diumenge, 11 de juny de 2006

PRINCE OF WALES TEA BLEND


El somni de les onades destructives i gens pietoses a l'illa del paradís és l'excusa perfecta perquè els joves herois escalin el mur, s'afanyin a fugir amb el físic al límit, frissin de cercar la casa de la druida; la més secreta de l'illa.

El cor a la gola batega tan fort que vessa pels tossals i les praderies que albiren els seus ulls lluents i segurs tothora. Amb la saliva espessa es mescla un desig fort de córrer.

L'herba verda, suau a les cuixes musculades...

Els camps de Mart, esclatants de blat ros i erugues voladores que xiuxiuegen cançons desvergonyides vora les barbes que ara es comencen a estremir...

Els herois es miren de reüll i es descobreixen en un somrís inconegut i mutu, extraordinari i plaent, mentre la suor nova saluda el vent ara i adés.

Obliden per què fugien. L'entrecuix els demana recer; sense impaciència, emperò constant.

En arribar al llac ple d'ous de fades a punt de rompre's es deixen dur per l'encís. Respiren profundament. Es repassen amb la mà el coll suat. Es miren obertament en silenci.

Es banyen amb cura, l'un a l'altre, ara que poden. S'encaixen els pits durs en una besada agredolça. Les fades sospiren dins l'ou en ser testimonis d'aquell lluita d'àngels despreocupats per la victòria final. Els sospirs animen els gemecs dels herois. Tot plegat es trenca amb un petit dolor ofegat per un plaer sobtat, immens, inevitable, atàvic.

Els herois deixen un nèctar preciós al llac que alimenta aquella remesa de fades que encara passegen alguna malla als cabells; des d'ara ja tenen un esguard ferotge, i una fortalesa bella i exuberant.

--------------------

Entren sense fer compliments a ca la druida atemporal, amb una mena de consentiment no escrit, somrient. Deixen una flaire d'ametles exòtiques vora la marmita. Els porus de la pell resen un ball recent d'olis de fada, aigua, suor i nèctar...

No poden dosificar la sensualitat quan l'altre és a la vora, així que la druida sent alguna vibració estranya de tant en tant, rep el cop directe d'alguna mirada impacient, batega passió sota la túnica...

Ella els guarda el secret, amb un punt de tristor. Els ofereix amb pena els millors beuratges, les herbes i fruites més exquisides, i en partir els lliura un secret dins una capseta, per quan els calgui, i la millor poció contra la genteta que els intenta ferir covardament amb sagetes enverinades de tota casta.

Abans de la batalla, se'n van a escriure uns versos amb el sexe a l'aire que alcen una aura suau que alleuja la suor de la druida mentre talla vesc a les alzines, i l'ajuda a concentrar-se en els llibres en llatí; també fa riure nerviosament les fades...

dimarts, 6 de juny de 2006

TO BE OR NOT TO BE...



Ser una amazona. Veure que tot plegat t'hi ha dut i no pots fer res més que continuar endavant. Maleir la teva naturalesa, però tornar-hi; tirar, aparentment, per un altre camí, però, en dur les coses al límit, reaccionar amb el nervi d'un guerrer. És inevitable. Terrible, d'alguna manera.

Qui ho voldria, això...?

Doncs ho vol, secretament, una de les bruixes del fred, moc penjim-penjam, ridícula, estúpida. Però no gosa fer-ho. Mira amb menyspreu l'amazona que més a prop té. Menyspreu i por. I admiració engegada i reprimida alhora.

Mentre l'amazona tensa l'arc ella en pren la forma mercès a un gep incipient conreat davant la marmita en què prepara beuratges infectes.

Cada sageta de l'amazona és una berruga al nas de la bruixa.

La qüestió és quedar bé als akelarres i fer-se la bruixa per no lluitar amb l'amazona. És l'opció fàcil. L'amazona se la berenaria en un alè. I les bruixes es pensen que gaudeixen d'alguna protecció especial de Lucifer. Pobre àngel caigut que boça només de pensar-hi...!

La bruixa veu, en primer pla, les seves butzes sorgir de teles de rat-penat; a la llunyania, l'amazona fa els exercicis, sua vida, riu en clavar llances a la diana. Darrere les botges, herois joves la miren amb desig, els mateixos que ignoren la bruixa del fred.

Cada vegada que l'amazona fa l'amor al migdia, a plena llum, nua --així és com li agrada més-- un os de la bruixa es trenca, gràcies a un encanteri universal i dolorosament cruixent.

(I això que la bruixa venia de casa bona, però si la podridura i la ferum hi són a dintre...).

L'amazona no sap si enviar-la a l'infern i estalviar-li patiments, o millor deixar-la ofegar-se en ella mateixa.
Lucifer junta les mans per pregar amb llàgrimes als ulls que aquell ésser metzinós no trepitgi l'insigne infern.

dissabte, 3 de juny de 2006

PETIT HOMENATGE A PETER GREENAWAY


Avui no és un bon dia per escriure, perquè segurament sortirien de les meves mans víbores, verí, males paraules, teràpia a mig digerir...

Millor us posaré unes paraules escrites per Peter Greenaway, bellíssimes, d'una pel·lícula seva que he vist més d'un pic pel cap baix...

MRS. TALMANN: We have a Cedar of Lebanon and a Judas Tree. Perhaps we could cultivate a Tree of Heaven?

MR. TALMANN: The gardens of England are becoming jungles. Such exotics are grossly unsuitable. If the Garden of Eden was planned for England, God would have seen to it.

MR. NEVILLE: The Garden of Eden was originally intended for Ireland. For it was there that St. Patrick eradicated the snake.

MRS. TALMANN: The only useful eradication in Ireland was performed by William of Orange, four years ago on my birthday.

MR. NEVILLE: And happy birthday to you, Mr. Talmann. If you are not too old to receive presents, perhaps the gardener and I can find a snake for your orangerie.

MR. TALMANN: What?

MRS. TALMANN: (to MR. TALMANN) Shhht. (to MR. NEVILLE) Good day, Mr. Neville.

MR. NEVILLE: Good day, Madam.

Escrit per Peter Greenaway (El contracte del dibuixant)