MOMENTS DE FEBLESA

Pentesilea desfeta, abocada al penya-segat, totalment hipnotitzada per les roques grises cantelludes, es demana si ha de ser o no ser.

Pensa estavellar l'arc a les roques, però al final només el deixa en terra per plorar una estona.

Es deixaria tallar el braç bo de viu en viu, només per trobar algú a qui vomitar-li tots els dimonis que la intenten consumir.

Tots. Absolutament tots. Fins i tot els que més vergonya li fan. I no haver d'amagar res. Ni dissimular. Ni obligar-se a créixer darrere l'arc.

"Un braç per poder plorar amb tu dies i dies!"--brama recordant el desconegut que coneix perfectament, la mirada fosca que voldria clavada al bescoll.

L'esgotament venç l'amazona, la qual cau sens remei en el son.

I ell arriba aleshores, la duu a bon recer. Se l'acosta al pit, l'abraça encara que ella no el vegi, endolceix tant com pot el moment; l'estima, la besa, desitja fortament que es deixondeixi com un volcà.

UN SECRET DELS DÉUS...

Quan es torna a il·luminar l'escenari, al prosceni, veim la VELLA asseguda, amb el seu maletí damunt els genolls i el GRANCAP en terra, llegint el seu llibre.

GRANCAP: En 77 ja viu a un altre món. Es gita amb algú qui estima i, tot i pensar que pot morir, la seva expressió és cada vegada més dolça.

VELLA: Està tan xop d'ella que l'odii!!

GRANCAP: No la podeu veure ni per una espitllera, veritat?

VELLA: Per culpa d'ella en 77 ha negat violentament les nostres mans...!

GRANCAP: Sí, i això no està bé. (Silenci.) Contra la nostra voluntat, no podrem donar-li la segona part del seu tractament.

VELLA: No, això mai.

GRANCAP: Ni tan sols que el pugui veure de lluny.

VELLA: No.

Pausa.

GRANCAP: I jo?

VELLA: Tu no el necessites.

GRANCAP: Però m'agradaria molt veure'l. (Pausa. La VELLA se'l mira una estona. Ell insisteix. Ella obre el maletí i en treu un sobre. L'hi cedeix, a ell, molt, molt lentament. Ell l'obre amb molta cerimònia i llegeix una plana. Immediatament, gira l'altra plana. El full és en blanc. El GRANCAP es preocupa molt. Es posa nerviós.) Veig que no voleu compartir el vostre secret amb mi.

VELLA: Acap de donar-te el meu secret per escrit. Mira'l bé.

El GRANCAP es desespera amb les dues planes. No hi ha res.

GRANCAP: Vella... (la VELLA el mira) M'heu donat un full en blanc. (pausa) Feis broma?

LA IMMORTALITAT

Llum suau. En 77 i na BLANCA dormen junts al sofà. En 77 comença a moure's, com si un somni no el deixàs reposar. Fins i tot desperta na BLANCA, que, al seu torn, el desperta a ell.

BLANCA: Què tens?

77 (una mica espantat): Un somni... (es miren) Somiava que jo era una llavor, i volava... Aleshores m'aferrava a tu, com un liquen a les branques d'una alzina, i creixia... I tu paties molt.

BLANCA (riu): Au, dorm!!

(Silenci seriós quan s'extingeix la veu riallera de na BLANCA)

77 (encara espantat): Blanca, quan mori, no em deixis tot sol.

Na BLANCA li tanca els ulls amb la mà. Somriu. Està convençuda que no morirà.

Fosc

DOS HEROIS ENAMORATS

Els ancians dels aqueus encerclaven Pàtrocle i demanaven a Aquil·leu que mengés, però ell, tot plorant, s'hi negava:

"Us ho prego, si algun dels meus companys em vol fer cas, que no m'inviteu que el meu cor se sadolli de menjar i de beure, perquè m'aclapara una desolació terrible. Fins que el sol es pongui, esperaré i aguantaré malgrat tot. [...] Ah, tu, [Pàtrocle], també, malaurat, el més apreciat dels companys, altres vegades personalment em servies el menjar saborós, diligent i sol·lícit, a la tenda, [...] Ara tu jeus estès tot malmès, i el meu cor s'està de beure i de menjar, encara que a dins hi hagi de tot, per enyorança de tu. És que no podria sofrir una altra desgràcia pitjor, [...]"

HOMER. Ilíada. Barcelona: Edicions de La Magrana, 2002.

Ell [Aquil·les], encara que sa mare li havia informat que, si matava Hèctor, moririra, però que, si no ho feia i tornava a casa, moriria vell, fou valent i preferí socórrer el seu amant Pàtrocle i venjar-lo. I, així, no només va donar la vida per ell, sinó que també el va seguir en la mort.

PLATÓ. El Banquet. València: ADE Edicions, 1997.

PENTESILEA AL TEATRE

Potser era la Pentesilea del passat aquella que va passar el llindar de la porta del teatre aquell dia, potser... Jove, molt jove; en estat pur, gairebé. Fera i decidida, va penjar l'arc davant de tots els actors i va demanar unir-s'hi, terriblement seriosa per a la seva edat.

El director va dir que sí, entusiasmat i encisat. La posà a prova. Semblava excel·lent, però no només això. També semblava vulnerable sense l'arc; estranya, solitària. Una presa fàcil. Una carn jove de la qual ell volia vampiritzar injustament la joventut, amagat darrera l'ascendent que com a director tenia sobre ella. Difressant l'estratègia maligna amb amor i admiració. Ocultant les seves llefiscoses intencions amb una mena de necessitat sexual estranya, atès que la dona agonitzava i no el podia satisfer.

Ella no sabia que per fer teatre calia respondre preguntes tan íntimes. Ni estar tanta estona junts. Ni parlar-ne tant, de tot.

"No podem seguir amb l'obra"-- digué, solemne, un dia, el director. "Ens falta un actor que ens faci d'heroi, i no el trobam..."
"Jo el duré"-- afirmà Pentesilea. I sortí corrents del teatre, amb una idea fixa al cap. Però no va caldre córrer tant. L'heroi va aparèixer com si sabés tot el que passava, i va accedir a acompanyar-la al teatre. Va penjar l'espasa vora l'arc de Pentesilea. Va pujar a l'escenari: poderós, savi, i amb una mirada assassina envers el director, com si ho hagués ensumat tot. Amb una veu sense esquerdar, rotund, digué:

"Encara que no em vulguis com a actor, em tindràs aquí cada dia a partir d'ara..."

I l'heroi s'anà enamorant de Pentesilea, a poc a poc. I el director es preocupava. I l'heroi es demanava quan hauria de despenjar l'espasa...

"No trobes que és massa jove per a tu, aquest heroi?"-- deia el vell director a Pentesilea, quan aconseguia trobar-la tota sola. "No!"--reia ella, innocent--"M'agrada molt; és savi, és jove, és un gran guerrer... No en voldria d'altre" I això va fer mal. Tant, que el director abraçà Pentesilea per la força, i ella s'espantà i maleí haver penjat l'arc. Se'n va poder desempallegar, i va córrer com mai, i no va aturar fins que va arribar als braços del seu heroi, desfeta.

Havia arribat el moment de despenjar l'espasa. L'heroi semblava un espectre del passat. Corria cap al director dient-li "asquerós, llefiscós, pervertit", enviant-lo a l'infern, els ulls plens de foc, les venes plenes de la sang d'herois antics els quals, com a semidéus amics, l'empenyien. Amb un sol braç el decapità. Pentesilea va agafar el cap i el va donar a menjar als insectes d'una puntada de peu. Va besar llargament l'heroi ple de sang.

Ell la va treure del teatre, li va penjar l'arc a l'esquena i la va pujar al seu cavall.

Els va acomiadar una dona que ho havia vist tot. S'adreçà a Pentesilea, potser perquè va veure que ho necessitava més:

"Cavalca, cavalca, ben segura, ben valenta. Cavalca ben lluny i explica'ns tot això que et trobes pel camí"

"Et promet que ho intentaré amb totes les meves forces, Isnel", li respongué Pentesilea mentre se n'anava somrient amb els ulls humits.

VOSALTRES SOU EL MEU TRESOR

Quan Pentesilea va arribar al límit va estar a punt de deixar de ser una amazona. Amb un gran esforç va alçar la vista i, des del cim en què es trobava, al seu davant, a més de la mar, va descobrir un paisatge molt i molt especial per a ella. I va començar a somiar el passat amb els ulls humits i el somrís a estones.

Recorda, després de la pujada entre mates de romaní, una mena de jardí meravellós a una plana en què semblava impossible que hi pogués créixer tota aquella verdor. Recorda totes aquelles consonants que li varen semblar tan exòtiques i històriques aleshores. Ara sent una punyida al cor en recordar-les. Sap que mai no les podrà oblidar. Allà baix, feia anys, va passar d'amazona a fullet del bosc i es va omplir de colors durant uns instants. També va començar a ser una mica més valenta, a lluitar contra bèsties fosques animada pel millor guerrer. Amarada d'un amor valent que encara l'acotxa, creixent i canviant.

-----------------------------------------------------------

Aquell dia una família que collia olives els va acompanyar a trobar el camí de tornada a casa.

L'àvia, molt forta per a la seva edat, amb un bon sac d'olives a l'esquena, en veure l'amazona entre esgotada i preocupada, li va contar que un dia ella havia anat a cercar caragols i es va perdre. Voltava i voltava i tothora trobava al seu davant una paret que no la deixava passar. "Paciència", va pensar. I va passar la nit allà, asseguda, fins que va sortir el sol i va veure clarament per on havia d'anar.

-------------------------------

Per això Pentesilea es resisteix a deixar de ser una amazona.

CATACLISME

Al somni barroc la vampira rossa, de dol, diu a l'àngel caigut, amb convicció, que qualsevol H2O que begui la pot matar, que per això vol beure cervesa. L'àngel, que l'estima bojament, li recorda que la cervesa també en duu, d'aigua, i que ell ja li n'aconseguirà, de sang fresca i abundant. Pren l'espasa de foc i baixa al món, disposat a tot.

I al meu llit comença el terratrèmol; continua la por. No tot és un malson, perquè un home m'entra per la finestra, com una sageta humana: xapant la persiana, esberlant el vidre, esclatant-se el cap. Malaguanyat íncub.

Em crec un monstre perquè la prioritat nerviosa és telefonar a qui estim, comprovar la gent perduda, tornar a trepitjar els espais buits.



Mai el silenci no em va semblar tan violent com abans de sentir-te la veu: "Tot va bé!"