ELS ÀNGELS TAMBÉ ES CONTEN HISTÒRIES...

Escenari.

Apareix per l'esquerra el GRANCAP, mirant el seu llibre. S'atura i espera. Per la dreta entra la VELLA, amb una cadireta. S'asseu just davant d'ell, com si anàs a veure una funció. El GRANCAP mira el llibre per darrer pic, s'aclareix la veu i pren aire.

GRANCAP: Això era i no era, bon viatge faci la cadernera, un planeta que vivia empresonat entre alteroses i grises muntanyes, des del cim de les quals restava dret ell: el GRAN EXTERMINADOR, durant dies, a la mercè dels vents. La gent del planeta, emperò, no sabien qui era. Un d'ells volgué anar a veure'l de prop i va aconseguir escalar aquella paret llisa i, fet una mar de suor, prop del cim, albirà un món indescriptible, segurament, abans que el Gran Exterminador li tallàs el cap amb una espasa i deixàs caure el seu cos, que es féu trossets davant la macabra visió de la resta d'habitants del planeta. Aquella nit, el Gran Exterminador transformà el seu cap en una bolla de foc i encara ara la manté en alt, amenaçant de mort aquell planeta.

(El GRANCAP mira la VELLA de reüll, la qual fa que no amb el cap. Silenci. El GRANCAP pren més aire i pensa uns segons el pròxim relat. Declama, solemne)

Això vol dir que era un Àngel Destructor a qui li agradava molt jugar amb les variacions de temperatura dels habitants del seu planeta, als quals resultava força fastigós el contrast de calor de foguera i fred sense pietat a què l'àngel els tenia acostumats. Un bon dia, l'àngel decidí amagar-los el sol durant setmanes. Els habitants del planeta foren molt feliços perquè la seva temperatura era constant per fi i no enyoraven gens ni mica el sol. Aleshores l'àngel el féu eixir, més rabent que mai. Els habitants que en aquell moment s'exposaven als raigs del sol embogiren i es començaren a colpejar fortament l'estómac, fent servir ambdós punys. La vomitada fou abundant com l'aigua d'una font i espessa com el fang. Tots bavejaven i miraven allò com una obra d'art pròpia, la tocaven amb les mans i reien. De continent, amb les dues mans al sòl, començaren a colpejar-se el cap en terra i llavors s'encetà tot un concert d'esquitxades de sang, vòmits... Cada cop més sang que vòmits... I, fins i tot, una mica de cervell... L'àngel amagà el sol i els habitants mai no saben quan el tornarà a fer eixir ni quins efectes tindran les seves radiacions en ells, i...

(la VELLA no el deixa acabar, aplaudeix; amb una llagrimeta als ulls diu que sí amb el cap)