dijous, 22 de setembre del 2005

DESFRAGMENTADA


El setembre és un llarg diumenge ennuvolat.

Les hores i els minuts inunden la casa on visc. El nivell del temps ha arribat al sostre i no puc respirar. M'ofego.

Un gra de raïm m'esclata dins la boca a les dues de la matinada.

En els dies buits, recullo cartells pel carrer i els penjo per tota la casa.

Els budells no em deixen dormir. Podria ploure ben fort. Netejar l'aire, la ciutat, aquesta quietud pudenta.

M'assec i espero que la mort, la bogeria o la maduresa vinguin i se m'enduguin.

M'aixeco els matins, ben prest, ben prest, per tenir tot el dia per angoixar-me.

(Una sirena se m'asseu a la vora, sense fer-me cap pregunta. Jo tampoc les hi faig; tinc por que se'n torni a la mar.)

Veig les ciutats cobertes per l'escorxa dels arbres morts.

Fantasmes negres recorren la muntanya; cerquen la sang dels infants.






Ha començat a ploure...

dissabte, 17 de setembre del 2005

IN A GARDEN SO GREEN...


Cap no ho fa com ell,
Amant misteriós i laboriós,
Rima delitosa i boja,
Nerviosisme vençut per sempre,

Imatge bella el record de la qual em trasbalsa

Obscè, em mires,
Sensual, lluent, et mostres,
Sempre expectant, amb un punt de neguit,
Obscur esguard, cos ple de llum clara,
Senzilla i dolcíssima negror d'ulls...

---------------------------------------

O, dit d'una altra manera:

m'apassiona sentir-ne el fal·lus a l'esquena,
no puc evitar cridar quan em xucla la sang,
em mor per aferrar-me als seus mugrons.

Ni puc ni vull obrir els ulls. Ja se'm comencen a esmolar les dents...

dimarts, 13 de setembre del 2005

AI...


Ella fa olor de mango, d'encens, de te. De rosella i de menta en un tassó fumejant que t'escalfa les puntes dels dits... els horabaixes de pluja.

Ell atufa a conyac i a panets durs de formatge a mig matí. A cafè amb llet massa fred... aquests dies en què tot el rebenta.

Quan ella era petita i li demanaven què volia pel seu aniversari, sempre contestava: "una sorpresa". Fos el que fos, li agradàs o no, sempre estava agraïda, sempre havia estat una sorpresa.

Quan a ell li duien una jugueta que no era exactament com ell havia demanat, s'enfadava moltíssim.

Ell l'estimava a ella perquè de nina feia confeti retallant les pàgines del Nou Testament en trossets mol petits. S'hi passava dies. Ella era també molt petita. I el dia de Cap d'Any, quan tothom mirava la televisió o se n'anava, ella estenia els milers de trossets del Nou Testament que havia anat tallant aquells dies i s'hi rebolcava.

I es posava la roba de la seva padrina, que li venia llarga, com si fos una senyora antiga amb vestit de cua.

La nit de Cap d'Any, ella, la celebrava sola, caminant petita i alterosa entre els seus trossets de paper.

--------------------------

Bona nit, sirena amb gust de mar... --li xiuxiueja ell, sensual, cada nit.

dijous, 8 de setembre del 2005

EL MÓN FA L'OLOR D'AQUELL PRIMER SETEMBRE...


(La PENTESILEA del passat és entrevistada per un vampir postadolescent vestit d'enterramorts terroríficament atractiu)

VAMPIR: Conta'ns com és ell...
PENTESILEA: Estrany, estranyíssim... Té un ull de cada color
VAMPIR: I el tercer?
PENTESILEA: ...invisible!
VAMPIR: No en saps res més?
PENTESILEA: No. Però em sent al bell mig del buit quan el seu cavall de foc s'enlaira i el xuclo amb la mirada.
VAMPIR: La cosa és així de senzilla?
PENTESILEA: Tant, que sovint m'he de fregar els ulls compulsivament per assegurar-me que estic desperta entre dolces boires fosques.
VAMPIR: Què en diuen, les persones del teu entorn?
PENTESILEA: Que no tenc gens de seny. Que hi arrisc la vida per un ésser perdut. Que tot plegat és un desbarat.
VAMPIR: I el present?
PENTESILEA: Encara som una mica impacient amb les meves víctimes i, sovint, abans de poder-me'n servir, les deix fetes cendra. Em falta pràctica. Però la meva natura ara com ara és un tresor. Qui vol esperar un nou dia, el Sol, si tanmateix sempre surt igual? Més m'estim la nit: em fa perdre la serenitat, m'endinsa dins un oceà en què ja no em puc ofegar. De petita em semblava un somni, i mira'ns ara.

(L'entrevistada i l'entrevistador s'abracen sobtadament, amb impaciència)

diumenge, 4 de setembre del 2005

RAMPA


Ell era ran de mar, consirós, gaudint perfums i lluentors, però somiava...
Cercant mots romàntics, però no en brolla cap més que --estic decebut!-- aquest: "No tenc il·lusió?!"
I es va fondre volent fugir.
Jo ni tan sols vaig veure com, sola ran de mar, nua, banyada.

"Tanmateix, despertaré", pensava ell, mirant de reüll el solc que va deixar i com s'omplia d'arena ara i adés.
I maleïa l'aigua alhora que n'evitava els vaivens; més tard, el desafiava l'enyor.

Desperta i tot ell és pura rampa.
Toca el seu cos i no hi és.
El menjar li llisca dels llavis, adormits...?

Respira fons i tot s'atura: "Quedaré tranquil. Ja em passarà."

No passa.

"Decebut i perdut al somni"