L'ENTERRAMENT (?)

Llum baixa. Enterrament den 77. Veim el cos, sense taüt, nu, cobert fins al pit amb una tela negra. Hi ha un CAPELLÀ (el GRANCAP) i una dona gran vestida de negre, que plora sens consol (la VELLA). La sostenen els dos INFERMERS, també de negre i tristos. Agenollada, de negre, amb un vel, na BLANCA. Dret devora ella, el CIENTÍFIC.

GRANCAP: Grans déus que des del vostre racó de nit ens contemplau, dignau-vos acollir amb vosaltres aquest cor contradictori que va deixar de fabricar el foc que el mantenia terriblement viu. Mirau com, sota la vostra voluntat, l'ocell més meravellós esdevé en un instant un cuc de terra. Acceptam la nostra condició, que ens ferma al nostres ossos, i us permetem fer el que vulgueu amb la nostra carn. Evitarem per sempre acusar-vos de res, ficar-nos en els vostres pensaments o intentar imitar-vos. I no permeteu que somiem amb res que no sigueu vosaltres, us ho suplicam. Que així sigui.

Na BLANCA es lleva el vel i l'hi posa a en 77 damunt la cara després de besar-lo. La VELLA, quan veu la cara de na BLANCA, li parla amb confidència, de manera que ningú més no ho sent.

VELLA: Qui ets tu?
BLANCA: Em dic BLANCA.
VELLA: Tu el vares matar.
BLANCA: Perdó...?
VELLA (l'agafa pel braç i la sacseja violentament): Ja m'has sentit.

Na BLANCA queda molt confosa. La VELLA li ha fet mal al braç. Se'n van tots i només queden el cadàver i na BLANCA, que s'agenolla. El cadàver s'alça, s'asseu devora na BLANCA i es lleva el vel; té una expressió molt dolça. La llum es concentra en ells dos.