dissabte, 26 de maig de 2007

INTENT DE DESCANS EN LA FOSCOR


Ets un sol. Sempre vas derramant dia.
[...]
I tot jo mor en soledat obscura.
Blai Bonet

Ara amb llàgrimes continuu cercant l'home jove entre la foscor i a la llum del dia, gairebé sense descans: em despert sovint de nit amb una besada imaginària que em segella els llavis un instant. Lluit perquè els meus pensament no es concentrin en ell; en la lluita, començ a embogir...

Si, per exemple, em mir el genoll per no pensar-hi, hi veig una taca clara que es fa grossa progressivament, que em vol menjar... I aleshores tot és pànic, i em sembla que perdré la cama, per començar.

I els mugrons es deformen; la carn se'm fon, literalment.

---------------------------------------------------------

Quan el trobi, sé que tot es compondrà sense paraules.

dissabte, 19 de maig de 2007

EL SECRET DE L'AMAZONA


I am exhausted, I am exhausted—
Pillar of white in a blackout of knives.
Sylvia Plath


De mica en mica s'evapora aquell xic d'ànim.

Les ganes de cridar i esclatar dins una cotilla que no puc desfer avorten.

Adés tot es pot plànyer, adés tot és una gran sort.

Les llàgrimes xoquen impacients als llagrimers; esperen —com l'esperma ansiós— qualsevol moment per sortir; com aquell, en fer-ho, no tenen aturall.

Aleshores mir el meu arc penjat —qui m'ajudarà a fer-lo servir de bell nou?— i em deman si algun dia podré tornar amb l'Amic, amb l'Amat...

A qui li ho podria contar sense patir vergonya?

Amb qui em podria empetitir ni que fos un segon...?

dissabte, 12 de maig de 2007

PARAULES DE N'ALBERT


Aquest matí no intent capturar mots...
Algú va venir de visita a ca la monja i em va oferir les seves paraules.
Avui, per tant, les paraules no són meves.
L'amazona descansa.

Que parli n'Albert:

«De petits tots hem tingut amics ficticis i hem jugat a ser altres persones. Hi ha qui manté aquesta rutina infantil tota la seva vida, en Poe era un d'aquests pocs afortunats.

En Poe era sobretot, fantasiós, però en l'extrem oposat de l'abisme hi havia un home realista. Era com una balança que constantment intentava col·locar els seus dos platets en equilibri, i normalment ho aconseguia, excepte quan planejava més amunt dels núvols. Quan es trobava en aquell estat transitori la millor solució era deixar-lo volar i volar. I volava fins que se li cansaven les ales i el cos li demanava aire terrenal. Després s'adonava que havia respirat massa paraules que no eren de la seva boca i tornava a la vida natural, amb els seus pros i contres, amb les seves alegries i amb les inquietuds diàries. Tornava a ser en Poe.»


Extret de: ROQUER GRAU, Albert. El mateix dilluns.

dissabte, 5 de maig de 2007

VERTADER


És tard ara per pensar si va estar bé sortir de nit per aquell lloc...
Sí que va estar bé el que hi vaig trobar: mescla fresca i aromàtica de natura salvatge amb notes penetrants...
Sí que va estar bé ignorar justament aquells fantasmes moralistes que m'embolcallaven, i llençar-los amb fúria timba avall; com si fossin bivalves enormes sense perla destinats a ser fum.
Millor encara va ser la petita porció de desig sobtat, imprevist, amb una traça exquisida.
Fusta clara; somrís; cors presos.
Mal preciós.
Punyent.