L'ANTIACTOR VIST PER UNA POSSIBLE ACTRIU

(La POSSIBLE ACTRIU seu a una cadira, seriosa, ofesa)

Superficial. Tot lo dia fa beneitures. Amb una deformitat interna, inútil. (Res a veure amb la de Gloucester!)
Droga els sentits i mai per obtenir un producte millor, sinó per fer veure que és un home de món. Tanmateix, aquest ús em resulta ridícul, estúpid.
Intent evitar-lo. No vull entrar en un joc deshonest.
És un company insegur, asistemàtic, imprevisible.

Jo vull l'altre: el que plora darrere la porta perquè pensa que no és prou bo. L'analític. El seriós. El correcte. El que estudia i alhora vomita l'interior controladament. És capaç d'establir una pauta amb l'emoció sense que ningú no ho noti. Aquest és el segur.

L'altre put; les seves companyies, sovint, també. Són lluny de l'essència que desig olorar. I la seva vida té més cops de teatre que l'escena.

JO VULL L'ALTRE...

AMOR...?

Permeteu-me que avui ho digui N. Hawthorne...

"No era amor, per molt que el pertorbés la seva esplèndida bellesa; ni era horror, tot i que s'imaginava el seu esperit imbuït de la mateixa essència nociva que semblava impregnar-li l'aparença externa, sinó que era un fill salvatge de l'amor i de l'horror alhora, amb una part de cadascun, i que cremava com l'un i s'estremia com l'altre."

CURIOSITAT (2)...

Una escala de marbre grisós ens donava la benvinguda. Va sortir l'amfitriona; sense respirar va fotre-li un cop al cap amb una pala, a ell, i es llançà damunt meu com un animal en zel. M'abraçava massa fort. Em feia besades de cafè amb llet agre. Jo feia tot el que podia per desfer-me'n, però, malauradament, les meves accions continuaven sensualíssimes: les coces esdevenien carícies que es cargolaven; les mossegades de desesperació, besades folles. Furgava i embestia el meu sexe amb dits toscos, desagradables. Jo bramava, però només se sentien gemecs de plaer! Vaig haver de suportar que ella en quedas tipa, inflada, vermella... Se'n va anar amollant baves, com un caragol inconscient. Ell es començava a despertar, ple de sang, esverat.

Quin error, deixar la pala al meu abast...! Fou inevitable cridar com una boja en agafar-la. Ella va baixar les escales --segon error-- i li vaig esberlar el cap d'un sol cop. La volia fondre, que no en quedàs ni una taca d'oli ni de misteri. Tot s'omplia d'un líquid espès i brillant.

"Ja n'hi ha prou; només era de carn i ossos!", em pregava ell.

Vaig aturar. Vàrem riure prou i ell va tornar tot vermell. Vaig acaronar-li el pit.

"Ets un àngel...!"

CURIOSITAT (1)...

Ell em va demanar "Què tens, ara?".
Ni jo mateixa no ho sabia.

Em vaig veure reflectida als vidres d'una tenda: els cabells es torçaven, exhuberants; els meus ulls temptaven sens cap mirament; els meus pits, farcits d'una estranya plenitud, maldaven per sortir de l'escot... Qualsevol moviment inconscient em sortia sensualíssim i jo no podia fer res per impedir-ho.

Ell no se n'havia adonat que li passava el mateix, i em mirava amb estranyesa, mentre jo cercava la manera d'explicar-li-ho sense que perdés el cap.

Llavors ens va cridar des d'una balconada una dona plena de tremolors i amb uns cabells tan oxigenats que feien mal als ulls. Duia un drap de cuina per sostenidors i res pus. "Passau si no teniu on anar! És de franc!".

Ell em va fer l'ullet i em somreia d'una manera coventa mentre m'empenyia cap a la porta.

JONÀS

Ella era com un mascaró viu en aquell vaixell a la deriva. Cridava per allunyar les petites embarcacions, per evitar el desastre. A la fi, algú va poder aturar el vaixell.

No era gens fàcil pujar a coberta; a més, cap mariner no la volia ajudar. La miraven com si realment fos un mascaró que s'hagués transformat en dona; un monstre, un fantasma... I pensaven que estava maleïda, que allò era cosa del dimoni, que portava mala sort. No la volien ni tocar ni mirar.

"Déu meu! Us he salvat! Com podeu pensar que estic maleïda??"

Ella interrogava; ells callaven i miraven en terra.

Ella va fer un darrer bot per tocar terra ferma i va cridar tan fort com va poder "tant de bo us ofegueu tots i tingueu una mort angoixant, lenta, humiliant, terrible!!!!!!!"

El pitjor comiat per a uns supersticiosos que li havien fet la travessia impossible.

JACULATÒRIA

Damunt l'escenari va caminant la NARRADORA, vestida de negre, llegint un llibre. Al pati de butaques hi ha na PENTESILEA, asseguda, amb un vestit llarg, blanc, i un full a les mans. S'aixeca i se'n va cap a l'escenari, sense arribar a pujar-hi. La NARRADORA ho veu i s'hi acosta, sense arribar a baixar-hi.

NARRADORA (encuriosida): Què ha estat...?
PENTESILEA (li dóna el full): He pensat que això et podria interessar... (La NARRADORA el llegeix) En veu alta, per favor...
NARRADORA: "Doncs ara ja no sé qui és més cruel, ja veus... El que passa és que potser hauríem de conèixer bé les dues versions, la del rei i la de la reina. I potser també la de l'actor, és clar. De vegades ens mirem massa la vida en una sola dimensió. Isnel" (La NARRADORA i na PENTESILEA es miren, pensant)

Pausa.

Entra l'actor. Somriu. Es col·loca al centre de l'escenari. La NARRADORA desapareix darrere les bambolines. Na PENTESILEA seu a la primera fila.

ACTOR (mirant fixament el seu únic públic):
Saps que m'agrada molt ser aquí dalt; és el que sempre demanava.
M'agrada també que hi siguis a prop.
Blanca roseta, t'estim,
àngel de la mort, et menjaria...
(L'ACTOR baixa al pati de butaques i s'asseu devora na PENTESILEA)
Tu deus ser...?
PENTESILEA: Sí.

Fosc.

UN CLÀSSIC: L'ORACLE DE DIVENDRES A LA NIT

A FOLLAR, A FOLLAR Y QUE CHOQUEN LOS PLANETAS!!

EL REI

El rei ha estat cruel, molt cruel. Mira la reina com si fos la tomba d'algú a qui ell hagués assassinat. Ella se sent com una antiga amant assassinada; s'amaga, no vol que ell ho sàpiga, per si en algun moment algun petit foc conscient li crema dins. Evita mirar-lo als ulls; si ho fes, ploraria sens remei i seria un desastre. Voldria perdre'l de vista fins que ell s'adonàs de com és de miserable, del fet que sense ella no és absolutament res. Però és inevitable trobar-lo de cara i aguantar l'aire als pulmons. Ell parla:

"Em vàreu fer construir un teatre al palau i avui he duit actors. Sé que us agradaran. Us he omplert el palc de roses..."

(Es pensarà que amb això em pot comprar?!)-- pensà la reina. "Mercès, missenyor, però en ve de gust anar a la primera fila; altrament, el perfum intens desviaria la meva atenció, i vull gaudir intensament de l'espectacle..."---va dir ella. I el deixà tot sol.

I baixà al costat de l'escenari a oblidar el seu infortuni, a viure la vida dels actors com un somni (com, de fet, ells la vivien).

De sobte, un actor curiós que cantava una cançó ridícula la va fer riure com mai. En acabar, se li va asseure al costat. Ella sentia un gran desig de mirar-lo, i en fer-ho es va veure immersa en una estranya i plaent familiaritat.

"Tu deus ser la reina"-- els seus ulls foscos somreien.
"I tu qui ets?"-- demanà ella, tot i saber-ho; sabia que faria qualsevol cosa per veure-la riure un altre pic.
"Som el qui ha acceptat aquest paper ridícul només per veure't..."
"... No podem parlar tant; l'obra continua..."-- ella es neguitejava.
"Demana'm el que sigui. Pixaria aquí davant si això et fes riure un altre pic"-- ella va somriure.
"Dóna'm el que el rei ja no em dóna. Però ves alerta amb la meva falda, ja que ha de semblar la de la reina en tot moment."
"Un plaer..."

ESTIGMA

Dotze campanades al bosc de les fades.

Besades confuses al Marsella; al·lucinacions (... amb qui anava jo?).

Final molt feliç; en vull més, i més, i més...

-----------------------------------------------

On es fiquen els barcelonins el mes d'agost???

EL PEDRAFORCA

El Pedraforca semblava immens, inaccessible des de la carretera, una mena de Mordor...

Els nervis, la por enfront d'allò desconegut.

El dia abans no havia estat molt bé de salut, però ho faria, vaja que sí.

La grimpada, la corda, el cim...

Hores de rosseguera. Músculs tensos.

El paisatge immens; l'aire fresc i sec a la cara.

Al final vaig poder amb ell i tot era bellesa, placidesa, companyia impagable, nafres als talons.

SIR LANCELOT, PERCUSIONISTA...

Sir Lancelot, cavaller enamorat, gairebé perfecte, ha anat a consultar l'endevina...

"No importa que em consulteu. Vós mateix sabeu què va passar aquella nit i ho explicaríeu millor que jo"-- va dir ella, somrient, trencant el fosc amb una espelma.

"Jo li donaria una connexió falsa; vós desconnectau les parts i li donau un aire oníric, i això m'agrada, perquè a partir d'ara tot haurà de ser un somni"-- pregà, deixant de banda el seu tambor, una mica entremaliat.

L'endevina va fer esclatar unes llavors i n'aspirà els vapors...

"Què veis?"-- s'emocionà ell, oferint-li ambdues mans.

"Certesa, desig, cames acrobàtiques. El vostre alè dolç, calent, d'una suavitat extrema. Una mica de dansa; la fortalesa d'ella..."

"Desig?"

"Molt. M'hi veig immersa; m'envaeix com una gran peresa..."

Aleshores Sir Lancelot va mossegar l'endevina, fortament, alhora que li estrenyia les mans. Ella només sabia que volia despullar-se i despullar-lo. Gemegaven sens vergonya. Ni sabien on eren. La Via Làctia genolls amunt, llavis endins. I vinguen llengoteigs, esguards, lluentors... La cintura d'ell als braços d'ella.

Un altre pic havia passat. Però se n'haurien penedit tant d'haver dit "no".

Els llibres de l'endevina els escupien paraules d'or: delicat, intens, preciós, vellut, arc de Sant Martí...

I entre el mareig agradable i la deixadesa patiren el dessagnament de l'amor: llengües de seda als llombrígols, el contrast agradable de besades massa innocents per al moment. El repòs de mil safrans.

L'endevina mira les estrelles.

"Què hi cercau?"-- demana Sir Lancelot.

La vostra filla.

CARMESINA, FUNCIONÀRIA

La princesa Carmesina pren part a una representació del Tirant lo Blanc. Ella és com de còmic, els seus gestos semblen dibuixats, i en Tirant no li agrada, tot i que per llevar-se'l de damunt no pot evitar que li surti una veu terriblement sensual en parlar-hi. Li fa ganyotes, però a ell li encanten. Fins i tot l'acompanya des del jardí de palau fins al dentista, ja que la princesa té la impressió que un dels queixals de l'enteniment se li desfà a la boca com una aspirina efervescent. Vaja! Ens sortir del dentista ella troba el seu cap; i és que resulta que el pare de na Carmesina li ha dit que s'ha de guanyar les garroves, i l'ha col·locada amb influència de funcionària. El cap s'ofereix amablement a tornar-la a la feina amb el seu carruatge.

I és que en Tirant no és tan heroic-- pensa ella. Ell se'n va a l'aventura, al risc, amb els amigatxos, sense horari, sense obligacions. Na Carmesina s'ha hagut de regir per una disciplina estricta, d'oficina, per una vida sedentària. I quan en Tirant torna, aleshores sí que és insuportable. Contant totes les batalletes! I ella fent de dona ideal en aparença, però per dedins amb unes ganes de bronca...! Amb tots els homes que hi havia per palau i va triar aquell bandarra que és pel món tot lo dia. Res, hauria de cercar-se un amant. Tenia la seva tradició fer-ho, però també li feia gossera haver de fer-se veure per un home perquè la conquistàs, o conquistar-lo ella, haver-lo de conèixer i riure-li les gràcies. Uf! Li agradaria més que li ho donassin fet, i era possible, però li feia vergonya. Sembla que envelleix una persona el fet que li faci mandra començar el ritual amorós.