ESTIUS (i 7)
Fa fred, mirant el mar eriçat de cendres.
Dos nins petits juguen entre les oliveres. El vent s'enduu els anys.
la tens tan a prop que...
Fa fred, mirant el mar eriçat de cendres.
Dos nins petits juguen entre les oliveres. El vent s'enduu els anys.
La nina encenia el desig de la gent. Molts volien gaudir-ne. Molts ho feren.
La posseïen amb força, amb ràbia. Volien apagar el desig al mateix temps que la sensació que els despertava la seva mirada.
Li feien mal, li deixaven el cos ple de marques; ella es deixava fer.
Després es quedava sola, jugant amb l'arena. Dolorida, bruta de suor i pixum.
Li era igual. Mai no havia sabut ben bé què hi feia, allà, i si almenys havia pogut fer feliços aquells homes ja se sentia prou contenta...
El fonoll marí s'escampava inquiet per les roques.
Bufa un vent de juliol. Són les set de l'horabaixa a fora de la casa vella del poble. Ens tornem a retrobar per contar-nos les històries viscudes.
Bevem vi i el sol cau a darrere dels pins.
Després que el món s'acabés vaig trobar-li molt poc sentit a tot.
Vaig asseure'm sota un pollancre, els peus sobre l'estora de grocs i verds de les seves fulles, i em va dir que no hi havia hagut per tant. Tot seguit callà i seguí deixant caure fulles.
Després de la fi del món vaig bucejar dins un mar d'herbes dolces.
Recollia algues del fons. Em bevia el silenci.
Feia fred. Mirant el mar eriçat de cendres. El licor cremava dins la panxa com crema el record d'un mes de juny a l'escola, de petit, quan només hi havien rialles i la suor del pati.
Es bufà les mans. Els dies sense cel. La barca li semblava massa petita per contenir tota la seva angoixa.
La nit de la fi del món hi havia una nina rossa cargolant-se de mal a la platja.
El vent arrabassava trossos de mar i d'arena, que em colpejaven els ulls, la boca, la panxa, l'esquena. Vaig cridar i no podia salvar-la.