LA BELLA DAMA SENS PIETAT T'HA FET ESCLAU
La germana acabada de casar és al llit. Sua. Tremola. Els rínxols daurats aferrats, apegalosos, al front. Amb una mà suau i fresca, la germana vídua els ordena mentre escolta els deliris de sa germana, que l'omplen d'amargor i li recorden passats foscos amb pudor de mort. Malgrat les bruixes que pugen per les parets cridant que no hi ha res a fer, que no la podrà salvar, que el temps fuig, la germana vídua troba paraules de consol, aigua fresca per als llavis que només vomiten. Les bruixes es panseixen i la malalta s'adorm, una mica més tranquil·la.
El marit, el nuvi, espera a fora. La germana vídua el veu com un enemic perquè no vol ser un consol dolç per a la seva dona, ara que ho necessita com l'aire. "La malaltia avança segura amb una túnica espessa, amb passes molt lentes, benvolgut cunyat." Aleshores ell baixa el cap i diu que continuarà amb l'espera.
La germana vídua se'n va plorant baixet, perquè ningú no la vegi caure. Quan queda tota sola es desespera com una nina petita, pensant què farà durant el minut següent. I tot el que no sigui ajudar sa germana li sembla una pèrdua de temps. I pensa, i rumia què dirà a la resta, com ho farà per aguantar-ho, i els pensaments fonen deliris i veritats amb gemecs profunds, senzills, inconnexos.
"La necessit sencera...
Forta...
L'últim bany...
L'últim tot...
Per què ningú no em va avisar??"
