LA VERITAT ÉS QUE...
...l'amazona necessita un descans; un descans de veres, reparador, intens, despreocupat, que en faci renéixer l'energia, la joia...
un descans encara no sé com de llarg; només sé com d'intens
us llegiré, això sí...
:X
dijous, 22 de desembre del 2005
dissabte, 10 de desembre del 2005
MOLT RECENT... (2)
I ella es va rentar les mans amb un curiós sabó blanc, en pols, que li va deixar les mans suaus com mai. No coneixia aquell sabó. S'ensumava les mans, tancava els ulls, i pensava que era fet amb les plantes del bosc i feia olor d'herba acabada de tallar... En obrir el ulls, es va eixugar les mans alhora que feia un cop d'ull al mirall: anava lleugerament descambuixada i li havia tocat una mica el sol. Abans d'anar a dinar, va estirar les mans al finestral, per sobre del paisatge amb fruiters, però de secà, i va guaitar-hi per l'ampit.
Molt a prop hi havia un home jove; també una mica descambuixat, també una micona colrat pel sol. Es miraren. L'esguard d'ell era sincer, a més de molt tendre i molt eròtic. Ella no va poder fer res més que oferir-li les mans. Ell les va agafar, ferm, suau; les va ensumar fent-li unes pessigolles molt gracioses al dors de la mà; hi fregà les galtes, la tènue barbeta, la qual cosa va provocar que enmig d'un calfred a ella se li posassin els mugrons de punta. Ella s'imagina aquella barbeta agradablement rasposa pel seu coll...
"Són molt suaus" --digué ell penetrant les pupil·les d'ella descaradament; amb la qual cosa li deia més coses, en realitat...
"És el sabó..." --respongué ella, molt entremaliada; les pupil·les d'ambdós els feien mal, de tan dilatades. No només les pupil·les es dilataven, de fet...
Ell va pujar empès per ella, amb un posat de "sí... ja..." fàcilment traduïble per "no és el sabó que m'agrada, redimoni, sinó tu!".
Ella el va atreure per uns braços de somni. Li va acaronar el coll, digne de la més bella estàtua.
"Els homes no sou conscients del vostre coll, sovint..."
El mossegà amorosa. Es varen besar.
-------------------------------------
Varen tenir molta sort, de trobar-se aquell dia.
Molt a prop hi havia un home jove; també una mica descambuixat, també una micona colrat pel sol. Es miraren. L'esguard d'ell era sincer, a més de molt tendre i molt eròtic. Ella no va poder fer res més que oferir-li les mans. Ell les va agafar, ferm, suau; les va ensumar fent-li unes pessigolles molt gracioses al dors de la mà; hi fregà les galtes, la tènue barbeta, la qual cosa va provocar que enmig d'un calfred a ella se li posassin els mugrons de punta. Ella s'imagina aquella barbeta agradablement rasposa pel seu coll...
"Són molt suaus" --digué ell penetrant les pupil·les d'ella descaradament; amb la qual cosa li deia més coses, en realitat...
"És el sabó..." --respongué ella, molt entremaliada; les pupil·les d'ambdós els feien mal, de tan dilatades. No només les pupil·les es dilataven, de fet...
Ell va pujar empès per ella, amb un posat de "sí... ja..." fàcilment traduïble per "no és el sabó que m'agrada, redimoni, sinó tu!".
Ella el va atreure per uns braços de somni. Li va acaronar el coll, digne de la més bella estàtua.
"Els homes no sou conscients del vostre coll, sovint..."
El mossegà amorosa. Es varen besar.
-------------------------------------
Varen tenir molta sort, de trobar-se aquell dia.
dimecres, 7 de desembre del 2005
MOLT RECENT... (1)
Rebutjada per qui no esperava, amb una certa por d'algú qui l'assetja, ella decideix fer una volta amb el pare druida, com un retorn al passat, per un camí prop d'una casa amb un hort ple d'arbres fruiters. Hi ha una llum esplèndida; el dia és preciós. Ella sent que la seva infantesa sense preocupacions ni por renaix amb la del pare, el qual amb franquesa i naturalitat li basteix un món que la relaxa i li treu la llagrimeta alhora que manté el seu somrís tímid.
Enmig del distanciament del passat, el pare diu que coneix la gent de la casa, "i prou!". Se n'alegrarien tant, de veure'l! --I ell se'n sentiria tan orgullós, d'ella! Tot s'ha de dir-- I l'alegria encara seria major si els ajudaven a collir una mica de fruita.
El pare druida va tornar com un infant, darrere la fruita. No sense por, ella l'ajudava, obedient a les indicacions del pare, el qual coneixia perfectament quines fruites eren collidores.
Però la gent de la casa no va conèixer el druida. Varen interrompre el dinar sota l'emparrat per encalçar els lladres de fruita. Ella i el pare es varen mirar, entremaliats; a veure què farien, si cap dels dos no estava per córrer...!
Tot acabà en abraçades després d'uns segons tensos, de reconeixement forçós.
Els varen convidar a dinar.
"Abans m'hauria de rentar les mans" --va dir ella. La varen acompanyar al lavabo: enorme, antic, amb l'olor de mil fustes i sabons, esclatant de roba blanca, amb un gran finestral.
Enmig del distanciament del passat, el pare diu que coneix la gent de la casa, "i prou!". Se n'alegrarien tant, de veure'l! --I ell se'n sentiria tan orgullós, d'ella! Tot s'ha de dir-- I l'alegria encara seria major si els ajudaven a collir una mica de fruita.
El pare druida va tornar com un infant, darrere la fruita. No sense por, ella l'ajudava, obedient a les indicacions del pare, el qual coneixia perfectament quines fruites eren collidores.
Però la gent de la casa no va conèixer el druida. Varen interrompre el dinar sota l'emparrat per encalçar els lladres de fruita. Ella i el pare es varen mirar, entremaliats; a veure què farien, si cap dels dos no estava per córrer...!
Tot acabà en abraçades després d'uns segons tensos, de reconeixement forçós.
Els varen convidar a dinar.
"Abans m'hauria de rentar les mans" --va dir ella. La varen acompanyar al lavabo: enorme, antic, amb l'olor de mil fustes i sabons, esclatant de roba blanca, amb un gran finestral.
dissabte, 3 de desembre del 2005
AIXÒ NO ES FA...(?)
La sala és enorme, plena de gent inert estirada en terra, amb poca llum i un silenci dens que abraça la malaltia, la por i un vici intranquil alhora. De fons, sona una música suau que no relaxa, que sembla que tothora hagi de canviar a renou, i així obliga la gent a escoltar alerta, a l'espera del canvi, neguitosos.
Ella no ha quedat paralitzada. Va coberta amb una túnica; no sap si moure's o no. Té por que algú la vegi, o la miri. Es demana si té motius per tremolar d'aquella manera gairebé ridícula.
Ell es passeja per la sala despullat; en realitat, duu una capa, blanca i blava, només per sentir-se una mica emperador, perquè no li tapa res de res. Ho vol així. Vol moltrar com el seu sexe es mou tothora en caminar; ara penja. Orgullós i cruel.
Per dissort la descobreix a ella i la duu al piano. L'obliga a tocar una cançó que ella desconeixia i ara odia; en aconseguir-ho, la menysprea profundament. Li recorda que la primera dona que passà per allà també ho sabia fer, que la seva habilitat és absurda. Que no entén com encara es pot moure i té esma de fer-ho.
Ella s'alça i li mostra uns pits desafiadors. Aleshores els estreny i l'ofega amb una llet que no és materna ni fecunda ni, segurament, humana. I, així, omple la sala de llum, mata el llop, suavitza la música...
De lluny, els déus s'ho miren i la toquen amb el capciró dels dits, per atorgar-li aquella mena de toc diví, aquella capacitat de guiar sense imposar, d'intuir el futur sense conèixer-lo explícitament.
-------------------
Des d'aleshores ençà, ella no es rendeix mai.
Ella no ha quedat paralitzada. Va coberta amb una túnica; no sap si moure's o no. Té por que algú la vegi, o la miri. Es demana si té motius per tremolar d'aquella manera gairebé ridícula.
Ell es passeja per la sala despullat; en realitat, duu una capa, blanca i blava, només per sentir-se una mica emperador, perquè no li tapa res de res. Ho vol així. Vol moltrar com el seu sexe es mou tothora en caminar; ara penja. Orgullós i cruel.
Per dissort la descobreix a ella i la duu al piano. L'obliga a tocar una cançó que ella desconeixia i ara odia; en aconseguir-ho, la menysprea profundament. Li recorda que la primera dona que passà per allà també ho sabia fer, que la seva habilitat és absurda. Que no entén com encara es pot moure i té esma de fer-ho.
Ella s'alça i li mostra uns pits desafiadors. Aleshores els estreny i l'ofega amb una llet que no és materna ni fecunda ni, segurament, humana. I, així, omple la sala de llum, mata el llop, suavitza la música...
De lluny, els déus s'ho miren i la toquen amb el capciró dels dits, per atorgar-li aquella mena de toc diví, aquella capacitat de guiar sense imposar, d'intuir el futur sense conèixer-lo explícitament.
-------------------
Des d'aleshores ençà, ella no es rendeix mai.
dimecres, 30 de novembre del 2005
FA UN ANY COMENÇAVA AIXÍ...
"Què passa quan descobreixes que realment la visió que tenia el pare de Hamlet, tan particular, és la que tu havies imaginat? Per un moment penses que tens poders... però després resulta que, com a màxim, hi ha hagut una convergència de fets clara: tot et porta cap a una banda concreta, i no és només la teva imaginació. El que havies pensat no era un disbarat o, si més no, has trobat un Horaci que ha caigut en l'encís del teu disbarat."
diumenge, 27 de novembre del 2005
EL SAVI
La primera nit amb el savi jove em moria. El meu desequilibri em feia endevinar gemecs de plaer pertot arreu, els quals, tanmateix, em deixaven ben buida. Devora el foc li veia el pit nu, de perfil; gens solemne, ara. I preferia estar morta a estones, i de vegades fregava el cel; no em calien ales per caminar cap al sol. Aleshores em descobria com un enorme arbre groc, amb flames internes que em cremaven com a torxes.
El savi em despertà i em va empegueir notar-me molt suada. Com si llegís els meus somnis, em va dir que avui l'infern era al cel.
En deixondir-me, vaig admirar un eclipsi de cel vermell fosc i un savi més bell i absent que mai. Em mostrà la seva espasa groga sagrada, secreta, poderosa; aquella nit em va deixar pujar amb ell al seu cavall fosc enfollit i jove, com ell.
El savi em despertà i em va empegueir notar-me molt suada. Com si llegís els meus somnis, em va dir que avui l'infern era al cel.
En deixondir-me, vaig admirar un eclipsi de cel vermell fosc i un savi més bell i absent que mai. Em mostrà la seva espasa groga sagrada, secreta, poderosa; aquella nit em va deixar pujar amb ell al seu cavall fosc enfollit i jove, com ell.
diumenge, 20 de novembre del 2005
...ÉS DIVÍ
La pobra formiga atòmica fa tot el que pot per evitar els éssers terribles que volen i la bombardegen amb postes d'ous fètids.
Li produeixen una profunda sensació de fàstic. D'impotència. Són éssers repulsius i pudents.
Però la formiga atòmica va collint granets de blat i els éssers no la fereixen.
Per error, llenega i sense voler fot queixalada al blat, en menja, i esdevé Pentesilea: seriosa, forta, calculadora, minuciosa. Amb una sageta travessa un dels éssers i el fa caure a terra; devia ser el que feia més pudor, perquè es transforma en na Shirley.
"Encara no ets morta?"--demana Pentesilea--- "Et queda ben poc per fer; tu acabes i jo començ, i això et provoca un humor negre i purulent que afecta les teves postes d'ous."
"No em mates?"--escup na Shirley.
"No. Et perdon, aquesta vegada"--diu ràpidament Pentesilea, mentre recupera la seva sageta, amb la qual cosa els altres éssers repugnants també cauen i envolten na Shirley; es transformen, també: en l'insecte flatulent amb problemes d'olor corporal i absència neuronal; amb la grollera que es pensa educada i no sap què és ser una persona; en l'aprenenta boca de rap, escandalitzable.
Totes miren Pentesilea. No entenen el perdó. Són tan descarades que no cal ni llegir-los el pensament.
"Teniu sort que hagi passat uns dies inoblidables amb un gran guerrer"--diu Pentesilea, i els somriu pensant en ell, de tal manera que els posa la carn de gallina, les ofèn, les fa tornar verdes fins a desintegrar-les amb la mirada.
I el somriure creix en una riallada com un orgasme múltiple.
Li produeixen una profunda sensació de fàstic. D'impotència. Són éssers repulsius i pudents.
Però la formiga atòmica va collint granets de blat i els éssers no la fereixen.
Per error, llenega i sense voler fot queixalada al blat, en menja, i esdevé Pentesilea: seriosa, forta, calculadora, minuciosa. Amb una sageta travessa un dels éssers i el fa caure a terra; devia ser el que feia més pudor, perquè es transforma en na Shirley.
"Encara no ets morta?"--demana Pentesilea--- "Et queda ben poc per fer; tu acabes i jo començ, i això et provoca un humor negre i purulent que afecta les teves postes d'ous."
"No em mates?"--escup na Shirley.
"No. Et perdon, aquesta vegada"--diu ràpidament Pentesilea, mentre recupera la seva sageta, amb la qual cosa els altres éssers repugnants també cauen i envolten na Shirley; es transformen, també: en l'insecte flatulent amb problemes d'olor corporal i absència neuronal; amb la grollera que es pensa educada i no sap què és ser una persona; en l'aprenenta boca de rap, escandalitzable.
Totes miren Pentesilea. No entenen el perdó. Són tan descarades que no cal ni llegir-los el pensament.
"Teniu sort que hagi passat uns dies inoblidables amb un gran guerrer"--diu Pentesilea, i els somriu pensant en ell, de tal manera que els posa la carn de gallina, les ofèn, les fa tornar verdes fins a desintegrar-les amb la mirada.
I el somriure creix en una riallada com un orgasme múltiple.
dimecres, 16 de novembre del 2005
ELLA DIU QUE...
Avui pensava com t'agradaria tocar-me les cames; per davant, per darrere... Com n'elogiaries la textura. Com recordaries de sobte com és de suau la meva pell. Com en beneiries la uniformitat. Com m'ompliries del teu gaudi. Com faríem un nou món al marge del fred.
També recordes l'últim dia. Ho sé. Sé que hi penses amb un calfred de plaer.
Quan t'aglapeixi no hi haurà qui ens separi...!
També recordes l'últim dia. Ho sé. Sé que hi penses amb un calfred de plaer.
Quan t'aglapeixi no hi haurà qui ens separi...!
diumenge, 13 de novembre del 2005
TROBALLA
Quan el vaig trobar suaument al costat de la font, enmig del bosc, vaig ser feliç d'una manera molt animal, instintiva; només volia cridar, obrir-li els meus pensaments, però havia de dissimular per no perdre l'oportunitat de quedar amb ell, ni que fos sota l'excusa de voler aprendre el seu art. Així, doncs, vaig canviar l'esguard de desig pel de curiositat, que és el que aleshores vaig pensar que més agradaria a un savi jove.
I ho vaig aconseguir.
La contenció és complicadíssima: Em desfaig fins a la mort cada vegada que cerca estels entre les branques del bosc i puc mirar sens que em vegi els seus ulls vulnerables com la sang. O quan remou amb mans d'infant una herba per explicar gràficament a tall d'exemple un episodi del passat. O quan els seus llavis prims pronuncien algun mot terrible que no puc repetir.
Però almenys el veig tothora, i em deixa sense parla...
I ho vaig aconseguir.
La contenció és complicadíssima: Em desfaig fins a la mort cada vegada que cerca estels entre les branques del bosc i puc mirar sens que em vegi els seus ulls vulnerables com la sang. O quan remou amb mans d'infant una herba per explicar gràficament a tall d'exemple un episodi del passat. O quan els seus llavis prims pronuncien algun mot terrible que no puc repetir.
Però almenys el veig tothora, i em deixa sense parla...
dijous, 10 de novembre del 2005
QUIN MALSON...!
Ets a la porta de l'hospital, al peu de l'escala; esperes. Aleshores veus que en treuen una velleta en cadira de rodes, la qual duu un nadó als braços extremadament petit, embolcallat en una mena de vestit d'esquimal. Intueixes la tragèdia. El cor se't puja a la gola.
La persona que duu la velleta la intenta baixar per l'escala i la cadira tomba. "Hauria de comprar loteria"-- penses, i tot seguit et sap greu pensar en aquestes coses enmig d'una tal escena.
La vella s'alça amb dificultats. El nadó queda en terra. Cap per avall. Penses que hi has d'anar a ajudar-lo però les cames no t'hi porten. I a damunt, tothom et mira com si fossis l'única persona que ho pogués fer: l'elegida. La pressió provoca que les cames et responguin i prens el nadó als teus braços. Sortosament, el vestit d'esquimal s'ha endut tot el cop.
"Moltes mercès!"-- et diu el nadó, i a tu et neguiteja molt aquella mena de barrufet que parla, però alhora mires de semblar educada, una mica com Alícia en terra de meravelles, i t'adaptes a les circumstàncies com si fossin les més naturals del món: "De res, bonic"--respons, i aprofites l'avinentesa per tornar-li la criatura a la dona vella-- "Au, amb la padrineta". En fer-ho, descobreixes que no t'havies fixat en com era de semblant la padrineta al quadre "Saturn devora els seus fills"; ara ho veus, mentre agafa el nadó amb cara àvida i uns dits amb uns ossos prominents.
A veure si no era un accident...?
La persona que duu la velleta la intenta baixar per l'escala i la cadira tomba. "Hauria de comprar loteria"-- penses, i tot seguit et sap greu pensar en aquestes coses enmig d'una tal escena.
La vella s'alça amb dificultats. El nadó queda en terra. Cap per avall. Penses que hi has d'anar a ajudar-lo però les cames no t'hi porten. I a damunt, tothom et mira com si fossis l'única persona que ho pogués fer: l'elegida. La pressió provoca que les cames et responguin i prens el nadó als teus braços. Sortosament, el vestit d'esquimal s'ha endut tot el cop.
"Moltes mercès!"-- et diu el nadó, i a tu et neguiteja molt aquella mena de barrufet que parla, però alhora mires de semblar educada, una mica com Alícia en terra de meravelles, i t'adaptes a les circumstàncies com si fossin les més naturals del món: "De res, bonic"--respons, i aprofites l'avinentesa per tornar-li la criatura a la dona vella-- "Au, amb la padrineta". En fer-ho, descobreixes que no t'havies fixat en com era de semblant la padrineta al quadre "Saturn devora els seus fills"; ara ho veus, mentre agafa el nadó amb cara àvida i uns dits amb uns ossos prominents.
A veure si no era un accident...?
diumenge, 6 de novembre del 2005
PER CARRERONS...
Feia dies que no sortia. Més dies encara que no et sentia, que no em llençava a trobar-te. I vaig decidir fer una volta amb un grup de gent potser una mica més jove que jo, tampoc no gaire; una volteta nocturna. Cercant a estones algun conegut, una cara simpàtica, o aquell jove que se'm menja amb els ulls quan vaig en autobús...
No sabia que ara la gent portava lluernes. I em va fer molta gràcia. No sabia per què, però ho vaig prendre com un protocol més de la diversió.
Aleshores, davant nostre, hi havia el carreró més fosc que jo havia vist mai. I vaig sentir una por profunda; pànic. Tothom hi va entrar amb la seva lluerna. Jo no. Vaig esperar una estona.
Quan em va fer més por quedar a fora que entrar-hi, hi vaig córrer. No hi veia res. La foscor era densa com un cotó en pèl negre.
Feble, molt feble, a la vora, hi havia una lluerna; devora la lluerna, un braç molt atractiu. El vaig agafar fort. "Esper que no t'importi..."-- vaig xiuxiuejar no sé ben bé a qui. Primer estava segura que eres tu... Tot i que tenies una retirada al jove que se'm menja amb els ulls... I la veu del desconegut llunyà tan tímid que m'encén de tant en tant...
Tant se val! Fos qui fos, no li va importar gaire baixar-se els calçons quan calia; besar, llepar, captivar, despullar, amagar-se, somriure...
Sé cert que era un Frankenstein de tu i ells dos; a mi no m'enganyes... ;)
No sabia que ara la gent portava lluernes. I em va fer molta gràcia. No sabia per què, però ho vaig prendre com un protocol més de la diversió.
Aleshores, davant nostre, hi havia el carreró més fosc que jo havia vist mai. I vaig sentir una por profunda; pànic. Tothom hi va entrar amb la seva lluerna. Jo no. Vaig esperar una estona.
Quan em va fer més por quedar a fora que entrar-hi, hi vaig córrer. No hi veia res. La foscor era densa com un cotó en pèl negre.
Feble, molt feble, a la vora, hi havia una lluerna; devora la lluerna, un braç molt atractiu. El vaig agafar fort. "Esper que no t'importi..."-- vaig xiuxiuejar no sé ben bé a qui. Primer estava segura que eres tu... Tot i que tenies una retirada al jove que se'm menja amb els ulls... I la veu del desconegut llunyà tan tímid que m'encén de tant en tant...
Tant se val! Fos qui fos, no li va importar gaire baixar-se els calçons quan calia; besar, llepar, captivar, despullar, amagar-se, somriure...
Sé cert que era un Frankenstein de tu i ells dos; a mi no m'enganyes... ;)
dimarts, 1 de novembre del 2005
CONTE DE POR
Això era i no era na Shirley que va arribar més rara del que era habitual en ella a l'oficina; movia les natges d'una manera més grotesca que d'habitud i, sense dir res a ningú, va pujar a la seva taula i es va arromangar les faldilles --que ella pensa que són super fashion--, amb la qual cosa va regalar als seus companys l'espectacle d'unes cames lletges peludes i unes bragues balderes, les quals també es va abaixar. Un dels oficinistes, arribat aquest punt, vomitava a la paperera; li acabaven de venir al cap uns versos del Rector de Vallfogona.
Na Shirley va pondre un ou; en va sortir una oca. "Però no serà una oca i prou. Això seria una vulgaritat"--etzibà na Shirley, que es pensa que és refinadíssima--"Serà una oca gemmòloga!".
La mitjana intel·lectual d'allà dintre no arribava a desxifrar el missatge; i els pocs que ho varen aconseguir, el varen trobar pedant i avorrit, com gairebé tot el que deia aquella, diguem-ne, dona (glups!).
I els conta, dia rere dia, amb un posat que fa ràbia només de recordar-lo, tots els petits miracles de l'oca gemmòloga; evidentment, sense que ningú no li ho demani.
"La meva criatura s'enduu a escoleta, cada dia, una gemma ben tallada, la més preciosa: el diamant. Bla, bla, bla..."
Però un dia l'oca li va dir a sa mare que tothom li deia a l'escola "l'oca del diamant", i que a ella li agradaria ser com els altres i no cridar l'atenció. "Que no em podries donar pinturetes, un quadern i un panet de pa amb oli i formatge, mare?"
I aleshores na Shirley mai més no li va donar res de res. I l'oca, pobra, es va anar consumint a poc a poc.
I si tracta així el fruit del seu ventre, i se'n sent orgullosa, què en poden esperar la resta dels individus?
Tant de bo tornàs ou en lloc de pondre'l; en faríem una truita i, si més no, en treuríem algun profit.
Conte contat, ja s'ha acabat.
Na Shirley va pondre un ou; en va sortir una oca. "Però no serà una oca i prou. Això seria una vulgaritat"--etzibà na Shirley, que es pensa que és refinadíssima--"Serà una oca gemmòloga!".
La mitjana intel·lectual d'allà dintre no arribava a desxifrar el missatge; i els pocs que ho varen aconseguir, el varen trobar pedant i avorrit, com gairebé tot el que deia aquella, diguem-ne, dona (glups!).
I els conta, dia rere dia, amb un posat que fa ràbia només de recordar-lo, tots els petits miracles de l'oca gemmòloga; evidentment, sense que ningú no li ho demani.
"La meva criatura s'enduu a escoleta, cada dia, una gemma ben tallada, la més preciosa: el diamant. Bla, bla, bla..."
Però un dia l'oca li va dir a sa mare que tothom li deia a l'escola "l'oca del diamant", i que a ella li agradaria ser com els altres i no cridar l'atenció. "Que no em podries donar pinturetes, un quadern i un panet de pa amb oli i formatge, mare?"
I aleshores na Shirley mai més no li va donar res de res. I l'oca, pobra, es va anar consumint a poc a poc.
I si tracta així el fruit del seu ventre, i se'n sent orgullosa, què en poden esperar la resta dels individus?
Tant de bo tornàs ou en lloc de pondre'l; en faríem una truita i, si més no, en treuríem algun profit.
Conte contat, ja s'ha acabat.
dijous, 27 d’octubre del 2005
MOMENTS DE FEBLESA
Pentesilea desfeta, abocada al penya-segat, totalment hipnotitzada per les roques grises cantelludes, es demana si ha de ser o no ser.
Pensa estavellar l'arc a les roques, però al final només el deixa en terra per plorar una estona.
Es deixaria tallar el braç bo de viu en viu, només per trobar algú a qui vomitar-li tots els dimonis que la intenten consumir.
Tots. Absolutament tots. Fins i tot els que més vergonya li fan. I no haver d'amagar res. Ni dissimular. Ni obligar-se a créixer darrere l'arc.
"Un braç per poder plorar amb tu dies i dies!"--brama recordant el desconegut que coneix perfectament, la mirada fosca que voldria clavada al bescoll.
L'esgotament venç l'amazona, la qual cau sens remei en el son.
I ell arriba aleshores, la duu a bon recer. Se l'acosta al pit, l'abraça encara que ella no el vegi, endolceix tant com pot el moment; l'estima, la besa, desitja fortament que es deixondeixi com un volcà.
Pensa estavellar l'arc a les roques, però al final només el deixa en terra per plorar una estona.
Es deixaria tallar el braç bo de viu en viu, només per trobar algú a qui vomitar-li tots els dimonis que la intenten consumir.
Tots. Absolutament tots. Fins i tot els que més vergonya li fan. I no haver d'amagar res. Ni dissimular. Ni obligar-se a créixer darrere l'arc.
"Un braç per poder plorar amb tu dies i dies!"--brama recordant el desconegut que coneix perfectament, la mirada fosca que voldria clavada al bescoll.
L'esgotament venç l'amazona, la qual cau sens remei en el son.
I ell arriba aleshores, la duu a bon recer. Se l'acosta al pit, l'abraça encara que ella no el vegi, endolceix tant com pot el moment; l'estima, la besa, desitja fortament que es deixondeixi com un volcà.
dilluns, 24 d’octubre del 2005
UN SECRET DELS DÉUS...
Quan es torna a il·luminar l'escenari, al prosceni, veim la VELLA asseguda, amb el seu maletí damunt els genolls i el GRANCAP en terra, llegint el seu llibre.
GRANCAP: En 77 ja viu a un altre món. Es gita amb algú qui estima i, tot i pensar que pot morir, la seva expressió és cada vegada més dolça.
VELLA: Està tan xop d'ella que l'odii!!
GRANCAP: No la podeu veure ni per una espitllera, veritat?
VELLA: Per culpa d'ella en 77 ha negat violentament les nostres mans...!
GRANCAP: Sí, i això no està bé. (Silenci.) Contra la nostra voluntat, no podrem donar-li la segona part del seu tractament.
VELLA: No, això mai.
GRANCAP: Ni tan sols que el pugui veure de lluny.
VELLA: No.
Pausa.
GRANCAP: I jo?
VELLA: Tu no el necessites.
GRANCAP: Però m'agradaria molt veure'l. (Pausa. La VELLA se'l mira una estona. Ell insisteix. Ella obre el maletí i en treu un sobre. L'hi cedeix, a ell, molt, molt lentament. Ell l'obre amb molta cerimònia i llegeix una plana. Immediatament, gira l'altra plana. El full és en blanc. El GRANCAP es preocupa molt. Es posa nerviós.) Veig que no voleu compartir el vostre secret amb mi.
VELLA: Acap de donar-te el meu secret per escrit. Mira'l bé.
El GRANCAP es desespera amb les dues planes. No hi ha res.
GRANCAP: Vella... (la VELLA el mira) M'heu donat un full en blanc. (pausa) Feis broma?
dijous, 20 d’octubre del 2005
LA IMMORTALITAT
Llum suau. En 77 i na BLANCA dormen junts al sofà. En 77 comença a moure's, com si un somni no el deixàs reposar. Fins i tot desperta na BLANCA, que, al seu torn, el desperta a ell.
BLANCA: Què tens?
77 (una mica espantat): Un somni... (es miren) Somiava que jo era una llavor, i volava... Aleshores m'aferrava a tu, com un liquen a les branques d'una alzina, i creixia... I tu paties molt.
BLANCA (riu): Au, dorm!!
(Silenci seriós quan s'extingeix la veu riallera de na BLANCA)
77 (encara espantat): Blanca, quan mori, no em deixis tot sol.
Na BLANCA li tanca els ulls amb la mà. Somriu. Està convençuda que no morirà.
Fosc
dissabte, 15 d’octubre del 2005
DOS HEROIS ENAMORATS
Els ancians dels aqueus encerclaven Pàtrocle i demanaven a Aquil·leu que mengés, però ell, tot plorant, s'hi negava:
"Us ho prego, si algun dels meus companys em vol fer cas, que no m'inviteu que el meu cor se sadolli de menjar i de beure, perquè m'aclapara una desolació terrible. Fins que el sol es pongui, esperaré i aguantaré malgrat tot. [...] Ah, tu, [Pàtrocle], també, malaurat, el més apreciat dels companys, altres vegades personalment em servies el menjar saborós, diligent i sol·lícit, a la tenda, [...] Ara tu jeus estès tot malmès, i el meu cor s'està de beure i de menjar, encara que a dins hi hagi de tot, per enyorança de tu. És que no podria sofrir una altra desgràcia pitjor, [...]"
"Us ho prego, si algun dels meus companys em vol fer cas, que no m'inviteu que el meu cor se sadolli de menjar i de beure, perquè m'aclapara una desolació terrible. Fins que el sol es pongui, esperaré i aguantaré malgrat tot. [...] Ah, tu, [Pàtrocle], també, malaurat, el més apreciat dels companys, altres vegades personalment em servies el menjar saborós, diligent i sol·lícit, a la tenda, [...] Ara tu jeus estès tot malmès, i el meu cor s'està de beure i de menjar, encara que a dins hi hagi de tot, per enyorança de tu. És que no podria sofrir una altra desgràcia pitjor, [...]"
HOMER. Ilíada. Barcelona: Edicions de La Magrana, 2002.
Ell [Aquil·les], encara que sa mare li havia informat que, si matava Hèctor, moririra, però que, si no ho feia i tornava a casa, moriria vell, fou valent i preferí socórrer el seu amant Pàtrocle i venjar-lo. I, així, no només va donar la vida per ell, sinó que també el va seguir en la mort.
PLATÓ. El Banquet. València: ADE Edicions, 1997.
diumenge, 9 d’octubre del 2005
PENTESILEA AL TEATRE
Potser era la Pentesilea del passat aquella que va passar el llindar de la porta del teatre aquell dia, potser... Jove, molt jove; en estat pur, gairebé. Fera i decidida, va penjar l'arc davant de tots els actors i va demanar unir-s'hi, terriblement seriosa per a la seva edat.
El director va dir que sí, entusiasmat i encisat. La posà a prova. Semblava excel·lent, però no només això. També semblava vulnerable sense l'arc; estranya, solitària. Una presa fàcil. Una carn jove de la qual ell volia vampiritzar injustament la joventut, amagat darrera l'ascendent que com a director tenia sobre ella. Difressant l'estratègia maligna amb amor i admiració. Ocultant les seves llefiscoses intencions amb una mena de necessitat sexual estranya, atès que la dona agonitzava i no el podia satisfer.
Ella no sabia que per fer teatre calia respondre preguntes tan íntimes. Ni estar tanta estona junts. Ni parlar-ne tant, de tot.
"No podem seguir amb l'obra"-- digué, solemne, un dia, el director. "Ens falta un actor que ens faci d'heroi, i no el trobam..."
"Jo el duré"-- afirmà Pentesilea. I sortí corrents del teatre, amb una idea fixa al cap. Però no va caldre córrer tant. L'heroi va aparèixer com si sabés tot el que passava, i va accedir a acompanyar-la al teatre. Va penjar l'espasa vora l'arc de Pentesilea. Va pujar a l'escenari: poderós, savi, i amb una mirada assassina envers el director, com si ho hagués ensumat tot. Amb una veu sense esquerdar, rotund, digué:
"Encara que no em vulguis com a actor, em tindràs aquí cada dia a partir d'ara..."
I l'heroi s'anà enamorant de Pentesilea, a poc a poc. I el director es preocupava. I l'heroi es demanava quan hauria de despenjar l'espasa...
"No trobes que és massa jove per a tu, aquest heroi?"-- deia el vell director a Pentesilea, quan aconseguia trobar-la tota sola. "No!"--reia ella, innocent--"M'agrada molt; és savi, és jove, és un gran guerrer... No en voldria d'altre" I això va fer mal. Tant, que el director abraçà Pentesilea per la força, i ella s'espantà i maleí haver penjat l'arc. Se'n va poder desempallegar, i va córrer com mai, i no va aturar fins que va arribar als braços del seu heroi, desfeta.
Havia arribat el moment de despenjar l'espasa. L'heroi semblava un espectre del passat. Corria cap al director dient-li "asquerós, llefiscós, pervertit", enviant-lo a l'infern, els ulls plens de foc, les venes plenes de la sang d'herois antics els quals, com a semidéus amics, l'empenyien. Amb un sol braç el decapità. Pentesilea va agafar el cap i el va donar a menjar als insectes d'una puntada de peu. Va besar llargament l'heroi ple de sang.
Ell la va treure del teatre, li va penjar l'arc a l'esquena i la va pujar al seu cavall.
Els va acomiadar una dona que ho havia vist tot. S'adreçà a Pentesilea, potser perquè va veure que ho necessitava més:
"Cavalca, cavalca, ben segura, ben valenta. Cavalca ben lluny i explica'ns tot això que et trobes pel camí"
El director va dir que sí, entusiasmat i encisat. La posà a prova. Semblava excel·lent, però no només això. També semblava vulnerable sense l'arc; estranya, solitària. Una presa fàcil. Una carn jove de la qual ell volia vampiritzar injustament la joventut, amagat darrera l'ascendent que com a director tenia sobre ella. Difressant l'estratègia maligna amb amor i admiració. Ocultant les seves llefiscoses intencions amb una mena de necessitat sexual estranya, atès que la dona agonitzava i no el podia satisfer.
Ella no sabia que per fer teatre calia respondre preguntes tan íntimes. Ni estar tanta estona junts. Ni parlar-ne tant, de tot.
"No podem seguir amb l'obra"-- digué, solemne, un dia, el director. "Ens falta un actor que ens faci d'heroi, i no el trobam..."
"Jo el duré"-- afirmà Pentesilea. I sortí corrents del teatre, amb una idea fixa al cap. Però no va caldre córrer tant. L'heroi va aparèixer com si sabés tot el que passava, i va accedir a acompanyar-la al teatre. Va penjar l'espasa vora l'arc de Pentesilea. Va pujar a l'escenari: poderós, savi, i amb una mirada assassina envers el director, com si ho hagués ensumat tot. Amb una veu sense esquerdar, rotund, digué:
"Encara que no em vulguis com a actor, em tindràs aquí cada dia a partir d'ara..."
I l'heroi s'anà enamorant de Pentesilea, a poc a poc. I el director es preocupava. I l'heroi es demanava quan hauria de despenjar l'espasa...
"No trobes que és massa jove per a tu, aquest heroi?"-- deia el vell director a Pentesilea, quan aconseguia trobar-la tota sola. "No!"--reia ella, innocent--"M'agrada molt; és savi, és jove, és un gran guerrer... No en voldria d'altre" I això va fer mal. Tant, que el director abraçà Pentesilea per la força, i ella s'espantà i maleí haver penjat l'arc. Se'n va poder desempallegar, i va córrer com mai, i no va aturar fins que va arribar als braços del seu heroi, desfeta.
Havia arribat el moment de despenjar l'espasa. L'heroi semblava un espectre del passat. Corria cap al director dient-li "asquerós, llefiscós, pervertit", enviant-lo a l'infern, els ulls plens de foc, les venes plenes de la sang d'herois antics els quals, com a semidéus amics, l'empenyien. Amb un sol braç el decapità. Pentesilea va agafar el cap i el va donar a menjar als insectes d'una puntada de peu. Va besar llargament l'heroi ple de sang.
Ell la va treure del teatre, li va penjar l'arc a l'esquena i la va pujar al seu cavall.
Els va acomiadar una dona que ho havia vist tot. S'adreçà a Pentesilea, potser perquè va veure que ho necessitava més:
"Cavalca, cavalca, ben segura, ben valenta. Cavalca ben lluny i explica'ns tot això que et trobes pel camí"
"Et promet que ho intentaré amb totes les meves forces, Isnel", li respongué Pentesilea mentre se n'anava somrient amb els ulls humits.
dimarts, 4 d’octubre del 2005
VOSALTRES SOU EL MEU TRESOR
Quan Pentesilea va arribar al límit va estar a punt de deixar de ser una amazona. Amb un gran esforç va alçar la vista i, des del cim en què es trobava, al seu davant, a més de la mar, va descobrir un paisatge molt i molt especial per a ella. I va començar a somiar el passat amb els ulls humits i el somrís a estones.
Recorda, després de la pujada entre mates de romaní, una mena de jardí meravellós a una plana en què semblava impossible que hi pogués créixer tota aquella verdor. Recorda totes aquelles consonants que li varen semblar tan exòtiques i històriques aleshores. Ara sent una punyida al cor en recordar-les. Sap que mai no les podrà oblidar. Allà baix, feia anys, va passar d'amazona a fullet del bosc i es va omplir de colors durant uns instants. També va començar a ser una mica més valenta, a lluitar contra bèsties fosques animada pel millor guerrer. Amarada d'un amor valent que encara l'acotxa, creixent i canviant.
-----------------------------------------------------------
Aquell dia una família que collia olives els va acompanyar a trobar el camí de tornada a casa.
L'àvia, molt forta per a la seva edat, amb un bon sac d'olives a l'esquena, en veure l'amazona entre esgotada i preocupada, li va contar que un dia ella havia anat a cercar caragols i es va perdre. Voltava i voltava i tothora trobava al seu davant una paret que no la deixava passar. "Paciència", va pensar. I va passar la nit allà, asseguda, fins que va sortir el sol i va veure clarament per on havia d'anar.
-------------------------------
Per això Pentesilea es resisteix a deixar de ser una amazona.
Recorda, després de la pujada entre mates de romaní, una mena de jardí meravellós a una plana en què semblava impossible que hi pogués créixer tota aquella verdor. Recorda totes aquelles consonants que li varen semblar tan exòtiques i històriques aleshores. Ara sent una punyida al cor en recordar-les. Sap que mai no les podrà oblidar. Allà baix, feia anys, va passar d'amazona a fullet del bosc i es va omplir de colors durant uns instants. També va començar a ser una mica més valenta, a lluitar contra bèsties fosques animada pel millor guerrer. Amarada d'un amor valent que encara l'acotxa, creixent i canviant.
-----------------------------------------------------------
Aquell dia una família que collia olives els va acompanyar a trobar el camí de tornada a casa.
L'àvia, molt forta per a la seva edat, amb un bon sac d'olives a l'esquena, en veure l'amazona entre esgotada i preocupada, li va contar que un dia ella havia anat a cercar caragols i es va perdre. Voltava i voltava i tothora trobava al seu davant una paret que no la deixava passar. "Paciència", va pensar. I va passar la nit allà, asseguda, fins que va sortir el sol i va veure clarament per on havia d'anar.
-------------------------------
Per això Pentesilea es resisteix a deixar de ser una amazona.
dissabte, 1 d’octubre del 2005
CATACLISME
Al somni barroc la vampira rossa, de dol, diu a l'àngel caigut, amb convicció, que qualsevol H2O que begui la pot matar, que per això vol beure cervesa. L'àngel, que l'estima bojament, li recorda que la cervesa també en duu, d'aigua, i que ell ja li n'aconseguirà, de sang fresca i abundant. Pren l'espasa de foc i baixa al món, disposat a tot.
I al meu llit comença el terratrèmol; continua la por. No tot és un malson, perquè un home m'entra per la finestra, com una sageta humana: xapant la persiana, esberlant el vidre, esclatant-se el cap. Malaguanyat íncub.
Em crec un monstre perquè la prioritat nerviosa és telefonar a qui estim, comprovar la gent perduda, tornar a trepitjar els espais buits.
Mai el silenci no em va semblar tan violent com abans de sentir-te la veu: "Tot va bé!"
I al meu llit comença el terratrèmol; continua la por. No tot és un malson, perquè un home m'entra per la finestra, com una sageta humana: xapant la persiana, esberlant el vidre, esclatant-se el cap. Malaguanyat íncub.
Em crec un monstre perquè la prioritat nerviosa és telefonar a qui estim, comprovar la gent perduda, tornar a trepitjar els espais buits.
Mai el silenci no em va semblar tan violent com abans de sentir-te la veu: "Tot va bé!"
dijous, 22 de setembre del 2005
DESFRAGMENTADA
El setembre és un llarg diumenge ennuvolat.
Les hores i els minuts inunden la casa on visc. El nivell del temps ha arribat al sostre i no puc respirar. M'ofego.
Un gra de raïm m'esclata dins la boca a les dues de la matinada.
En els dies buits, recullo cartells pel carrer i els penjo per tota la casa.
Els budells no em deixen dormir. Podria ploure ben fort. Netejar l'aire, la ciutat, aquesta quietud pudenta.
M'assec i espero que la mort, la bogeria o la maduresa vinguin i se m'enduguin.
M'aixeco els matins, ben prest, ben prest, per tenir tot el dia per angoixar-me.
(Una sirena se m'asseu a la vora, sense fer-me cap pregunta. Jo tampoc les hi faig; tinc por que se'n torni a la mar.)
Veig les ciutats cobertes per l'escorxa dels arbres morts.
Fantasmes negres recorren la muntanya; cerquen la sang dels infants.
Ha començat a ploure...
Les hores i els minuts inunden la casa on visc. El nivell del temps ha arribat al sostre i no puc respirar. M'ofego.
Un gra de raïm m'esclata dins la boca a les dues de la matinada.
En els dies buits, recullo cartells pel carrer i els penjo per tota la casa.
Els budells no em deixen dormir. Podria ploure ben fort. Netejar l'aire, la ciutat, aquesta quietud pudenta.
M'assec i espero que la mort, la bogeria o la maduresa vinguin i se m'enduguin.
M'aixeco els matins, ben prest, ben prest, per tenir tot el dia per angoixar-me.
(Una sirena se m'asseu a la vora, sense fer-me cap pregunta. Jo tampoc les hi faig; tinc por que se'n torni a la mar.)
Veig les ciutats cobertes per l'escorxa dels arbres morts.
Fantasmes negres recorren la muntanya; cerquen la sang dels infants.
Ha començat a ploure...
Subscriure's a:
Comment Feed (RSS)
