dijous, 22 de desembre del 2005

LA VERITAT ÉS QUE...


...l'amazona necessita un descans; un descans de veres, reparador, intens, despreocupat, que en faci renéixer l'energia, la joia...

un descans encara no sé com de llarg; només sé com d'intens

us llegiré, això sí...

:X

dissabte, 10 de desembre del 2005

MOLT RECENT... (2)


I ella es va rentar les mans amb un curiós sabó blanc, en pols, que li va deixar les mans suaus com mai. No coneixia aquell sabó. S'ensumava les mans, tancava els ulls, i pensava que era fet amb les plantes del bosc i feia olor d'herba acabada de tallar... En obrir el ulls, es va eixugar les mans alhora que feia un cop d'ull al mirall: anava lleugerament descambuixada i li havia tocat una mica el sol. Abans d'anar a dinar, va estirar les mans al finestral, per sobre del paisatge amb fruiters, però de secà, i va guaitar-hi per l'ampit.

Molt a prop hi havia un home jove; també una mica descambuixat, també una micona colrat pel sol. Es miraren. L'esguard d'ell era sincer, a més de molt tendre i molt eròtic. Ella no va poder fer res més que oferir-li les mans. Ell les va agafar, ferm, suau; les va ensumar fent-li unes pessigolles molt gracioses al dors de la mà; hi fregà les galtes, la tènue barbeta, la qual cosa va provocar que enmig d'un calfred a ella se li posassin els mugrons de punta. Ella s'imagina aquella barbeta agradablement rasposa pel seu coll...

"Són molt suaus" --digué ell penetrant les pupil·les d'ella descaradament; amb la qual cosa li deia més coses, en realitat...

"És el sabó..." --respongué ella, molt entremaliada; les pupil·les d'ambdós els feien mal, de tan dilatades. No només les pupil·les es dilataven, de fet...

Ell va pujar empès per ella, amb un posat de "sí... ja..." fàcilment traduïble per "no és el sabó que m'agrada, redimoni, sinó tu!".

Ella el va atreure per uns braços de somni. Li va acaronar el coll, digne de la més bella estàtua.

"Els homes no sou conscients del vostre coll, sovint..."

El mossegà amorosa. Es varen besar.

-------------------------------------

Varen tenir molta sort, de trobar-se aquell dia.

dimecres, 7 de desembre del 2005

MOLT RECENT... (1)


Rebutjada per qui no esperava, amb una certa por d'algú qui l'assetja, ella decideix fer una volta amb el pare druida, com un retorn al passat, per un camí prop d'una casa amb un hort ple d'arbres fruiters. Hi ha una llum esplèndida; el dia és preciós. Ella sent que la seva infantesa sense preocupacions ni por renaix amb la del pare, el qual amb franquesa i naturalitat li basteix un món que la relaxa i li treu la llagrimeta alhora que manté el seu somrís tímid.

Enmig del distanciament del passat, el pare diu que coneix la gent de la casa, "i prou!". Se n'alegrarien tant, de veure'l! --I ell se'n sentiria tan orgullós, d'ella! Tot s'ha de dir-- I l'alegria encara seria major si els ajudaven a collir una mica de fruita.

El pare druida va tornar com un infant, darrere la fruita. No sense por, ella l'ajudava, obedient a les indicacions del pare, el qual coneixia perfectament quines fruites eren collidores.

Però la gent de la casa no va conèixer el druida. Varen interrompre el dinar sota l'emparrat per encalçar els lladres de fruita. Ella i el pare es varen mirar, entremaliats; a veure què farien, si cap dels dos no estava per córrer...!

Tot acabà en abraçades després d'uns segons tensos, de reconeixement forçós.

Els varen convidar a dinar.

"Abans m'hauria de rentar les mans" --va dir ella. La varen acompanyar al lavabo: enorme, antic, amb l'olor de mil fustes i sabons, esclatant de roba blanca, amb un gran finestral.

dissabte, 3 de desembre del 2005

AIXÒ NO ES FA...(?)


La sala és enorme, plena de gent inert estirada en terra, amb poca llum i un silenci dens que abraça la malaltia, la por i un vici intranquil alhora. De fons, sona una música suau que no relaxa, que sembla que tothora hagi de canviar a renou, i així obliga la gent a escoltar alerta, a l'espera del canvi, neguitosos.

Ella no ha quedat paralitzada. Va coberta amb una túnica; no sap si moure's o no. Té por que algú la vegi, o la miri. Es demana si té motius per tremolar d'aquella manera gairebé ridícula.

Ell es passeja per la sala despullat; en realitat, duu una capa, blanca i blava, només per sentir-se una mica emperador, perquè no li tapa res de res. Ho vol així. Vol moltrar com el seu sexe es mou tothora en caminar; ara penja. Orgullós i cruel.

Per dissort la descobreix a ella i la duu al piano. L'obliga a tocar una cançó que ella desconeixia i ara odia; en aconseguir-ho, la menysprea profundament. Li recorda que la primera dona que passà per allà també ho sabia fer, que la seva habilitat és absurda. Que no entén com encara es pot moure i té esma de fer-ho.

Ella s'alça i li mostra uns pits desafiadors. Aleshores els estreny i l'ofega amb una llet que no és materna ni fecunda ni, segurament, humana. I, així, omple la sala de llum, mata el llop, suavitza la música...

De lluny, els déus s'ho miren i la toquen amb el capciró dels dits, per atorgar-li aquella mena de toc diví, aquella capacitat de guiar sense imposar, d'intuir el futur sense conèixer-lo explícitament.
-------------------


Des d'aleshores ençà, ella no es rendeix mai.