IN DARKNESS LET ME DWELL

L'actor és a l'assaig, dalt l'escenari, confús, no sap per on tirar, i pensa "no hi ha manera que surti. Tant de bo ella pugi a ajudar-me". I ella, és clar, puja, digna de totes les lloances... "No està malament...", diu, neutra, el cas és que no se'l creu. El fa girar d'esquena a ella, la mà al muscle, "és la mà d'ella", afirma, fluixet, perquè només ell ho senti, "no la relacionis amb mi", i segueix: "recorda la calentor de la mà quan ja no sigui al muscle, imagina Orfeu a l'infern notant la calentor d'Eurídice abans de girar-se a mirar-la i perdre-la; igualment, no em miris, perquè ella no pot tenir la cara de ningú. Sí que en pot tenir l'olor, el batec, la respiració. Com si a un somni la poguessis notar després de morta..."

Tot seguit, en actuar, va posar la pell de gallina a tothom que hi era i els va sorprendre força, ja que, a més, no tenien cap esperança d'avançar gaire aquell vespre; corprès, confessa al director, invisible des de l'escenari, que sense ella no ho podrà fer, que necessita que vingui cada vespre, ("on devia ser ella durant tot aquest temps que m'he perdut per interpretacions a mitges?", es plany).

El director puja a escena per fer-se visible i li demana de qui parla. Ordena encendre els llums del pati de butaques: a tot el teatre no hi ha cap dona. Preocupat, decideix acabar l'assaig. "Avui val més que descansis, demà ho veuràs tot molt diferent...", suggereix a l'actor.

-----------------------------

Però ell juraria haver-la vist. I hi pensa. I es toca el muscle cercant la calentor.

(Fosc)