl·lics mancats de vida, hem de prendre la precaució de no preocupar-nos-en; altrament, patiríem la mateixa sensació estàtica que m'ha quedat quan se n'ha anat ella. Vull evitar-vos-la. No és perillosa, però sí molt molesta i dolorosa.

LA PORTA DE L'ESTIU

2005-07-02T18:22:00.000+02:00

Ella somiava que corria i que de sobte es veia dins un sac blanc, captiva. Va despertar del somni a una terra ferma amb esplet de vidres. En va agafar un i se l'endinsà decididament al taló esquerre, per comprovar que era real, que tenia peus i que sagnaven heroicament.

Va haver de lluitar per deixar de ser el misteri estèril, la decepció melic avall. La quimera que odiava i que tothom li deia que no canviaria. I a la fi havia guanyat la carn.

Amb un plaer espès, amb cigales que es ventaven de fons, venerava les seves cames noves de trinca, deixondides, flexibles.

I un dia va tastar la mar a la pell d'un altre. Tan suau...
I lliscava despullada tothora; encisadora sense escates multicolors.
Caminava, corria, lluitava; pel plaer de veure'l riure.
A ell.

Ell ha pres aromes de fruites de la terra clivellada pel sol per fer més salvatge la bellesa d'ella, a qui el cos li crema per manca d'aigua, però no s'ofega.

Ella ha pres el jove més pícar, més híbrid. El plaer els canvia el color del cel, brutal, intens, amb una energia que la buida.

ARTHUR (i 4)

2005-06-28T18:07:00.000+02:00

.......................

Vaig entrar amb estremiments a un bell palau amb flaire de pell de taronja. Una dona agitada em guià a l'excusat. Els seus cabells eren grells de cítrics als quals furgava per menjar-ne de tant en tant. Quan jo hi era a dintre, no aturava de parlar i em costava concentrar-m'hi. La veu li sortia fosca. "Tot plegat és un somni." "I si despertes pixada de veres? O si, millor, despertes amb flaire de pell de taronja..."

En sortir, ja no hi era. Vaig anar al jardí, a recollir una hora efímera, amb una agradable coloració de freds. Hi havia un home de cabells sagnants que es masturbava i em va deixar embadalida. Quan se m'acostà jo pensava que m'esclataven les venes: m'arrapà la túnica, m'arrossegà i em tapà els ulls.

Em sentia obscena, voluble. De tornada al palau, només volia follar. Llavors l'home de cabells blancs aparegué i el vaig perseguir, àvida, fins al mesquí espectacle de la seva habitació: l'actor lligat i amenaçat de mort ara i adés. S'apoderà de mi un rampell com una set i el vaig alliberar. Fugírem sense dir res a una estança, la primera que trobàrem, on l'actor em llevà la calça dreta i m'encaixà una mossegada al genoll. Té uns braços fantàstics com a malediccions, i es deixen arrapar i llepar fins a la sang. Se'ns mesclà l'home de cabells blancs, el qual em va rompre una ampolla al cap.

No puc satisfer la vostra curiositat en excés, ja que només record que tenia més por que no mal i que demanava contínuament a l'actor si moriria. Ell només somreia i em duia generosament als seus bells ulls.

Arríbarem sota una tofa màgica plena de flors enormes vermelles que feien música al meu cap. Em va dir que eren magnètiques, per això no vaig sagnar més.

Una suau i llarga mossegada al cul m'excità i vaig boixar, tot i que em sentia exhausta.

Em comença a preocupar la meva salut, Arthur.

la vostra amiga

ARTHUR (4 i 1/2)

2005-06-27T22:39:00.000+02:00

Benvolgut amic Arthur:

Al bell mig d'aquest hivern, la influència de l'actor ha estat salvatge. No només en mi mateixa, sinó també en els nobles senyors, dels quals aconseguí el gairebé impossible permís de sortir dels murs, que ell deia que "havien esdevingut horrorosament concrets". Tot ell semblava la perllongació d'un raig de sol que animava dos cavalls negres de sang freda. Però ja sabeu vós com és la llum de l'hivern; per moments, esdeveníem ombres. Amb la fosca, els cavalls semblaven tenir un deler de ser els primers a vessar-se a un mur immens, on jo vaig perdre la consciència.

En obrir els ulls, el meu bon gust s'indignà dels caps oberts dels cavalls ajeguts; la tragèdia era la desaparició de l'actor. El meu desconhort fou visitat per unes torxes; en especial, per una que em parlà en forma d'home de llargs cabells blancs. Maleí la meva fragilitat --sense ni ajudar-me a aixecar del terra-- i em féu fora de paraula. No em podia moure.

Un estrany i sagrat impuls em féu començar a parlar amb una gran joia de Lucifer i l'home canvià de color amb un somriure. Mentre es gratava compulsivament, em confessà la sorpresa davant la meva serenor en parlar d'aquests temes. Havia perdut el seu posat solemne, l'ànima se li ablaní i suava.

Tragué un pergamí secret i em manà que hi escopís, amb la qual cosa en sorgí, enlaire, un fum grisenc. Davant del meu encís, l'home arribà a un patètic estat d'aflicció, i em convidà a fugir. Jo li vaig agrair molt l'avís imaginari d'aquest perill imminent (tot i que em deixava perplexa), però vaig afegir que, ara com ara --i aquí vaig arrencar a córrer-- em pixava damunt.

Vaig entrar amb estremiments a un bell palau amb flaire de pell de taronja. Una dona agitada em guià a l'excusat...

....................................................................

ARTHUR (3)

2005-06-26T16:20:00.000+02:00

Benvolgut amic Arthur,

Darrerament, el senyor i la senyora nobles estaven preocupadíssims per la meva melangia permanent, així que varen convidar els millors actors dels voltants per entretenir-me.

A una escena d'un sopar, es necessitava l'aparició d'una dona, i em suplicaren que ho fes jo. Tot i que el personatge era fi en excés i afectat, vaig acceptar per cortesia. L'actor que m'havia fet l'oferta d'acompanyar-lo a escena tenia uns ulls bellíssims, i se'n desfeia bé quan actuava.

Ja a l'escena, em féu un comentari groller tan ben fet, que no em vaig poder estar de clavar-li una forqueta al cul. No es queixà, però una llàgrima s'endugué part del seu maquillatge blanc. Sense perdre les formes, però amb els ulls encesos, em demanà una satisfacció i exigí la meva immediata presència a les escales del pati, on, com per art de màgia, damunt d'una de les grans escales, hi havia un quartet de corda i, a sota, uns soldats. Tot llampejava de colors i perruques.

El meu rival sortí del no-res i m'agafà per les mans, cosa que em va estremir molt. M'obligà a cantar una cançó amb el quartet, una cançó molt idiota amb la qual, de sobte, s'hi mesclaren els compassos d'una marsellesa borda, acompanyada amb renou d'olles. Vaig pensar que eren divertits i vaig davallar l'escala cap a ells. El meu rival donà ordre explícita als soldats que em deixassin passar, però no em va agradar el renou de les olles i l'ambient era massa vulgar. Vaig partir.

Quan es ponia el sol, vaig tornar a l'escala. Aquell actor al qual jo havia ferit (ara ja dues vegades) jeia, nu, entre tovalloles blanques.

M'hi vaig acostar i el vaig tenir entre els braços; suava molt. Em va demanar una cosa que no vaig entendre. Vaig donar-li un braser que hi havia a la vora, ple de cendres, i s'hi rentà la cara.

Només un bany li tornà la seva vivor natural. (De moment, ningú no sap que el tinc a les golfes i els seus companys el creuen ja mort o monjo.)

La seva pell és gairebé tan fina com la vostra, i també és molt ric.

Rebeu una forta abraçada,

la vostra amiga

ARTHUR (2)

2005-06-25T16:45:00.000+02:00

Estimat amic Arthur,

M'han assignat un amant pelut i fort. L'han instal·lat al jardí, on darrerament troben infants molt tristos; ell els viola. Crec que l'odii. Ahir se'm va acostar. Jo vaig córrer cap a les golfes i d'un bot vaig pujar a la punxa i vaig simular que hi feia l'amor. Els nervis em feren errar el tir i la'm vaig ficar sense voler. Del dolor, vaig veure néixer bruixes pels racons del sòtil, les quals m'ajudaven a volar, m'acaronaven, i el dolor fugia. Vaig perdre els sentits.

Em vaig despertar al llit del fill de la casa. Era nua i coberta de galetes. El fill de la casa em va penetrar. A causa de la sang perduda, jo no podia fer altra cosa que plorar i llevar-me les galetes del damunt. Em vaig tornar a esvair.

Avui m'he despert a les golfes, sense sang, curada. M'han donat la vostra carta. Els records que heu revifat en mi m'han tornat a posar trista, però la vostra carta m'ha aconhortat, més tard, quan la meva ment romania freda.

Us deman per l'estranya però fonda amistat que ens uneix que m'ajudeu a sortir d'aquí o, almenys, a ser capaç de sobreviure-hi fins que ens tornem a trobar.

Fins aleshores, rebeu una forta abraçada,

la vostra amiga

ARTHUR (1)

2005-06-24T00:44:00.000+02:00

Benvolgut amic Arthur:

Sé que us escric un poc prest, però he cregut necessari posar-vos en coneixença dels darrers fets esdevinguts.

Farà una setmana que un estrany noble i la seva esposa visitaren la meva tia. Li digueren que eren els màxims representants de l'escola de les dones noves i que, atès el fet que la meva persona recollia tots els requisits per ser-ne integrant d'honor, hi demanaven el meu ingrés ràpidament i gratuïta. La meva tia hi accedí. Em sent com una estranya convidada, creis-me. Tot i que la casa és enorme, m'han instal·lat a unes golfes plenes de roba blanca. Just al damunt de la porta d'entrada hi ha una punxa de ferro d'uns dos pams de llarg. Tenen un jartí espès (el qual sé cert que us encantaria!) i alhora buit d'elements que recorden un pati. Una murada ho envolta tot.

Un dia, el fill de la casa --que té, si fa no fa, la vostra edat-- s'hi tirà daltabaix. Record que jo baixava per les escales amb un vestit que vaig trobar a les golfes, i que el vaig esquinçar lleument en veure que, com si fos fet d'un estrany material, el fill rebotava i tornava a caminar, viu.

Tot seguit, em vaig sentir furiosa; més endavant, indolent. No entenia res.

Si vós heu entès cosa, us deman que me n'informeu de seguida.

Cordialment,

la vostra amiga

RELUCTANT LOVER?

2005-06-19T00:10:00.000+02:00

I met a lady in the meads,

Full beautiful --a faery's child,

Her hair was long, her foot was light,

And her eyes were wild.

J. Keats

"Druida, dóna'm aigua pura per afrontar el primer discurs, les mirades dels homes. Sobretot l'esguard del nuvi, ara també vidu, el qual de dia vull transformar en el meu enemic i que tothom el vegi. De nit és el meu consol més dolç, el descans a la fi, el que necessit... És un plaer. Que ningú no ho sàpiga. Que ningú no ho sospiti ni tan sols. No ens fallarem."

"On és la reina vídua?" es demana la cort mentre l'espera. "Es manté ferma", comenten. "Recorda la gemana morta", s'emocionen. "No cedeix al dolor", s'admiren. "La memòria de la germana estira la reina cap al cel i li dóna un aire diví", diu el nuvi ara vidu amb alguna llàgrima i un lleu somrís...

I així la reina ho va organitzar tot, aparentment immutable.

Quan queda tota sola, l'enyor dels morts l'arrossega per les parets, les quals deixa xopes, calentes, suades...

De nit i en secret, el nuvi ara vidu la visita, transfigurat en l'amant de foc que cerca l'espectre amb qui sempre ha somiat, la il·lusió, l'impossible, que és ella. I enceten el ball dels desconeguts. I es miren. I es freguen els pits mentre desitgen pluges d'estels enmig de la foscor. Quan ella sent la nàusea, ell, amb mans precises, l'omple de menta abans de menjar-se-la.

LA BELLA DAMA SENS PIETAT T'HA FET ESCLAU

2005-06-14T23:18:00.000+02:00

La germana acabada de casar és al llit. Sua. Tremola. Els rínxols daurats aferrats, apegalosos, al front. Amb una mà suau i fresca, la germana vídua els ordena mentre escolta els deliris de sa germana, que l'omplen d'amargor i li recorden passats foscos amb pudor de mort. Malgrat les bruixes que pugen per les parets cridant que no hi ha res a fer, que no la podrà salvar, que el temps fuig, la germana vídua troba paraules de consol, aigua fresca per als llavis que només vomiten. Les bruixes es panseixen i la malalta s'adorm, una mica més tranquil·la.

El marit, el nuvi, espera a fora. La germana vídua el veu com un enemic perquè no vol ser un consol dolç per a la seva dona, ara que ho necessita com l'aire. "La malaltia avança segura amb una túnica espessa, amb passes molt lentes, benvolgut cunyat." Aleshores ell baixa el cap i diu que continuarà amb l'espera.

La germana vídua se'n va plorant baixet, perquè ningú no la vegi caure. Quan queda tota sola es desespera com una nina petita, pensant què farà durant el minut següent. I tot el que no sigui ajudar sa germana li sembla una pèrdua de temps. I pensa, i rumia què dirà a la resta, com ho farà per aguantar-ho, i els pensaments fonen deliris i veritats amb gemecs profunds, senzills, inconnexos.

"La necessit sencera...

Forta...

L'últim bany...

L'últim tot...

Per què ningú no em va avisar??"

LES GERMANES

2005-06-10T22:11:00.000+02:00

L'horabaixa, la llum, l'amor, l'ideal... Ho vull per sempre. "Me n'he d'anar", diu ell. I jo surt al balcó només pel gust de veure'l caminar cap al cavall, muntar-lo, dir-me adéu amb el braç.

I quan torn a entrar al castell amb cara de beneita sent renou, crits. Guait pel balcó i, incomprensiblement, el veig a terra, cap sagnant. "Però..., com és possible!!??"

Baix per les escales a mig vestir i no el trob enlloc. Una comtessa em diu: "Un tir de ballesta". "Si no hi havia ningú a la vora", li plor jo. Veu la meva desesperació i em dóna unes oracions perquè em consoli.

Som incapaç de resar.

Intent parlar amb la cort, esperant que algú em digui que tot és un error. Però no gos fer-ho.

És absurd pensar-ho. Em fa por. Fot cop de puny com mai a les portes del somni, per sortir-ne. Desig trobar-lo, de bell nou, i fer que aquest dia sigui el més especial de tots.

Els conjurs perden efecte en fixar-los a l'escriptura.

Que perdi l'efecte, doncs. Que sigui com un borinot verinós que s'atura davant la finestra oberta. Que fugi encara que la mà tremoli. Amb tinta o sense. Fuig!

------------------------------------------------------------

D'això parlaven les germanes al bany, juntes, al castell. El paisatge, al fons. El nuvi que les espia. La mala sort que s'atansa.

La germana vídua renta l'altra. L'eixuga; la vesteix. Ha donat la seva benedicció, el consentiment. El darrer bany juntes. Es pentinen. Riuen.

La mala sort ja hi és; ja ha triat quina de les dues amortallarà l'altra.

El nuvi, molt excitat pel joc de les pells nues, humides i perfumades, s'impacienta.

A CA NA BLANCA...

2005-06-08T16:11:00.000+02:00

Un nou dia a ca na BLANCA. Sona el timbre de la porta. En 77 es desperta; és al sofà. Entra na BLANCA amb una bata i obre. És el CIENTÍFIC, amb un maletí. Entra i amb decisió mira na BLANCA; tendrament intenta acaronar-li una galta. Ella fuig, esquerpa. Ell, seriós, se'n venja.
CIENTÍFIC: Terrible, Blanca.
BLANCA: Què?
CIENTÍFIC: Allò d'aquell adolescent... Aquell que vares fer servir per a les proves... No t'ho varen dir?
BLANCA: Sí, saps que sí, però...
CIENTÍFIC: ...El seu cos no ho suportà... Patia molt... I li durà 24 hores fins que el cor li esclatà dins el pit... Un terrible error. Una mort horrible.
En 77 s'incorpora, encara malalt i com a drogat; es deixarà anar en tot el que li facin tot al llarg de l'escena, li costarà respirar i no podrà parlar. Na BLANCA aprofita per canviar de tema. S'acosta a en 77.
BLANCA: Et vaig telefonar perquè examinassis, com a metge, això. (Gira el cos den 77 de manera que se'n puguin veure les nafres.)
CIENTÍFIC: Semblen uns simples fongs.
BLANCA: Sí. El cas és que ell està convençut que són molt més greus.
CIENTÍFIC: I tu te l'has cregut?
BLANCA: Jo no som metgessa.
CIENTÍFIC: D'acord, li agafaré una mostra i l'examinaré. Això és el que vols?
BLANCA: Sí. (El CIENTÍFIC obre el maletí i treu una mena d'espàtula que sembla un instrument de tortura.) Però no li facis mal.
CIENTÍFIC (talla na BLANCA i la mira fixament ): JO mai no he fet mal a ningú.
Pausa.
BLANCA: Vaig a vestir-me.

El CIENTÍFIC, quan na BLANCA ja no hi és, posa violentament en 77 cap per avall al sofà i li treu una mostra de les nafres com si fes un clot en terra. Li aguanta amb la mà la cara contra el sofà perquè no pugui cridar, però veim el mal que li fa. Ho guarda a un tub. Entra na BLANCA, vestida, amb un tassó d'aigua i una pastilla. S'acosta al sofà, toca en 77 al front i li dóna la pastilla. Quan se l'ha presa, en 77 se li abraça. Ella fa un moviment enrere però ell ja se li ha agafat i dubta si agafar-lo per por de tocar els fongs. Quan es troba amb els ulls del CIENTÍFIC ja no dubta i l'agafa per l'esquena, fort, fins que li diu adéu. Fosc.

NA BLANCA I EN 77, JUNTS, VIUS

2005-06-01T23:25:00.000+02:00

Silenci.
BLANCA: Recordes la primera nit que vares passar aquí? No podies ni...
77 (la talla, seriós, i se li apropa molt): La primera nit em moria, Blanca. Em sentia com un enorme cactus ple de lava. Em cremava. Suava. Em sentia tan cansat que només volia rodolar per terra. Els meus ulls em pesaven molt, com dues feixugues i eternes bolles de ferro que, en tancar-se, em feien molt de mal. Però, enmig del meu desequilibri, record que et vaig somiar. Jo era una foganya i il·luminava el teu pit nu, de perfil, com un Sol. I quan em vaig deixondir, tu hi eres, com un eclipsi, enfosquint tot allò que em feia dolent, més bella que mai. Fent-me oblidar totes les raons que m'havien duit aquí. Només hi eres tu. I em va agradar tant!
Silenci. Na BLANCA es neguiteja, amb un cert plaer, però se n'allunya.
BLANCA: Jo mai no he fet totes les meravelles que tu dius, només vaig tenir cura de tu.
77 (fingint): D'acord. Aleshores, treu-me de ca teva. Ja estic curat.
BLANCA (confosa; s'asseu, una mica abatuda): Pots anar-te'n quan vulguis, si és el que vols...
77 (molt segur, s'atansa a ella): El que vull és que em treguis, si és que no m'estimes. I sé que no ho faràs.
Silenci.

Na BLANCA s'aixeca, nerviosa, com fugint d'ell.
BLANCA (intenta canviar de tema): En fi... A veure si puc dormir, que demà...
77 (l'agafa per la mà, per la cintura, pel ventre; no troba resistència): No podràs...(li mossega el coll, amb una decisió tràgica. Ella es deixa fer. Fosc.)

LA COMÈDIA I L'ACTOR

2005-05-29T01:27:00.000+02:00

(La COMÈDIA és una dama vestida de negre, descambuixada, ullerosa. Adorant-la, l'ACTOR. )

ACTOR: Ets un somni: el paper de la meva vida..., a la qual has aportat un toc d'humor..., el qual no perds mai.

COMÈDIA (d'escèptica a trista): Supòs que això és el que t'agrada... (Pausa) Però la tristor m'arriba sovint, saps? Cada vegada que parles del teu passat heroic, de les dames de grans tragèdies que no entenc, de totes les atencions que els donaves, del respecte amb què les recordes...

(silenci)

ACTOR (dubtant en la seva adoració): Pensava que el teu humor ens feia forts a tots dos; desconeixia que necessitassis tornar petita i feble per uns instants. No ho havies dit mai...

COMÈDIA: Mai no era el moment. Quan ho va ser, em vaig imaginar l'escena i em vaig repugnar a mi mateixa (reprimeix el plor). No sóc el que sembla. Tinc una natura tràgica que em veig obligada a amagar, però la sent, com una intensa malaltia, i quan succeeix no sé què em passa...

Em rent la cara sens descans i el mirall s'omple d'horror.

ACTOR (l'abraça): Deixa aquesta càrrega, per Déu; romp aquest pacte amb el dimoni; no necesites ser de cap manera eternament.

(La COMÈDIA plora.

Terratrèmol.

Fosc.)

BATALLA PRIMERA (2)

2005-05-24T19:50:00.000+02:00

ELLA i ELL

ELL: El dia que et vaig conèixer es va aturar la música. Jo volia que tot fos un somni. Algú em va atacar. Íntimament. Cruelment. Tant, que els ulls a vessar de por dels meus companys lluïen lluny, sense gosar mirar sincerament i molt més a prop.

Tu, sí. El rei Artús va ser una dona amb una barra de ferro extreta hàbilment d'una suposada natura feble que mirava endavant.

ELLA: En realitat vaig foragitar un home només amb els braços, vaig veure la mort molt a prop. Em varen fer mal els braços durant dies i dies...

ELL: Però vares tallar el cap a la bèstia netament. I després vares saber tapar el meu cos nu, nafrat, vexat i ferit amb tanta tendresa...!

ELLA (es neguiteja): I si el torn a trobar...? La presència d'algú que només me'l recordàs em faria córrer i córrer... Aquell dia em vaig morir una mica, no creus?

ELL (decidit, serè, segur): No. Jo t'he vist l'armadura. Eres tot llum. M'has dut a un bosc fresc i confortant. Descansem-hi, només una estona...

Fosc

BATALLA PRIMERA

2005-05-22T00:36:00.000+02:00

ELLA (sola): Ni al bany ni a la dutxa tinc un moment de descans. Un espectre m'assetja per veure com tinc el pubis. Hi cerca les marques d'ell, les quals considera indignes i jo, merescudes. Em delesc per conservar-les, ni que sigui tremolant.

----------------------------------------------------

ELL (sol): Trista a la festa; seriosa, atenta, però distant... Tot plegat era un pont que em permetia observar-la tant com volgués sense incomodar-la...

------------------------------------------------------

Ella camina aviat per una vorera. Topa amb ell.

ELL: Arribes tard?

ELLA: Molt tard. O potser molt prest.

----------------------------------------------------

ELLA i ELL a un cementiri. Ella acarona una làpida; en fer-ho, es fereix una mà. En veure la sang, plora.

ELLA (a ELL, com en trànsit): ...és que em fa molt de mal la mà...

ELL (guarint-la): Por. Sent por. Molta por quan veig aquesta bogeria que t'escala per la gola i et fa parlar. Surt, m'afebleix, en venç per moments.

-------------------------------------------------

L'ENTERRAMENT (i 4?)

2005-05-17T22:57:00.000+02:00

S'acosten al cadàver. Na BLANCA fa un parell de reculades i el CIENTÍFIC la va obligant. Així com caminen, la llum creix. Quan són a davant, ella no gosa aixecar el vel. No li fa gaire gràcia, però ho acaba fent el CIENTÍFIC. Veim que qui està ajagut ara és el GRANCAP.
BLANCA (histèrica): No és ell! No és ell!
CIENTÍFIC (comença a perdre la paciència): És clar que és ell? Qui podria ser, si no?
BLANCA (crida): És el capellà! El CAPELLÀ!!
CIENTÍFIC: Blanca, necessites algú que t'ajudi,...
Per l'esquerra, sense que ells ho vegin, se'ls acosta en 77, vestit de capellà.
BLANCA: No estic boja!
CIENTÍFIC: No he dit que ho estassis!
77: Em necessiten, potser?
Na BLANCA se'l queda mirant fixament. Silenci.

BLANCA (al CIENTÍFIC): Veus com és viu? (s'abraça al "CAPELLÀ").
El CIENTÍFIC és a punt de dir alguna cosa, però en 77 li fa senyals que ho deixi estar i desfà l'abraçada.
77: Com et diuen, filla?
BLANCA (dura, confosa, impacient): Has perdut la memòria o què? Tros de...
CIENTÍFIC: Prou, Blanca, anem.
77 (Fa un senyal al CIENTÍFIC perquè esperi i li parla a ella): Has de ser molt forta en aquests dies, Blanca!
Na BLANCA sent una mena de repulsió i se'n va, corrents.
CIENTÍFIC: Perdoni-la, pare! (marxa darrere ella. Queda el "CAPELLÀ" tot sol.)
77: Els déus la perdonaran.

Fosc.

L'ENTERRAMENT (3)

2005-05-16T22:14:00.000+02:00

CIENTÍFIC (pren na BLANCA per la mà i la duu al costat dret de l'escenari. La llum es concentra en ells dos): Anem...
BLANCA: No.
CIENTÍFIC: No ens podem quedar més estona...
BLANCA: És viu!
CIENTÍFIC: Sé que l'enyores molt, i t'agradaria...
BLANCA: S'ha aixecat! S'ha llevat el vel i ha parlat amb mi!
CIENTÍFIC: Ja n'hi ha prou!
BLANCA: Et dic la veritat!
CIENTÍFIC: Blanca, per favor...
BLANCA: M'ha tocat les mans!... I estava molt enfadat!... Diu que l'he enverinat!
CIENTÍFIC: I ho vares fer?
BLANCA: És clar que no!! Com em pots dir això. Jo me l'estimava molt...!
CIENTÍFIC: Ja ho sé, creu-me... Tranquil·litza't, per favor...
BLANCA: No entens que no podré viure amb això...!!
CIENTÍFIC (per acabar amb tanta comèdia, creu ell, cedeix una mica): D'acord. Anirem a recollir el teu vel i mirarem si té un altre retret contra tu.
BLANCA: Però vindràs amb mi, no?

CIENTÍFIC: Sí.

L'ENTERRAMENT (2)

2005-05-14T00:54:00.000+02:00

77: T'ha agradat?

BLANCA (espantada): Què...?

77 (dur): No et facis més l'estúpida!

BLANCA (dolguda): És que no sé de què em parles.

Silenci.

77 (dolç): T'agradava tocar-me...?

BLANCA: Sí...

77 (somriu): I què senties?

BLANCA (confosa): Doncs...

77: Què sent un botxí quan acarona la pell de la seva víctima? Digues...

BLANCA (es protegeix la cara): Això no està passant...

77 (li lleva les mans de la cara): Em vares agradar tant que em vaig fer vulnerable. Et volia veure tothora, i que em deixassis sense parla. Em desfeia cada vegada que entraves per la porta, i em miraves la febre... Jo creia que em curaves. Com podia sospitar...? (Pausa) Per què? Per què em vares triar a mi? (Pausa) Em vares donar a conèixer un altre món. Jeies amb mi. Feies veure que m'estimaves... Ara, només pensar-hi em farta! (Pausa.) Em vares pujar al màxim de la il·lusió, i després... Per què? Per què em vares enverinar?

BLANCA: Però què dius?

77 (tornant al seu lloc de mort i posant-se el vel): Ja m'has sentit!

Entra el CIENTÍFIC.

L'ENTERRAMENT (?)

2005-05-11T22:52:00.000+02:00

Llum baixa. Enterrament den 77. Veim el cos, sense taüt, nu, cobert fins al pit amb una tela negra. Hi ha un CAPELLÀ (el GRANCAP) i una dona gran vestida de negre, que plora sens consol (la VELLA). La sostenen els dos INFERMERS, també de negre i tristos. Agenollada, de negre, amb un vel, na BLANCA. Dret devora ella, el CIENTÍFIC.

GRANCAP: Grans déus que des del vostre racó de nit ens contemplau, dignau-vos acollir amb vosaltres aquest cor contradictori que va deixar de fabricar el foc que el mantenia terriblement viu. Mirau com, sota la vostra voluntat, l'ocell més meravellós esdevé en un instant un cuc de terra. Acceptam la nostra condició, que ens ferma al nostres ossos, i us permetem fer el que vulgueu amb la nostra carn. Evitarem per sempre acusar-vos de res, ficar-nos en els vostres pensaments o intentar imitar-vos. I no permeteu que somiem amb res que no sigueu vosaltres, us ho suplicam. Que així sigui.

Na BLANCA es lleva el vel i l'hi posa a en 77 damunt la cara després de besar-lo. La VELLA, quan veu la cara de na BLANCA, li parla amb confidència, de manera que ningú més no ho sent.

VELLA: Qui ets tu?
BLANCA: Em dic BLANCA.
VELLA: Tu el vares matar.
BLANCA: Perdó...?
VELLA (l'agafa pel braç i la sacseja violentament): Ja m'has sentit.

Na BLANCA queda molt confosa. La VELLA li ha fet mal al braç. Se'n van tots i només queden el cadàver i na BLANCA, que s'agenolla. El cadàver s'alça, s'asseu devora na BLANCA i es lleva el vel; té una expressió molt dolça. La llum es concentra en ells dos.

ÀIAX

2005-05-07T16:30:00.000+02:00

L'amazona somia amb un jove vestit de blanc. "Per un dia, series una bruixa amb poders màgics o et ficaries dins la pell d'un guerrer?"-- li demana ell. I ella riu mentre agafa el jove per la cintura: "Si tu ja saps que he de morir lluitant; el guerrer, sens dubte" --respon, mentre l'abraça-- "m'estim més el plany digne que no la conspiració miserable".

------------------

L'amazona es desperta. S'enduu les mans instintivament als pits, toca un pèl suau i un múscul compacte. Somriu. "Vaja, encara no estic totalment deixondida", es diu. Tanca els ulls i es recrea en la sensació del pèl i el múscul.

Un home gran la desperta: "Àiax!" i ella bota del jaç. No és ella. És ell. Reconeix la perfecta transformació. Intueix la solemnitat del dia. Es comença a vestir per a la pitjor lluita imaginable.

"No he de tornar boig, no he de tornar boig..." es repeteix mentre avança i sent la força del seu cos a cada passa.

A la vora del camí, tres bruixes xiuxiuegen. Una és molt vella i desagradable; l'altra és més jove però les seves carns fan la mateixa pudor que les de la vella, la qual cosa n'anuncia el futur descaradament, i la tercera és mig geperuda, lletgíssima, beneitota, curta.

Ell està cansat. Les bruixes li ofereixen unir-s'hi, i li acosten un beuratge màgic. Però ell les ignora i s'asseu a l'altra banda del camí.

La bruixeta geperuda se li acosta, com un moix, en silenci, i s'apropa fins a endinsar-li l'alè pudent al paladar mentre se li mouen els pèls del bigotet. "Àiax, l'armadura de n'Aquil·les no serà teva". I ell sap que la mereix, però no s'immuta, no tornarà boig: "No en feia comptes...", respon, com si no li importàs en absolut l'armadura.

"Àiax, passarà molt de temps fins que en puguis reclamar una altra, si no mors abans". Ell fita la bruixeta tan neutrament com sap, mentre les emocions li trasbalsen les vísceres: "Gràcies per la informació; m'ho esperava, no em sorprèn"-- i somriu lleument.

-------------------------------------

Et despertes, de bell nou, suada, plena de por, febrosa... Hi ha el jove sense el vestit blanc amb tu, i plores. No has embogit però saps que mereixes l'armadura, que havia de ser teva, i que no la tens, i que necessites que la gent ho sàpiga. I odies les bruixes. "Per què no les vaig matar quan era un home fort i poderós? Els hauria d'haver arrencat les dents amb un cop de puny!!"-- et desesperes.

El jove et mira tranquil i et mostra el teu camí: pedregós, impossible, sorprenent. "Altrament, no t'agradaria"-- et diu-- "junts podem comptar-ne les passes i tu, a més, les pots contar".

I l'amazona oblida la disciplina i l'exactitud per uns segons de pau als seus braços.