PRINCE OF WALES TEA BLEND

El somni de les onades destructives i gens pietoses a l'illa del paradís és l'excusa perfecta perquè els joves herois escalin el mur, s'afanyin a fugir amb el físic al límit, frissin de cercar la casa de la druida; la més secreta de l'illa.

El cor a la gola batega tan fort que vessa pels tossals i les praderies que albiren els seus ulls lluents i segurs tothora. Amb la saliva espessa es mescla un desig fort de córrer.

L'herba verda, suau a les cuixes musculades...

Els camps de Mart, esclatants de blat ros i erugues voladores que xiuxiuegen cançons desvergonyides vora les barbes que ara es comencen a estremir...

Els herois es miren de reüll i es descobreixen en un somrís inconegut i mutu, extraordinari i plaent, mentre la suor nova saluda el vent ara i adés.

Obliden per què fugien. L'entrecuix els demana recer; sense impaciència, emperò constant.

En arribar al llac ple d'ous de fades a punt de rompre's es deixen dur per l'encís. Respiren profundament. Es repassen amb la mà el coll suat. Es miren obertament en silenci.

Es banyen amb cura, l'un a l'altre, ara que poden. S'encaixen els pits durs en una besada agredolça. Les fades sospiren dins l'ou en ser testimonis d'aquell lluita d'àngels despreocupats per la victòria final. Els sospirs animen els gemecs dels herois. Tot plegat es trenca amb un petit dolor ofegat per un plaer sobtat, immens, inevitable, atàvic.

Els herois deixen un nèctar preciós al llac que alimenta aquella remesa de fades que encara passegen alguna malla als cabells; des d'ara ja tenen un esguard ferotge, i una fortalesa bella i exuberant.

--------------------

Entren sense fer compliments a ca la druida atemporal, amb una mena de consentiment no escrit, somrient. Deixen una flaire d'ametles exòtiques vora la marmita. Els porus de la pell resen un ball recent d'olis de fada, aigua, suor i nèctar...

No poden dosificar la sensualitat quan l'altre és a la vora, així que la druida sent alguna vibració estranya de tant en tant, rep el cop directe d'alguna mirada impacient, batega passió sota la túnica...

Ella els guarda el secret, amb un punt de tristor. Els ofereix amb pena els millors beuratges, les herbes i fruites més exquisides, i en partir els lliura un secret dins una capseta, per quan els calgui, i la millor poció contra la genteta que els intenta ferir covardament amb sagetes enverinades de tota casta.

Abans de la batalla, se'n van a escriure uns versos amb el sexe a l'aire que alcen una aura suau que alleuja la suor de la druida mentre talla vesc a les alzines, i l'ajuda a concentrar-se en els llibres en llatí; també fa riure nerviosament les fades...

TO BE OR NOT TO BE...

Ser una amazona. Veure que tot plegat t'hi ha dut i no pots fer res més que continuar endavant. Maleir la teva naturalesa, però tornar-hi; tirar, aparentment, per un altre camí, però, en dur les coses al límit, reaccionar amb el nervi d'un guerrer. És inevitable. Terrible, d'alguna manera.

Qui ho voldria, això...?

Doncs ho vol, secretament, una de les bruixes del fred, moc penjim-penjam, ridícula, estúpida. Però no gosa fer-ho. Mira amb menyspreu l'amazona que més a prop té. Menyspreu i por. I admiració engegada i reprimida alhora.

Mentre l'amazona tensa l'arc ella en pren la forma mercès a un gep incipient conreat davant la marmita en què prepara beuratges infectes.

Cada sageta de l'amazona és una berruga al nas de la bruixa.

La qüestió és quedar bé als akelarres i fer-se la bruixa per no lluitar amb l'amazona. És l'opció fàcil. L'amazona se la berenaria en un alè. I les bruixes es pensen que gaudeixen d'alguna protecció especial de Lucifer. Pobre àngel caigut que boça només de pensar-hi...!

La bruixa veu, en primer pla, les seves butzes sorgir de teles de rat-penat; a la llunyania, l'amazona fa els exercicis, sua vida, riu en clavar llances a la diana. Darrere les botges, herois joves la miren amb desig, els mateixos que ignoren la bruixa del fred.

Cada vegada que l'amazona fa l'amor al migdia, a plena llum, nua --així és com li agrada més-- un os de la bruixa es trenca, gràcies a un encanteri universal i dolorosament cruixent.

(I això que la bruixa venia de casa bona, però si la podridura i la ferum hi són a dintre...).

L'amazona no sap si enviar-la a l'infern i estalviar-li patiments, o millor deixar-la ofegar-se en ella mateixa.

Lucifer junta les mans per pregar amb llàgrimes als ulls que aquell ésser metzinós no trepitgi l'insigne infern.

PETIT HOMENATGE A PETER GREENAWAY

Avui no és un bon dia per escriure, perquè segurament sortirien de les meves mans víbores, verí, males paraules, teràpia a mig digerir...

Millor us posaré unes paraules escrites per Peter Greenaway, bellíssimes, d'una pel·lícula seva que he vist més d'un pic pel cap baix...

MRS. TALMANN: We have a Cedar of Lebanon and a Judas Tree. Perhaps we could cultivate a Tree of Heaven?

MR. TALMANN: The gardens of England are becoming jungles. Such exotics are grossly unsuitable. If the Garden of Eden was planned for England, God would have seen to it.

MR. NEVILLE: The Garden of Eden was originally intended for Ireland. For it was there that St. Patrick eradicated the snake.

MRS. TALMANN: The only useful eradication in Ireland was performed by William of Orange, four years ago on my birthday.

MR. NEVILLE: And happy birthday to you, Mr. Talmann. If you are not too old to receive presents, perhaps the gardener and I can find a snake for your orangerie.

MR. TALMANN: What?

MRS. TALMANN: (to MR. TALMANN) Shhht. (to MR. NEVILLE) Good day, Mr. Neville.

MR. NEVILLE: Good day, Madam.

Escrit per Peter Greenaway (El contracte del dibuixant)

IN VENERE SEMPER DULCIS EST DEMENTIA

Ella jeu prohibida.
Ell no pot obviar-ne els pits.
Es miren només als ulls per no posar en perill el coll.
Ella li ofereix una taronja.
No hauria d'haver fet aquesta oferta a un cavaller que somia amb una orangery.
S'alça una aura que fa que el rei atiï el botxí.
Els druides despentinats provoquen un fum sagrat per fer que ella torni, però el que fa és tornar cec el cavaller.
Queixalades a la taronja, suc pertot, dolç, apegalós, viu...

Es taca fins i tot la dalla de la dama fosca, oblidada sota el jaç.

PENÈLOPE

Tothom era abocat a una mena de circ romà, de plaça de bous, creient-se falsament segur a la graderia. Fins que ens queien a sobre cocodrils, tot i la llunyania amb el Nil, i aleshores de res no servia pensar que allò no era possible, i la ment s'afanyava a pensar la millor manera de lluitar-hi, de desempallegar-se'n...

Ja érem al microcosmos de l'absurd; a l'altre món.

La fugida va semblar prou assenyada. Amb una por atàvica; no sabies on anar perquè no sabies on cauria el pròxim cocodril.

(Per sort tenc una certa experiència amb rèptils perillosos de dents enverinades; tot sovint hi he de tractar, ja m'enteneu...)

També tenc una certa experiència a trobar gent peculiar per les meves estances, desconeguts que es passegen per la llar; no els dic res; no molesten. Vaig obrint finestres perquè la claror toqui tothom. Tot esperant Algú que hi entri. És un detall que em somriguin de tant en tant sense fer-me preguntes de cap tipus.

Un dia, a alguns d'aquests desconeguts se'ls va desintegrar un braç. Feia feredat veure'n l'os ennegrit i els pelleringos de carn encara fresca que hi penjaven. Ells en donaven la culpa a unes galetes en mal estat, tot i que després varen reconèixer que hi havien mesclat una mica de carboni 14.

Els vaig reprendre, alhora que agraïa la meva poca passió per les galetes el dia que me'n varen oferir.

"És que volíem saber quina edat teníem... Fa tant de temps que som aquí..."

I jo què els havia de dir, a ells, simpàtics zombis que m'acompanyen en una espera potser estèril, teixint i desteixint, interrogant les finestres, somiant el jove Ulisses.

SENSE NI PODER...

Res no serà com abans. Però torn sense treva. Amb tambors d'atac com a silenci còmplice. La tensió agradable de l'adrenalina no em deixa reposar.

Pot més el desig de mostrar l'escut que el seny. Ni que sigui per obrir pensaments esparsos. Intensos com un haiku encertat. No és el cas, ja ho sé. Necessit prendre paciència...

Com la dona que collia olives a Fartàritx. Vella, senzilla, dura. Va dir a una al·lota tremolosa i perduda que una vegada ella va anar a collir caragols i es va perdre. Es va fer fosc i va fer alguna volta, però tothora ensopegava amb la mateixa paret, i d'allà no en sortia. Va decidir mantenir la calma i esperar la llum del dia asseguda. Va dormir al bosc. De dia ho va veure clar tot d'una.

Contes com aquest són els que m'obliga a contar, d'alguna manera, una mena de vampir que toca el piano. Sent una mescla de veneració i simpatia per ell, tot i que mai no tastarà ni una gota de la meva sang. Crec que ja ho ha entès.

O igual fa com aquella nena petita que un dia va sentir "sopa de tortuga", i no podia imaginar com es podia menjar una tortuga, i va pensar que s'empraven plats a imitació de la closca.

Contes com aquest són els que m'obliga a contar, d'alguna manera, un vampir que toca el piano.

LA VERITAT ÉS QUE...

...l'amazona necessita un descans; un descans de veres, reparador, intens, despreocupat, que en faci renéixer l'energia, la joia...

un descans encara no sé com de llarg; només sé com d'intens

us llegiré, això sí...

:X

MOLT RECENT... (2)

I ella es va rentar les mans amb un curiós sabó blanc, en pols, que li va deixar les mans suaus com mai. No coneixia aquell sabó. S'ensumava les mans, tancava els ulls, i pensava que era fet amb les plantes del bosc i feia olor d'herba acabada de tallar... En obrir el ulls, es va eixugar les mans alhora que feia un cop d'ull al mirall: anava lleugerament descambuixada i li havia tocat una mica el sol. Abans d'anar a dinar, va estirar les mans al finestral, per sobre del paisatge amb fruiters, però de secà, i va guaitar-hi per l'ampit.

Molt a prop hi havia un home jove; també una mica descambuixat, també una micona colrat pel sol. Es miraren. L'esguard d'ell era sincer, a més de molt tendre i molt eròtic. Ella no va poder fer res més que oferir-li les mans. Ell les va agafar, ferm, suau; les va ensumar fent-li unes pessigolles molt gracioses al dors de la mà; hi fregà les galtes, la tènue barbeta, la qual cosa va provocar que enmig d'un calfred a ella se li posassin els mugrons de punta. Ella s'imagina aquella barbeta agradablement rasposa pel seu coll...

"Són molt suaus" --digué ell penetrant les pupil·les d'ella descaradament; amb la qual cosa li deia més coses, en realitat...

"És el sabó..." --respongué ella, molt entremaliada; les pupil·les d'ambdós els feien mal, de tan dilatades. No només les pupil·les es dilataven, de fet...

Ell va pujar empès per ella, amb un posat de "sí... ja..." fàcilment traduïble per "no és el sabó que m'agrada, redimoni, sinó tu!".

Ella el va atreure per uns braços de somni. Li va acaronar el coll, digne de la més bella estàtua.

"Els homes no sou conscients del vostre coll, sovint..."

El mossegà amorosa. Es varen besar.

-------------------------------------

Varen tenir molta sort, de trobar-se aquell dia.

MOLT RECENT... (1)

Rebutjada per qui no esperava, amb una certa por d'algú qui l'assetja, ella decideix fer una volta amb el pare druida, com un retorn al passat, per un camí prop d'una casa amb un hort ple d'arbres fruiters. Hi ha una llum esplèndida; el dia és preciós. Ella sent que la seva infantesa sense preocupacions ni por renaix amb la del pare, el qual amb franquesa i naturalitat li basteix un món que la relaxa i li treu la llagrimeta alhora que manté el seu somrís tímid.

Enmig del distanciament del passat, el pare diu que coneix la gent de la casa, "i prou!". Se n'alegrarien tant, de veure'l! --I ell se'n sentiria tan orgullós, d'ella! Tot s'ha de dir-- I l'alegria encara seria major si els ajudaven a collir una mica de fruita.

El pare druida va tornar com un infant, darrere la fruita. No sense por, ella l'ajudava, obedient a les indicacions del pare, el qual coneixia perfectament quines fruites eren collidores.

Però la gent de la casa no va conèixer el druida. Varen interrompre el dinar sota l'emparrat per encalçar els lladres de fruita. Ella i el pare es varen mirar, entremaliats; a veure què farien, si cap dels dos no estava per córrer...!

Tot acabà en abraçades després d'uns segons tensos, de reconeixement forçós.

Els varen convidar a dinar.

"Abans m'hauria de rentar les mans" --va dir ella. La varen acompanyar al lavabo: enorme, antic, amb l'olor de mil fustes i sabons, esclatant de roba blanca, amb un gran finestral.

AIXÒ NO ES FA...(?)

La sala és enorme, plena de gent inert estirada en terra, amb poca llum i un silenci dens que abraça la malaltia, la por i un vici intranquil alhora. De fons, sona una música suau que no relaxa, que sembla que tothora hagi de canviar a renou, i així obliga la gent a escoltar alerta, a l'espera del canvi, neguitosos.

Ella no ha quedat paralitzada. Va coberta amb una túnica; no sap si moure's o no. Té por que algú la vegi, o la miri. Es demana si té motius per tremolar d'aquella manera gairebé ridícula.

Ell es passeja per la sala despullat; en realitat, duu una capa, blanca i blava, només per sentir-se una mica emperador, perquè no li tapa res de res. Ho vol així. Vol moltrar com el seu sexe es mou tothora en caminar; ara penja. Orgullós i cruel.

Per dissort la descobreix a ella i la duu al piano. L'obliga a tocar una cançó que ella desconeixia i ara odia; en aconseguir-ho, la menysprea profundament. Li recorda que la primera dona que passà per allà també ho sabia fer, que la seva habilitat és absurda. Que no entén com encara es pot moure i té esma de fer-ho.

Ella s'alça i li mostra uns pits desafiadors. Aleshores els estreny i l'ofega amb una llet que no és materna ni fecunda ni, segurament, humana. I, així, omple la sala de llum, mata el llop, suavitza la música...

De lluny, els déus s'ho miren i la toquen amb el capciró dels dits, per atorgar-li aquella mena de toc diví, aquella capacitat de guiar sense imposar, d'intuir el futur sense conèixer-lo explícitament.
-------------------


Des d'aleshores ençà, ella no es rendeix mai.

FA UN ANY COMENÇAVA AIXÍ...

"Què passa quan descobreixes que realment la visió que tenia el pare de Hamlet, tan particular, és la que tu havies imaginat? Per un moment penses que tens poders... però després resulta que, com a màxim, hi ha hagut una convergència de fets clara: tot et porta cap a una banda concreta, i no és només la teva imaginació. El que havies pensat no era un disbarat o, si més no, has trobat un Horaci que ha caigut en l'encís del teu disbarat."

EL SAVI

La primera nit amb el savi jove em moria. El meu desequilibri em feia endevinar gemecs de plaer pertot arreu, els quals, tanmateix, em deixaven ben buida. Devora el foc li veia el pit nu, de perfil; gens solemne, ara. I preferia estar morta a estones, i de vegades fregava el cel; no em calien ales per caminar cap al sol. Aleshores em descobria com un enorme arbre groc, amb flames internes que em cremaven com a torxes.

El savi em despertà i em va empegueir notar-me molt suada. Com si llegís els meus somnis, em va dir que avui l'infern era al cel.

En deixondir-me, vaig admirar un eclipsi de cel vermell fosc i un savi més bell i absent que mai. Em mostrà la seva espasa groga sagrada, secreta, poderosa; aquella nit em va deixar pujar amb ell al seu cavall fosc enfollit i jove, com ell.

...ÉS DIVÍ

La pobra formiga atòmica fa tot el que pot per evitar els éssers terribles que volen i la bombardegen amb postes d'ous fètids.
Li produeixen una profunda sensació de fàstic. D'impotència. Són éssers repulsius i pudents.
Però la formiga atòmica va collint granets de blat i els éssers no la fereixen.
Per error, llenega i sense voler fot queixalada al blat, en menja, i esdevé Pentesilea: seriosa, forta, calculadora, minuciosa. Amb una sageta travessa un dels éssers i el fa caure a terra; devia ser el que feia més pudor, perquè es transforma en na Shirley.
"Encara no ets morta?"--demana Pentesilea--- "Et queda ben poc per fer; tu acabes i jo començ, i això et provoca un humor negre i purulent que afecta les teves postes d'ous."
"No em mates?"--escup na Shirley.
"No. Et perdon, aquesta vegada"--diu ràpidament Pentesilea, mentre recupera la seva sageta, amb la qual cosa els altres éssers repugnants també cauen i envolten na Shirley; es transformen, també: en l'insecte flatulent amb problemes d'olor corporal i absència neuronal; amb la grollera que es pensa educada i no sap què és ser una persona; en l'aprenenta boca de rap, escandalitzable.

Totes miren Pentesilea. No entenen el perdó. Són tan descarades que no cal ni llegir-los el pensament.

"Teniu sort que hagi passat uns dies inoblidables amb un gran guerrer"--diu Pentesilea, i els somriu pensant en ell, de tal manera que els posa la carn de gallina, les ofèn, les fa tornar verdes fins a desintegrar-les amb la mirada.

I el somriure creix en una riallada com un orgasme múltiple.

ELLA DIU QUE...

Avui pensava com t'agradaria tocar-me les cames; per davant, per darrere... Com n'elogiaries la textura. Com recordaries de sobte com és de suau la meva pell. Com en beneiries la uniformitat. Com m'ompliries del teu gaudi. Com faríem un nou món al marge del fred.



També recordes l'últim dia. Ho sé. Sé que hi penses amb un calfred de plaer.



Quan t'aglapeixi no hi haurà qui ens separi...!

TROBALLA

Quan el vaig trobar suaument al costat de la font, enmig del bosc, vaig ser feliç d'una manera molt animal, instintiva; només volia cridar, obrir-li els meus pensaments, però havia de dissimular per no perdre l'oportunitat de quedar amb ell, ni que fos sota l'excusa de voler aprendre el seu art. Així, doncs, vaig canviar l'esguard de desig pel de curiositat, que és el que aleshores vaig pensar que més agradaria a un savi jove.

I ho vaig aconseguir.

La contenció és complicadíssima: Em desfaig fins a la mort cada vegada que cerca estels entre les branques del bosc i puc mirar sens que em vegi els seus ulls vulnerables com la sang. O quan remou amb mans d'infant una herba per explicar gràficament a tall d'exemple un episodi del passat. O quan els seus llavis prims pronuncien algun mot terrible que no puc repetir.

Però almenys el veig tothora, i em deixa sense parla...

QUIN MALSON...!

Ets a la porta de l'hospital, al peu de l'escala; esperes. Aleshores veus que en treuen una velleta en cadira de rodes, la qual duu un nadó als braços extremadament petit, embolcallat en una mena de vestit d'esquimal. Intueixes la tragèdia. El cor se't puja a la gola.

La persona que duu la velleta la intenta baixar per l'escala i la cadira tomba. "Hauria de comprar loteria"-- penses, i tot seguit et sap greu pensar en aquestes coses enmig d'una tal escena.

La vella s'alça amb dificultats. El nadó queda en terra. Cap per avall. Penses que hi has d'anar a ajudar-lo però les cames no t'hi porten. I a damunt, tothom et mira com si fossis l'única persona que ho pogués fer: l'elegida. La pressió provoca que les cames et responguin i prens el nadó als teus braços. Sortosament, el vestit d'esquimal s'ha endut tot el cop.

"Moltes mercès!"-- et diu el nadó, i a tu et neguiteja molt aquella mena de barrufet que parla, però alhora mires de semblar educada, una mica com Alícia en terra de meravelles, i t'adaptes a les circumstàncies com si fossin les més naturals del món: "De res, bonic"--respons, i aprofites l'avinentesa per tornar-li la criatura a la dona vella-- "Au, amb la padrineta". En fer-ho, descobreixes que no t'havies fixat en com era de semblant la padrineta al quadre "Saturn devora els seus fills"; ara ho veus, mentre agafa el nadó amb cara àvida i uns dits amb uns ossos prominents.

A veure si no era un accident...?

PER CARRERONS...

Feia dies que no sortia. Més dies encara que no et sentia, que no em llençava a trobar-te. I vaig decidir fer una volta amb un grup de gent potser una mica més jove que jo, tampoc no gaire; una volteta nocturna. Cercant a estones algun conegut, una cara simpàtica, o aquell jove que se'm menja amb els ulls quan vaig en autobús...

No sabia que ara la gent portava lluernes. I em va fer molta gràcia. No sabia per què, però ho vaig prendre com un protocol més de la diversió.

Aleshores, davant nostre, hi havia el carreró més fosc que jo havia vist mai. I vaig sentir una por profunda; pànic. Tothom hi va entrar amb la seva lluerna. Jo no. Vaig esperar una estona.

Quan em va fer més por quedar a fora que entrar-hi, hi vaig córrer. No hi veia res. La foscor era densa com un cotó en pèl negre.

Feble, molt feble, a la vora, hi havia una lluerna; devora la lluerna, un braç molt atractiu. El vaig agafar fort. "Esper que no t'importi..."-- vaig xiuxiuejar no sé ben bé a qui. Primer estava segura que eres tu... Tot i que tenies una retirada al jove que se'm menja amb els ulls... I la veu del desconegut llunyà tan tímid que m'encén de tant en tant...

Tant se val! Fos qui fos, no li va importar gaire baixar-se els calçons quan calia; besar, llepar, captivar, despullar, amagar-se, somriure...

Sé cert que era un Frankenstein de tu i ells dos; a mi no m'enganyes... ;)

CONTE DE POR

Això era i no era na Shirley que va arribar més rara del que era habitual en ella a l'oficina; movia les natges d'una manera més grotesca que d'habitud i, sense dir res a ningú, va pujar a la seva taula i es va arromangar les faldilles --que ella pensa que són super fashion--, amb la qual cosa va regalar als seus companys l'espectacle d'unes cames lletges peludes i unes bragues balderes, les quals també es va abaixar. Un dels oficinistes, arribat aquest punt, vomitava a la paperera; li acabaven de venir al cap uns versos del Rector de Vallfogona.

Na Shirley va pondre un ou; en va sortir una oca. "Però no serà una oca i prou. Això seria una vulgaritat"--etzibà na Shirley, que es pensa que és refinadíssima--"Serà una oca gemmòloga!".

La mitjana intel·lectual d'allà dintre no arribava a desxifrar el missatge; i els pocs que ho varen aconseguir, el varen trobar pedant i avorrit, com gairebé tot el que deia aquella, diguem-ne, dona (glups!).

I els conta, dia rere dia, amb un posat que fa ràbia només de recordar-lo, tots els petits miracles de l'oca gemmòloga; evidentment, sense que ningú no li ho demani.

"La meva criatura s'enduu a escoleta, cada dia, una gemma ben tallada, la més preciosa: el diamant. Bla, bla, bla..."

Però un dia l'oca li va dir a sa mare que tothom li deia a l'escola "l'oca del diamant", i que a ella li agradaria ser com els altres i no cridar l'atenció. "Que no em podries donar pinturetes, un quadern i un panet de pa amb oli i formatge, mare?"

I aleshores na Shirley mai més no li va donar res de res. I l'oca, pobra, es va anar consumint a poc a poc.

I si tracta així el fruit del seu ventre, i se'n sent orgullosa, què en poden esperar la resta dels individus?

Tant de bo tornàs ou en lloc de pondre'l; en faríem una truita i, si més no, en treuríem algun profit.

Conte contat, ja s'ha acabat.

MOMENTS DE FEBLESA

Pentesilea desfeta, abocada al penya-segat, totalment hipnotitzada per les roques grises cantelludes, es demana si ha de ser o no ser.

Pensa estavellar l'arc a les roques, però al final només el deixa en terra per plorar una estona.

Es deixaria tallar el braç bo de viu en viu, només per trobar algú a qui vomitar-li tots els dimonis que la intenten consumir.

Tots. Absolutament tots. Fins i tot els que més vergonya li fan. I no haver d'amagar res. Ni dissimular. Ni obligar-se a créixer darrere l'arc.

"Un braç per poder plorar amb tu dies i dies!"--brama recordant el desconegut que coneix perfectament, la mirada fosca que voldria clavada al bescoll.

L'esgotament venç l'amazona, la qual cau sens remei en el son.

I ell arriba aleshores, la duu a bon recer. Se l'acosta al pit, l'abraça encara que ella no el vegi, endolceix tant com pot el moment; l'estima, la besa, desitja fortament que es deixondeixi com un volcà.

UN SECRET DELS DÉUS...

Quan es torna a il·luminar l'escenari, al prosceni, veim la VELLA asseguda, amb el seu maletí damunt els genolls i el GRANCAP en terra, llegint el seu llibre.

GRANCAP: En 77 ja viu a un altre món. Es gita amb algú qui estima i, tot i pensar que pot morir, la seva expressió és cada vegada més dolça.

VELLA: Està tan xop d'ella que l'odii!!

GRANCAP: No la podeu veure ni per una espitllera, veritat?

VELLA: Per culpa d'ella en 77 ha negat violentament les nostres mans...!

GRANCAP: Sí, i això no està bé. (Silenci.) Contra la nostra voluntat, no podrem donar-li la segona part del seu tractament.

VELLA: No, això mai.

GRANCAP: Ni tan sols que el pugui veure de lluny.

VELLA: No.

Pausa.

GRANCAP: I jo?

VELLA: Tu no el necessites.

GRANCAP: Però m'agradaria molt veure'l. (Pausa. La VELLA se'l mira una estona. Ell insisteix. Ella obre el maletí i en treu un sobre. L'hi cedeix, a ell, molt, molt lentament. Ell l'obre amb molta cerimònia i llegeix una plana. Immediatament, gira l'altra plana. El full és en blanc. El GRANCAP es preocupa molt. Es posa nerviós.) Veig que no voleu compartir el vostre secret amb mi.

VELLA: Acap de donar-te el meu secret per escrit. Mira'l bé.

El GRANCAP es desespera amb les dues planes. No hi ha res.

GRANCAP: Vella... (la VELLA el mira) M'heu donat un full en blanc. (pausa) Feis broma?