divendres, 28 de gener de 2005

LA FILLA DE LANCELOT


Pobre Sir Lancelot, enamorat, gairebé perfecte, tacat per l'adulteri, pare de Galaaz, l'heroi perfecte. La seva filla, desconeguda per mor de tan excels germà, va poder dur una vida més lliure, sense tanta pressió.
Una de les seves gestes va ser reunir Mentat-74 i Pentesilea, la qual cosa no va ser gaire fàcil. Primer de tot, les va haver de fer coincidir en l'espai i el temps, com si fos per casualitat. Aquell dia ambdues tenien una llibreta a les mans, amb unes xifres antigues... La varen obrir a l'atzar i varen llegir "la filla de Lancelot". Les discussions amigables posteriors sobre si en Lancelot tenia una filla o no varen ser el punt de partida d'una amistat duradora...
Aquella llibreta era plena de poemes, i hom té la sensació, en llegir-la, que sempre n'apareixen de nous, o que els antics canvien. (Potser en Merlí hi tingui alguna cosa a veure.)
Aquí teniu un dels manuscrits de la llibreta:
Jo volia un àngel de paradís i l'he fet caure, li he cremat l'ànima, li he fet dir adéu a l'esguard d'Ell, que semblava no mirar enlloc i cercar una música intensa, trista, per sempre...
L'àngel està espantat. De sobte descobreix que té mans, i desig, i ho troba horrible.
El seu cap esclata en colors i intenta mutilar-los.
No té cap do; pensa que està maleït; sent la fredor de la Mort.
Treu teranyines pels ulls i jo les capdell.
El cobresc amb mil perfums perquè se senti bé.
Tot d'una vomita l'alè diví, que s'enlaira com un ocell estúpid que jo tir al foc, i el seu fum cansat conjura una alzina buida que ens acull aquella nit.