LES GERMANES

L'horabaixa, la llum, l'amor, l'ideal... Ho vull per sempre. "Me n'he d'anar", diu ell. I jo surt al balcó només pel gust de veure'l caminar cap al cavall, muntar-lo, dir-me adéu amb el braç.

I quan torn a entrar al castell amb cara de beneita sent renou, crits. Guait pel balcó i, incomprensiblement, el veig a terra, cap sagnant. "Però..., com és possible!!??"

Baix per les escales a mig vestir i no el trob enlloc. Una comtessa em diu: "Un tir de ballesta". "Si no hi havia ningú a la vora", li plor jo. Veu la meva desesperació i em dóna unes oracions perquè em consoli.

Som incapaç de resar.

Intent parlar amb la cort, esperant que algú em digui que tot és un error. Però no gos fer-ho.

És absurd pensar-ho. Em fa por. Fot cop de puny com mai a les portes del somni, per sortir-ne. Desig trobar-lo, de bell nou, i fer que aquest dia sigui el més especial de tots.

Els conjurs perden efecte en fixar-los a l'escriptura.

Que perdi l'efecte, doncs. Que sigui com un borinot verinós que s'atura davant la finestra oberta. Que fugi encara que la mà tremoli. Amb tinta o sense. Fuig!

------------------------------------------------------------

D'això parlaven les germanes al bany, juntes, al castell. El paisatge, al fons. El nuvi que les espia. La mala sort que s'atansa.

La germana vídua renta l'altra. L'eixuga; la vesteix. Ha donat la seva benedicció, el consentiment. El darrer bany juntes. Es pentinen. Riuen.

La mala sort ja hi és; ja ha triat quina de les dues amortallarà l'altra.

El nuvi, molt excitat pel joc de les pells nues, humides i perfumades, s'impacienta.