L'arqueòloga
L'hora era clara, lluminosa, cap al vespre d'estiu. Una dona guaitava per una balconada integradíssima, envermellint immòbil amb tots els objectes que tenia al seu voltant. Només el vestit blanc es rendia a l'oratge.
Mai no havia anat més enllà de la melodia de les parets del palau, nítida, sempre bona companya, com Ell, que extraordinàriament i sens descans la pintava quan meditava, llegia, existia...
Aquell vespre, emperò, el seu esguard es col·locà amb una pregonesa inabastable per al pinzell, que va copsar una altra veritat: ella pensava que es trobava al bell mig de la seva vida i volia sortir del palau. Ell li obrí les portes i acomiadà amb una forta angoixa a l'estómac aquell organisme que contemplava com a perfecte. Ara no tenia més remei que deixar-lo lliscar per un camí rural la fullaraca del qual condicionaria el vestit blanc a les exigències de qualsevol poble perdut en el camp.
Al camí hi havia una pedra amb un gravat curiós. Ella va estrènyer amb força aquell fòssil que, de moment, feia que la seva sortida valgués la pena. Amb una passió incomprensible per a la majoria d'humans, així, ella entrà al poble, ple de gent trista i silenciosa que la miraven com a jutges. L'únic renou venia d'un habitacle fosc. Se n'acostà a la porta. Els homes, molt més alts i amples que el pintor, brandaven unes gerres que, segons semblava, eren com a objectes votius del que a ella li semblà una pèrdua de temps.
En entrar va haver de superar una pudor intensa i no pogué evitar fixar-se que n'hi havia un, d'entre tots ells, especialment desagradable i, curiosament, era a qui li eren permeses totes les grolleries, que administrava públicament com si fos un diari d'última hora.
La conversa era molt bàsica i fàcil de seguir: aquell individu era el batle. En veure-la, intentà patèticament donar-li la benvinguda al poble amb refinament i li cedí la seva cadira.
Aleshores ella aprofità per mostrar-li el fòssil i insinuar-li que segurament per allà n'hi havia molts més, i que ella els podria ajudar a classificar-los, perquè havia estudiat molt sobre el tema, i que, a més, un amic seu els podria dibuixar. "No costaria gaire d'escriure un tractat amb tot el material que sembla que hi ha pel seu poble", proposà.
Mentre ella parlava, si al seu darrere hi hagués hagut una filera immensa de dones, hom podria assegurar que el batle mirava, més o menys, a la que feia cent. Va prendre la pedra i féu el que pensà que havia de fer: estavellar-la contra el seu front.
Tot el bar li va riure la gràcia i ella se n'anà, amb les restes de la pedra a la mà. Va tornar al palau amb tanta urgència com si dugués un ocell ferit a punt de morir.
Semblava que no hi havia ningú i es desesperà.
Anà a la seva habitació i allà l'esperava Ell.
Ella li mostrà el fòssil esmicolat i ell no va poder retenir una llàgrima. Era, va dir, la millor joia que havia tingut mai.
Es besaren.
Mai no havia anat més enllà de la melodia de les parets del palau, nítida, sempre bona companya, com Ell, que extraordinàriament i sens descans la pintava quan meditava, llegia, existia...
Aquell vespre, emperò, el seu esguard es col·locà amb una pregonesa inabastable per al pinzell, que va copsar una altra veritat: ella pensava que es trobava al bell mig de la seva vida i volia sortir del palau. Ell li obrí les portes i acomiadà amb una forta angoixa a l'estómac aquell organisme que contemplava com a perfecte. Ara no tenia més remei que deixar-lo lliscar per un camí rural la fullaraca del qual condicionaria el vestit blanc a les exigències de qualsevol poble perdut en el camp.
Al camí hi havia una pedra amb un gravat curiós. Ella va estrènyer amb força aquell fòssil que, de moment, feia que la seva sortida valgués la pena. Amb una passió incomprensible per a la majoria d'humans, així, ella entrà al poble, ple de gent trista i silenciosa que la miraven com a jutges. L'únic renou venia d'un habitacle fosc. Se n'acostà a la porta. Els homes, molt més alts i amples que el pintor, brandaven unes gerres que, segons semblava, eren com a objectes votius del que a ella li semblà una pèrdua de temps.
En entrar va haver de superar una pudor intensa i no pogué evitar fixar-se que n'hi havia un, d'entre tots ells, especialment desagradable i, curiosament, era a qui li eren permeses totes les grolleries, que administrava públicament com si fos un diari d'última hora.
La conversa era molt bàsica i fàcil de seguir: aquell individu era el batle. En veure-la, intentà patèticament donar-li la benvinguda al poble amb refinament i li cedí la seva cadira.
Aleshores ella aprofità per mostrar-li el fòssil i insinuar-li que segurament per allà n'hi havia molts més, i que ella els podria ajudar a classificar-los, perquè havia estudiat molt sobre el tema, i que, a més, un amic seu els podria dibuixar. "No costaria gaire d'escriure un tractat amb tot el material que sembla que hi ha pel seu poble", proposà.
Mentre ella parlava, si al seu darrere hi hagués hagut una filera immensa de dones, hom podria assegurar que el batle mirava, més o menys, a la que feia cent. Va prendre la pedra i féu el que pensà que havia de fer: estavellar-la contra el seu front.
Tot el bar li va riure la gràcia i ella se n'anà, amb les restes de la pedra a la mà. Va tornar al palau amb tanta urgència com si dugués un ocell ferit a punt de morir.
Semblava que no hi havia ningú i es desesperà.
Anà a la seva habitació i allà l'esperava Ell.
Ella li mostrà el fòssil esmicolat i ell no va poder retenir una llàgrima. Era, va dir, la millor joia que havia tingut mai.
Es besaren.
