dijous, 28 d’abril del 2005

DEAR, IF YOU CHANGE...


"Els pits d'ella són deliciosos reflectits al mirall. Petits, rebels, entren tots sols a la boca..."
Els amants ho embruten tot amb un desig com una pintura aferrada al cos.
Cada moment és dolç, extasiant, retingut, enèrgic però exacte.
Els llavis d'ell creixen per fer de coixí als d'ella, que hi repassa la llengua, jugant, amb la humitat justa.
Com si estassin embolicats en teles transparents que els estimulen els porus i els fan més atractius.
On a ella li comença la cuixa...
On a ell li comencen els malucs...
Van canviant la postura cercant l'equilibri, el sospir, l'impossible.
L'habitació esclata i una rosada divina els omple els llavis amb ametles que els apaivaguen la set.
Ella li mossega el braç amorós, li acarona el pit...
Ell li redibuixa amb el capciró dels dits l'esquena...
Com en un somni prohibit, tot succeeix en silenci; gemeguen fluixet, però somriuen en imaginar-se els crits de l'altre.
----------------------
L'amazona va penjar l'arc al roure i les fades ho varen omplir tot d'una boirina perfumada.
Es va asseure i va deixar tot l'amor escrit amb una tinta negra, densa, penetrant, al dictat.
Dear, if you change, I'll never choose again.
Sweet, if you shrink, I'll never think of love.
Fair, if you fail, I'll judge all beauty vain.
Wise, if too weak, more wits I'll never prove.
Dear, Sweet, Fair, Wise, change, shrink, nor be not weak:
And on my faith, my faith shall never break.

diumenge, 24 d’abril del 2005

L'ÀNGEL ENCARNAT


Sense respiració per un segon. Això passa quan veus la divinitat o se t'apareix un mort. Sempre penses que has de tenir por, però el que passa és que no respires, i que el fet de no fer-ho et dóna plaer. Un plaer intens, sexual, com si haguessis descobert una pràctica nova que et dóna la vida.
Hauria costat ben poc deixar de respirar definitivament; el teu cos sembla que va ser fet per no respirar i sobreviure-hi.
Passats uns instants, torna l'alè, com una rampa al llavi, com una tossina que expectora, un naixement que t'adorm...
T'has fet mortal, però encara sents el plaer dels déus, i la seva placidesa, la serenitat, l'optimisme.
Ets conscient de la teva nuesa, però no tens forces per sentir vergonya.
"Realment jo era una gran ferida, i l'he omplerta amb carn nova"--penses.
"Una porta, jo assegut a una punxa, una ferida al cor, un ocell vermell, poderós..."--aquest és el teu darrer somni com a àngel.

dijous, 21 d’abril del 2005

EL CONILL PANTAGRUÈLIC


Sóc una formiga. Una formiga rareta, però formiga: feinera; una mica independent, però defugint les discussions, i amb un sentit de l'humor que de tant en tant m'impedeix caure a un pou mort.
El meu problema és que el meu company de feina és un conill... D'entrada sembla com el d'Alícia en terra de meravelles, però és molt perillós: cada matí em mira fixament i em mostra les dents amb un ample i ridícul somrís, alhora que treu un rellotge sorollós que no atura de fer tic-tac fins que no he deixat les meves feines i m'he interessat per la darrera remesa de pastanagues que ha comprat.
Quan fem el descans estipulat per a les formigues, es transforma en el conill pantagruèlic; del no-res comença a treure menjar, i més menjar, sabors incombinables es mesclen a la seva boca plena de baves i sucs; fa mil sorolls insuportables en enviar-s'ho tot i taca només de mirar-lo...
Cada dia m'aprim més perquè no puc menjar si el tenc davant; si ho faig, em sent còmplice d'un crim imperdonable. És realment fastigós, repugnant.
Després m'amag sota les antenes i torn a la feina; intent concentrar-m'hi, però el conill pantagruèlic, fent de tant en tant rots agres, insisteix a contar-me el darrer rellotge que ha adquirit.
Per què no puc dur a terme les meves tasques de formiga tranquil·lament? Per què els fa ràbia al conill pantagruèlic i a la resta que m'aïlli al màxim possible, que sigui tan solitària? Per què em molesten cada vegada que tenen mitja oportunitat de fer-ho?
Quan em vénen ganes de fer conill amb ceba, tanc els ulls i sóc una formiga amb ales, amb el pensament ple de música, i tot és verd maragda, meravellós, i em transform en un druida que cavalca un pegàs i coneix mil bàlsams miraculosos...
No em llevareu aquest somni de formiga MAI

diumenge, 17 d’abril del 2005

HIMNE (i 7)


Era el temps de les ametlles. Era el temps del raïm. Però aquell any ningú no els colliria.
Ningú no llaurarà la terra. Ningú no moldrà el blat.
La gent plorarà de fam, amb la carn aferrada als ossos. Hi haurà nens que mai no seran grans.
L'hivern matarà els avis, al menjador.
Els ferits empitjoraran. La malaltia i la brutor s'escamparan per les ciutats.
Abans d'això, els vencedors degollaran els vençuts al peu dels lledoners de jardins abandonats.
Els forats de les bombes es tornaran bassiots de sant.
Hem pujat al turó. El poble estava en flames. El foc incendiava la nit. Un far gegantí que no guiarà cap vaixell a port.
Des de lluny, semblava una posta de sol que durés tota la nit.
Ens hem agafat les mans. Demà, tot seran cendres; però avui, la bellesa de l'incendi ens estremia d'emoció.
---------------------------------------------------
I TANMATEIX, LA NEU TORNARÀ A CAURE SOBRE ELS ARBRES I ELS CAMINS. ENS ESPATLLARÀ LES TEULES (COM SEMPRE) I COBRIRÀ EL MÓN UN SILENCI BLANC.

divendres, 15 d’abril del 2005

HIMNE (6)


Les fulles de les parres cobreixen el trispol de l'entrada.
L'Helena no vol fer-se gran massa aviat.
L'Helena té els ulls de mel.
L'Helena voldria ser un fantasma, entremig de la gent.
Hi ha un lloc on la corrent d'aigua s'emporta l'olor dels llorers fins al mar.
Un gegant és el guardià dels tarongers i les pruneres, els betzers, l'heura, la menta i l'herbassana.
L'Helena té por que un dia jo em desperti, i ella s'esvaeixi en la boira.
Una nit, la capella brillava amb la llum de les espelmes.
La música dels llaüts acaronava els camps.

dimarts, 12 d’abril del 2005

ELS ÀNGELS TAMBÉ ES CONTEN HISTÒRIES...


Escenari.
Apareix per l'esquerra el GRANCAP, mirant el seu llibre. S'atura i espera. Per la dreta entra la VELLA, amb una cadireta. S'asseu just davant d'ell, com si anàs a veure una funció. El GRANCAP mira el llibre per darrer pic, s'aclareix la veu i pren aire.

GRANCAP: Això era i no era, bon viatge faci la cadernera, un planeta que vivia empresonat entre alteroses i grises muntanyes, des del cim de les quals restava dret ell: el GRAN EXTERMINADOR, durant dies, a la mercè dels vents. La gent del planeta, emperò, no sabien qui era. Un d'ells volgué anar a veure'l de prop i va aconseguir escalar aquella paret llisa i, fet una mar de suor, prop del cim, albirà un món indescriptible, segurament, abans que el Gran Exterminador li tallàs el cap amb una espasa i deixàs caure el seu cos, que es féu trossets davant la macabra visió de la resta d'habitants del planeta. Aquella nit, el Gran Exterminador transformà el seu cap en una bolla de foc i encara ara la manté en alt, amenaçant de mort aquell planeta.

(El GRANCAP mira la VELLA de reüll, la qual fa que no amb el cap. Silenci. El GRANCAP pren més aire i pensa uns segons el pròxim relat. Declama, solemne)

Això vol dir que era un Àngel Destructor a qui li agradava molt jugar amb les variacions de temperatura dels habitants del seu planeta, als quals resultava força fastigós el contrast de calor de foguera i fred sense pietat a què l'àngel els tenia acostumats. Un bon dia, l'àngel decidí amagar-los el sol durant setmanes. Els habitants del planeta foren molt feliços perquè la seva temperatura era constant per fi i no enyoraven gens ni mica el sol. Aleshores l'àngel el féu eixir, més rabent que mai. Els habitants que en aquell moment s'exposaven als raigs del sol embogiren i es començaren a colpejar fortament l'estómac, fent servir ambdós punys. La vomitada fou abundant com l'aigua d'una font i espessa com el fang. Tots bavejaven i miraven allò com una obra d'art pròpia, la tocaven amb les mans i reien. De continent, amb les dues mans al sòl, començaren a colpejar-se el cap en terra i llavors s'encetà tot un concert d'esquitxades de sang, vòmits... Cada cop més sang que vòmits... I, fins i tot, una mica de cervell... L'àngel amagà el sol i els habitants mai no saben quan el tornarà a fer eixir ni quins efectes tindran les seves radiacions en ells, i...

(la VELLA no el deixa acabar, aplaudeix; amb una llagrimeta als ulls diu que sí amb el cap)

diumenge, 10 d’abril del 2005

HIMNE (5)


Una taula per a vint persones, carregada de menjars exquisits, fruites exòtiques i vins antiquíssims. Il·luminada per canelobres de bronze, al mig del desert.
Enfosquí. Els convidats, vestits de frac, vingueren i menjaren. El vi omplia tots els tassons, corria per la taula i degotava sobre l'arena. Els comensals parlaven animadament o reien.
Tots els plats es buidaren. Aviat tot eren ossos, restes de guarnicions i de salses, qualque patata aixafada, pells de fruites i pinyols de totes les formes, coberts bruts, tovallons arrugats i tacats de greix.
Començaren a aixecar-se i acomiadar-se. Se sentien les cançons d'alguns d'ells que es perdien entre les dunes.
A mitjanit, se n'anaren els darrers.
S'apagaren les espelmes i a la taula del desert es va tornar a fer el silenci.

divendres, 8 d’abril del 2005

UN MOMENT MOLT EMOTIU...


-Sabem que na Shirley ens veu ara mateix. Li vols adreçar algunes paraules? (Aquella és la teva càmera)
(Silenci per prendre forces...)
-Bastarda, mal lletada, deforme, acomplexada, bruta, envejosa, plena de fel, ridídula, absurda...
Jo estic plena d'immunitat, saps?
El que vols que m'afecti et fa una ferida plena d'infeccions i insectes, que al costat de la teva persona sembla una fresca rosa i, posada sobre la teva pell, sagnant, t'escau i afavoreix més que els joiells que portes.
Per molt posat de falsa monja que facis, i per més que et creguis la dona correcta, maleïda masclista, NO HO ETS!
Jo no som tan estranya...!
I l'antiShirley ha de ser possible!!

dimarts, 5 d’abril del 2005

ALGÚ TREPITJA EL MEU PIXAT ENTRE EL FANG


Ned perduda pels carrers, entre la gent, a estrebades --si em fa mal, m'imagín una música. És com una mar de fustes en desordre.
De sobte m'atura una esquena que potser m'ajudi a trobar quelcom. Hi pos la mà al damunt. Mitja volta.
És un gat, un nefast cop d'onada, una ferida feliç en aparença. Ansiós, em segueix, balla. Em veu ideal! L'atrec!? Aprenc a l'instant i li abandon bocins del meu cos.
Estim aquesta mar asclada, plena d'astelles...
Des d'un balcó guaita una dona. Em tira un flascó. No sé si vull amarar-me d'aquesta fel.
Un cos estrident, de lluny, em mira. Potser m'acaronaria i alhora em taparia els ulls.
El flascó em cau de les mans.
Faig una besada llarga a un bocí de vidre tallant, trista.
Els llavis sagnen i mir la dona. S'amaga.
Ha cregut veure que la desitjava. Segur.
I ara un dimoni m'ha trepitjat. No puc més.
El llanç a una claveguera. No puc tapar-la: li'n surt el cap.
Estrenc fins a escanyar-lo.
Els seus darrers llengoteigs han substituït per moments l'aigua que no tenc.

diumenge, 3 d’abril del 2005

HIMNE (4)


Jo he cavalcat el vent les fresques nits d'estiu per entre els arbres gegants, a banda i banda del camí.
Jo he saludat la lluna plena, assegut en un mar de càrritx platejat que onejava amb la brisa.
He nedat nu dins el mar de la història.
Jo he construït una cabana a dins el bosc de les fades, i he encès un foc.
Jo he estat un nen de dotze anys que juga en una cala de pedres negres, sota el blau impossible.
Una vegada, vaig trobar una pedra amb un forat al mig i me la vaig voler menjar.
Un dia vaig saber que tot s'acabava, quan la llum blavosa de l'albada i l'olor de l'estiu em semblaren insuportables.