YSABEL, PERDISTE LA TU FAXA
Ella era al pis d'ell, fent i desfent, un xic ofesa, esperant la festa, tot i que no hi havia ningú...
I una calorada li puja, de sobte, l'ofega, sua. Decideix canviar-se la roba i es mareja... Sort que troba uns braços agradables que l'agafen, tot i que no pot veure de qui són, uns braços que la vesteixen, d'algú que no coneix però que li demana si es troba bé, i li duu aigua, i l'espera fora que s'acabi de canviar, i s'ofereix per si ella necessita res.
Ella surt avergonyida, però gens ofesa ara, deixant que el desconegut la faci sentir cada vegada millor amb una conversa impagable. No hi ha ningú al pis.
"Millor això que esperar aquí avorrida", es justifica ella, i en notar que necessita justificar-se, tremola.
Comença a arribar tothom, però ella i el desconegut no es volen separar. Acaben trobant mil excuses per no fer-ho. Hi ha gent que els mira. I acaben al carrer, sols, la idea ha estat del desconegut. I al cap de no res ja s'agafen, i es besen, i es deixen els guants, i el coll del desconegut és bellíssim, i la pell d'ella deu ser exquisida, van pensant sense dir-ho, somrient. A la casa del desconegut, ella toca el piano sense traça, caparruda, alhora que nota el penis erecte del desconegut a la seva esquena, a punt d'esclatar.
------------------------------------------------------------------------------------------
En tornar a la festa, ella li diu a ell que necessitava una mica d'aire i que per això havia sortit. Ara es trobava molt millor. I ella i ell es varen fer una besada podrida, pestilent, de serp, que als llavis d'ella es barrejava amb l'agradable perfum dens del desconegut, que tancava els ulls i encara podia tocar l'esquena d'ella.
