dissabte, 30 de juliol de 2005

ESTIUS (i 7)


Fa fred, mirant el mar eriçat de cendres.

Dos nins petits juguen entre les oliveres. El vent s'enduu els anys.

Potser va ser massa fàcil tastar la sang del drac. (Els teus llavis tacats del vermell que ens havia de donar la immortalitat.)
Els budells no em deixen dormir. Podria ploure ben fort. Netejar l'aire, les cases, aquesta quietud pudenta.
Un gra de raïm m'esclata dins la boca a les dues de la matinada.
Veig les ciutats cobertes per l'escorça dels arbres morts.
Fantasmes negres recorren la muntanya, cercant la sang dels infants.
Ha començat a ploure.
-------------------------------------------------
La platja era plena de flors la primera nit d'estiu.
Caminant molt a poc a poc, endinsant-se en el mar, la nina tornava a casa.

dijous, 28 de juliol de 2005

ESTIUS (6)


La nina encenia el desig de la gent. Molts volien gaudir-ne. Molts ho feren.

La posseïen amb força, amb ràbia. Volien apagar el desig al mateix temps que la sensació que els despertava la seva mirada.

Li feien mal, li deixaven el cos ple de marques; ella es deixava fer.

Després es quedava sola, jugant amb l'arena. Dolorida, bruta de suor i pixum.

Li era igual. Mai no havia sabut ben bé què hi feia, allà, i si almenys havia pogut fer feliços aquells homes ja se sentia prou contenta...

El fonoll marí s'escampava inquiet per les roques.

diumenge, 24 de juliol de 2005

[un ESTIU intrús de Pentesilea]


Ens atreia aquella casa gairebé menjada per les heures; ens encuriosia profundament. Se n'havien dit tantes coses! Ningú no hi havia entrat però fins i tot se'n venien plànols; ell en duia un.
"Cercam la sala dels passadissos?", digué; jo no sé dir no a una mirada fosca com aquella. Prenguérem l'alè i obrírem la porta.
Només una passa transformà la casa en el fons de la mar, però nosaltres, superant l'esglai inicial i amb una tendra sorpresa, hi podíem respirar. Ens fìtàvem amb molta emoció i m'envaïa una gran plenitud. "Calma...", digué ell, ple d'una estranya bellesa.
D'una de les habitacions sortí una galiota de fusta, destrossada; ens estrenyérem les mans. Ens passà molt a prop. Anava deixant caure uns pirates que s'anaven transformant en peixos amb perles que ens envoltaven. Un dels pirates, abans de transformar-s'hi, ens confessà: "El rei Artús era una dona!"; "El rei Artús va ser el meu pare!", li cridà un dels altres pirates-peixos...
Les llànties i les cadires antigues de la casa suraven, es gronxaven.
I nosaltres, sense tragèdia, en caminar, esdevinguérem una mena de cadàvers que havíem llegit a alguns llibres: despulles de coral, perles irisades, algues de mil colors...
Sempre somrient i agafats de les mans...

divendres, 22 de juliol de 2005

ESTIUS (5)


Bufa un vent de juliol. Són les set de l'horabaixa a fora de la casa vella del poble. Ens tornem a retrobar per contar-nos les històries viscudes.

Bevem vi i el sol cau a darrere dels pins.

Després que el món s'acabés vaig trobar-li molt poc sentit a tot.

Vaig asseure'm sota un pollancre, els peus sobre l'estora de grocs i verds de les seves fulles, i em va dir que no hi havia hagut per tant. Tot seguit callà i seguí deixant caure fulles.

Després de la fi del món vaig bucejar dins un mar d'herbes dolces.

Recollia algues del fons. Em bevia el silenci.

dijous, 21 de juliol de 2005

ESTIUS (4)


La lluna es glaça a la seva petita cambra. Escriu a la llum d'una espelma. És molt lluny de l'olor de la camamil·la sobre l'arena. Molt lluny de la farigola.
Naufragàrem a la vora del camí. El foc destruí el vaixell i tot es va encendre per darrera vegada.
(Hi havia un enterrament i a fora de l'església tot eren paperines i cintes i confeti.)
Ja només sé mirar els núvols i ensumar la molsa.
La nina va créixer entre els pescadors. Asseguda sobre les xarxes, mirava les ones. Somreia a les gavines.
Els tamarells escampaven les seves petites flors rosades al gregal. Se'ls veia nerviosos i preocupats.

dimecres, 20 de juliol de 2005

ESTIUS (3)


Sentia la humitat de les coves als ulls i em vaig creure descendent del rei dels aladerns.
Parlava assegut a la roca. Hi havia reflexos del mar a la pedra i sobre la meva pell. Vaig imaginar que a baix hi havia una altra vegada la lluna. Em mirava i m'escoltava des de l'aigua. Des dels dies de l'aigua.
No tornaré mai més a la vall. La por se'm menjava enmig dels albercocs. M'agafava a tu i plorava ensumant els cabells de fum.
El padrí ens acompanyava a l'escola els primers matins. Agafats de la seva mà, el meu germà i jo miràvem el baf de l'alè i rèiem.
El padrí ens deixava. Amb els cabells blancs i descambuixats i el seu abric gris se n'anava a beure conyac.

dimarts, 19 de juliol de 2005

ESTIUS (2)


Una nit de pa pagès i coca de verdura vaig somiar que tornava a caminar entre els ametlers.
El cel estava estirat i a sota dels garrovers hi havia matalassos de trèvols on s'amagaven els fullets.
El capvespre dels poetes hi havia algú vestit de negre que recollia copinyes i les netejava d'arena. Ja era tardor.
Les fulles d'alzina vessen dels marges, però el torrent està eixut.
En recollir les xarxes, el pescador va treure un nadó, l'abrigà i se l'endugué a casa.

dilluns, 18 de juliol de 2005

ESTIUS (1)


Feia fred. Mirant el mar eriçat de cendres. El licor cremava dins la panxa com crema el record d'un mes de juny a l'escola, de petit, quan només hi havien rialles i la suor del pati.

Es bufà les mans. Els dies sense cel. La barca li semblava massa petita per contenir tota la seva angoixa.

La nit de la fi del món hi havia una nina rossa cargolant-se de mal a la platja.

El vent arrabassava trossos de mar i d'arena, que em colpejaven els ulls, la boca, la panxa, l'esquena. Vaig cridar i no podia salvar-la.

dijous, 14 de juliol de 2005

MÉS AUS...


Aquestes aus que m'envolten són cruels, envejoses, en el fons no volen creure que jo estigui amb tu. Per això intent provocar-les inflant-los l'estómac amb relats descarnats del nostre amor, amargant-los el dia a consciència. Desconeixen la passió. No s'imaginen les carns enllaçades i somrients. No en tenen, d'això. La seva màxima emoció del dia és un enfrontament ridícul per una causa absurda. Estic disposada a pagar la incòmoda quota per no ser així.
No podria, tanmateix.
M'intenten drogar amb la seva llengua metzinosa disfressada bastardament d'amabilitat, rectitud, honor.
Però abans m'estim més fer cara de no-res. Ignorar-les com a la casta de monstres que són: cocodrils ferotges femelles amb aspecte d'oques de cul gros que caminen ridículament... Contrafetes... Lletjones... Ni per fer paté, vaja.
----------------------------------------------
Per oblidar-les, em refugii a un llibre de filosofia. Una lectura que em faci reflexionar. Però a cada pàgina veig referències al teu cos. Els aforismes se'm tornen poemes que em fan separar les cames progressivament. La fotografia de l'autora és molt maca. És magnífica...!
mmmmmmm
Ni un petit record per a les oques plenes d'excrements

dissabte, 9 de juliol de 2005

EL GALLINER


A temporades curtes --maleïts doblers-- em veig forçada a compartir un galliner.
Primer, optimista, em vaig voler integrar per ser una gallina més, però m'és impossible; tothora comet el mateix error: en un món d'ocells, vull que em vegin com una igual.
No són gaire intel·ligents. En qüestió d'un parell de dies, vaig conèixer i memoritzar totes les paraules ofensives que surten dels seus becs. També vaig construir mentalment les respostes que jo sabia que elles trobarien força adients. És senzillíssim pensar com elles uns moments.
Però en obrir la boca, com si estàs maleïda, només aconseguesc, com en un malson, pronunciar la resposta incorrecta, ofensiva, veritable. La resposta que en el fons vull dir.
Cada vegada em requereix menys esforç ser rebel, i el plaer és extrem, a pesar de les múltiples picades de bec que em nafren el cos (poden ser agressives com a lleones, quan s'emprenyen de debò).
Com odii aquesta gàbia, amb aquests ocells ignorants i miserables que es vesteixen d'aus exòtiques però remenen els peus en la merda!
No m'agrada ser al galliner.
No tenc res a veure amb les gallines.
Ni faig un niu ni ponc ous.
De nit, el bategar de les meves ferides em va acotxant com una cançó de bressol. Ara i adés somii que faig brou amb les gallines més velles.

dimarts, 5 de juliol de 2005

DIAGNÒSTIC: ANTIDONA


Què potser no era abans del cap de setmana, el darrer dia que la vaig veure? Per què, doncs, veig en ella el pas d'una llarga temporada o d'un esdeveniment capaç de capgirar-la en un alè?
Moltes altres dones, mirant-ne la superfície, envejarien els pocs canvis que ha sofert el seu físic, però jo no em puc llevar del cap aquell lleu rictus, ressignat com el d'una víctima amputada i, no obstant això, viva, però amb una vida ridícula acceptada com un fat terrible, l'únic sentit de la qual és contar aquesta acceptació i recomanar-la agressivament a la resta de mortals. Els espècimens més característiques d'aquest tipus d'individu en diuen maduresa.
També inverteixen energies a desprestigiar l'esperit jove i arravatat, amb la qual cosa l'expressió se'ls torna agra i el color, estantís, malgrat la joventut física que puguin exhibir.
Arribats en aquest punt, es camina arrosegant els peus just per davant d'aquell somni que s'ha tingut sempre i és impossible que la resta d'éssers els vegin els ulls!
Quan caminen d'esma per grisos carrers metàl·lics mancats de vida, hem de prendre la precaució de no preocupar-nos-en; altrament, patiríem la mateixa sensació estàtica que m'ha quedat quan se n'ha anat ella. Vull evitar-vos-la. No és perillosa, però sí molt molesta i dolorosa.

dissabte, 2 de juliol de 2005

LA PORTA DE L'ESTIU


Ella somiava que corria i que de sobte es veia dins un sac blanc, captiva. Va despertar del somni a una terra ferma amb esplet de vidres. En va agafar un i se l'endinsà decididament al taló esquerre, per comprovar que era real, que tenia peus i que sagnaven heroicament.

Va haver de lluitar per deixar de ser el misteri estèril, la decepció melic avall. La quimera que odiava i que tothom li deia que no canviaria. I a la fi havia guanyat la carn.

Amb un plaer espès, amb cigales que es ventaven de fons, venerava les seves cames noves de trinca, deixondides, flexibles.

I un dia va tastar la mar a la pell d'un altre. Tan suau...
I lliscava despullada tothora; encisadora sense escates multicolors.
Caminava, corria, lluitava; pel plaer de veure'l riure.
A ell.

Ell ha pres aromes de fruites de la terra clivellada pel sol per fer més salvatge la bellesa d'ella, a qui el cos li crema per manca d'aigua, però no s'ofega.

Ella ha pres el jove més pícar, més híbrid. El plaer els canvia el color del cel, brutal, intens, amb una energia que la buida.