diumenge, 29 de maig de 2005

LA COMÈDIA I L'ACTOR


(La COMÈDIA és una dama vestida de negre, descambuixada, ullerosa. Adorant-la, l'ACTOR. )
ACTOR: Ets un somni: el paper de la meva vida..., a la qual has aportat un toc d'humor..., el qual no perds mai.
COMÈDIA (d'escèptica a trista): Supòs que això és el que t'agrada... (Pausa) Però la tristor m'arriba sovint, saps? Cada vegada que parles del teu passat heroic, de les dames de grans tragèdies que no entenc, de totes les atencions que els donaves, del respecte amb què les recordes...
(silenci)
ACTOR (dubtant en la seva adoració): Pensava que el teu humor ens feia forts a tots dos; desconeixia que necessitassis tornar petita i feble per uns instants. No ho havies dit mai...
COMÈDIA: Mai no era el moment. Quan ho va ser, em vaig imaginar l'escena i em vaig repugnar a mi mateixa (reprimeix el plor). No sóc el que sembla. Tinc una natura tràgica que em veig obligada a amagar, però la sent, com una intensa malaltia, i quan succeeix no sé què em passa...
Em rent la cara sens descans i el mirall s'omple d'horror.
ACTOR (l'abraça): Deixa aquesta càrrega, per Déu; romp aquest pacte amb el dimoni; no necesites ser de cap manera eternament.
(La COMÈDIA plora.
Terratrèmol.
Fosc.)

dimarts, 24 de maig de 2005

BATALLA PRIMERA (2)


ELLA i ELL
ELL: El dia que et vaig conèixer es va aturar la música. Jo volia que tot fos un somni. Algú em va atacar. Íntimament. Cruelment. Tant, que els ulls a vessar de por dels meus companys lluïen lluny, sense gosar mirar sincerament i molt més a prop.
Tu, sí. El rei Artús va ser una dona amb una barra de ferro extreta hàbilment d'una suposada natura feble que mirava endavant.
ELLA: En realitat vaig foragitar un home només amb els braços, vaig veure la mort molt a prop. Em varen fer mal els braços durant dies i dies...
ELL: Però vares tallar el cap a la bèstia netament. I després vares saber tapar el meu cos nu, nafrat, vexat i ferit amb tanta tendresa...!
ELLA (es neguiteja): I si el torn a trobar...? La presència d'algú que només me'l recordàs em faria córrer i córrer... Aquell dia em vaig morir una mica, no creus?
ELL (decidit, serè, segur): No. Jo t'he vist l'armadura. Eres tot llum. M'has dut a un bosc fresc i confortant. Descansem-hi, només una estona...
Fosc

diumenge, 22 de maig de 2005

BATALLA PRIMERA


ELLA (sola): Ni al bany ni a la dutxa tinc un moment de descans. Un espectre m'assetja per veure com tinc el pubis. Hi cerca les marques d'ell, les quals considera indignes i jo, merescudes. Em delesc per conservar-les, ni que sigui tremolant.
----------------------------------------------------
ELL (sol): Trista a la festa; seriosa, atenta, però distant... Tot plegat era un pont que em permetia observar-la tant com volgués sense incomodar-la...
------------------------------------------------------
Ella camina aviat per una vorera. Topa amb ell.
ELL: Arribes tard?
ELLA: Molt tard. O potser molt prest.
----------------------------------------------------
ELLA i ELL a un cementiri. Ella acarona una làpida; en fer-ho, es fereix una mà. En veure la sang, plora.
ELLA (a ELL, com en trànsit): ...és que em fa molt de mal la mà...
ELL (guarint-la): Por. Sent por. Molta por quan veig aquesta bogeria que t'escala per la gola i et fa parlar. Surt, m'afebleix, en venç per moments.
-------------------------------------------------

dimarts, 17 de maig de 2005

L'ENTERRAMENT (i 4?)


S'acosten al cadàver. Na BLANCA fa un parell de reculades i el CIENTÍFIC la va obligant. Així com caminen, la llum creix. Quan són a davant, ella no gosa aixecar el vel. No li fa gaire gràcia, però ho acaba fent el CIENTÍFIC. Veim que qui està ajagut ara és el GRANCAP.
BLANCA (histèrica): No és ell! No és ell!
CIENTÍFIC (comença a perdre la paciència): És clar que és ell? Qui podria ser, si no?
BLANCA (crida): És el capellà! El CAPELLÀ!!
CIENTÍFIC: Blanca, necessites algú que t'ajudi,...
Per l'esquerra, sense que ells ho vegin, se'ls acosta en 77, vestit de capellà.
BLANCA: No estic boja!
CIENTÍFIC: No he dit que ho estassis!
77: Em necessiten, potser?
Na BLANCA se'l queda mirant fixament. Silenci.

BLANCA (al CIENTÍFIC): Veus com és viu? (s'abraça al "CAPELLÀ").
El CIENTÍFIC és a punt de dir alguna cosa, però en 77 li fa senyals que ho deixi estar i desfà l'abraçada.
77: Com et diuen, filla?
BLANCA (dura, confosa, impacient): Has perdut la memòria o què? Tros de...
CIENTÍFIC: Prou, Blanca, anem.
77 (Fa un senyal al CIENTÍFIC perquè esperi i li parla a ella): Has de ser molt forta en aquests dies, Blanca!
Na BLANCA sent una mena de repulsió i se'n va, corrents.
CIENTÍFIC: Perdoni-la, pare! (marxa darrere ella. Queda el "CAPELLÀ" tot sol.)
77: Els déus la perdonaran.
Fosc.

dilluns, 16 de maig de 2005

L'ENTERRAMENT (3)


CIENTÍFIC (pren na BLANCA per la mà i la duu al costat dret de l'escenari. La llum es concentra en ells dos): Anem...
BLANCA: No.
CIENTÍFIC: No ens podem quedar més estona...
BLANCA: És viu!
CIENTÍFIC: Sé que l'enyores molt, i t'agradaria...
BLANCA: S'ha aixecat! S'ha llevat el vel i ha parlat amb mi!
CIENTÍFIC: Ja n'hi ha prou!
BLANCA: Et dic la veritat!
CIENTÍFIC: Blanca, per favor...
BLANCA: M'ha tocat les mans!... I estava molt enfadat!... Diu que l'he enverinat!
CIENTÍFIC: I ho vares fer?
BLANCA: És clar que no!! Com em pots dir això. Jo me l'estimava molt...!
CIENTÍFIC: Ja ho sé, creu-me... Tranquil·litza't, per favor...
BLANCA: No entens que no podré viure amb això...!!
CIENTÍFIC (per acabar amb tanta comèdia, creu ell, cedeix una mica): D'acord. Anirem a recollir el teu vel i mirarem si té un altre retret contra tu.
BLANCA: Però vindràs amb mi, no?
CIENTÍFIC: Sí.

dissabte, 14 de maig de 2005

L'ENTERRAMENT (2)


77: T'ha agradat?

BLANCA (espantada): Què...?

77 (dur): No et facis més l'estúpida!

BLANCA (dolguda): És que no sé de què em parles.

Silenci.

77 (dolç): T'agradava tocar-me...?

BLANCA: Sí...

77 (somriu): I què senties?

BLANCA (confosa): Doncs...

77: Què sent un botxí quan acarona la pell de la seva víctima? Digues...

BLANCA (es protegeix la cara): Això no està passant...

77 (li lleva les mans de la cara): Em vares agradar tant que em vaig fer vulnerable. Et volia veure tothora, i que em deixassis sense parla. Em desfeia cada vegada que entraves per la porta, i em miraves la febre... Jo creia que em curaves. Com podia sospitar...? (Pausa) Per què? Per què em vares triar a mi? (Pausa) Em vares donar a conèixer un altre món. Jeies amb mi. Feies veure que m'estimaves... Ara, només pensar-hi em farta! (Pausa.) Em vares pujar al màxim de la il·lusió, i després... Per què? Per què em vares enverinar?

BLANCA: Però què dius?

77 (tornant al seu lloc de mort i posant-se el vel): Ja m'has sentit!

Entra el CIENTÍFIC.


dimecres, 11 de maig de 2005

L'ENTERRAMENT (?)


Llum baixa. Enterrament den 77. Veim el cos, sense taüt, nu, cobert fins al pit amb una tela negra. Hi ha un CAPELLÀ (el GRANCAP) i una dona gran vestida de negre, que plora sens consol (la VELLA). La sostenen els dos INFERMERS, també de negre i tristos. Agenollada, de negre, amb un vel, na BLANCA. Dret devora ella, el CIENTÍFIC.

GRANCAP: Grans déus que des del vostre racó de nit ens contemplau, dignau-vos acollir amb vosaltres aquest cor contradictori que va deixar de fabricar el foc que el mantenia terriblement viu. Mirau com, sota la vostra voluntat, l'ocell més meravellós esdevé en un instant un cuc de terra. Acceptam la nostra condició, que ens ferma al nostres ossos, i us permetem fer el que vulgueu amb la nostra carn. Evitarem per sempre acusar-vos de res, ficar-nos en els vostres pensaments o intentar imitar-vos. I no permeteu que somiem amb res que no sigueu vosaltres, us ho suplicam. Que així sigui.

Na BLANCA es lleva el vel i l'hi posa a en 77 damunt la cara després de besar-lo. La VELLA, quan veu la cara de na BLANCA, li parla amb confidència, de manera que ningú més no ho sent.

VELLA: Qui ets tu?
BLANCA: Em dic BLANCA.
VELLA: Tu el vares matar.
BLANCA: Perdó...?
VELLA (l'agafa pel braç i la sacseja violentament): Ja m'has sentit.

Na BLANCA queda molt confosa. La VELLA li ha fet mal al braç. Se'n van tots i només queden el cadàver i na BLANCA, que s'agenolla. El cadàver s'alça, s'asseu devora na BLANCA i es lleva el vel; té una expressió molt dolça. La llum es concentra en ells dos.

dissabte, 7 de maig de 2005

ÀIAX


L'amazona somia amb un jove vestit de blanc. "Per un dia, series una bruixa amb poders màgics o et ficaries dins la pell d'un guerrer?"-- li demana ell. I ella riu mentre agafa el jove per la cintura: "Si tu ja saps que he de morir lluitant; el guerrer, sens dubte" --respon, mentre l'abraça-- "m'estim més el plany digne que no la conspiració miserable".
------------------
L'amazona es desperta. S'enduu les mans instintivament als pits, toca un pèl suau i un múscul compacte. Somriu. "Vaja, encara no estic totalment deixondida", es diu. Tanca els ulls i es recrea en la sensació del pèl i el múscul.
Un home gran la desperta: "Àiax!" i ella bota del jaç. No és ella. És ell. Reconeix la perfecta transformació. Intueix la solemnitat del dia. Es comença a vestir per a la pitjor lluita imaginable.
"No he de tornar boig, no he de tornar boig..." es repeteix mentre avança i sent la força del seu cos a cada passa.
A la vora del camí, tres bruixes xiuxiuegen. Una és molt vella i desagradable; l'altra és més jove però les seves carns fan la mateixa pudor que les de la vella, la qual cosa n'anuncia el futur descaradament, i la tercera és mig geperuda, lletgíssima, beneitota, curta.
Ell està cansat. Les bruixes li ofereixen unir-s'hi, i li acosten un beuratge màgic. Però ell les ignora i s'asseu a l'altra banda del camí.
La bruixeta geperuda se li acosta, com un moix, en silenci, i s'apropa fins a endinsar-li l'alè pudent al paladar mentre se li mouen els pèls del bigotet. "Àiax, l'armadura de n'Aquil·les no serà teva". I ell sap que la mereix, però no s'immuta, no tornarà boig: "No en feia comptes...", respon, com si no li importàs en absolut l'armadura.
"Àiax, passarà molt de temps fins que en puguis reclamar una altra, si no mors abans". Ell fita la bruixeta tan neutrament com sap, mentre les emocions li trasbalsen les vísceres: "Gràcies per la informació; m'ho esperava, no em sorprèn"-- i somriu lleument.
-------------------------------------
Et despertes, de bell nou, suada, plena de por, febrosa... Hi ha el jove sense el vestit blanc amb tu, i plores. No has embogit però saps que mereixes l'armadura, que havia de ser teva, i que no la tens, i que necessites que la gent ho sàpiga. I odies les bruixes. "Per què no les vaig matar quan era un home fort i poderós? Els hauria d'haver arrencat les dents amb un cop de puny!!"-- et desesperes.
El jove et mira tranquil i et mostra el teu camí: pedregós, impossible, sorprenent. "Altrament, no t'agradaria"-- et diu-- "junts podem comptar-ne les passes i tu, a més, les pots contar".
I l'amazona oblida la disciplina i l'exactitud per uns segons de pau als seus braços.

dimarts, 3 de maig de 2005

INTOCABLE


Quan les nits cremen ben endins el jove actor, el tornen lleig.
I té por de mirar-se la cara al mirall per maquillar-se.
El vi li enlairaria el cor, però després li capgiraria els sentiments per fer-lo caure. Seria un error, perquè ell ha de ser un equilibrista...
Li fa mal i calla; si alça la vista veurà la lluentor trista al mirall...
Vol castigar tothom, però no sap com fer-ho, i es fereix lentament davant del mirall, que comença a sentir por, perquè ha vist la mateixa escena assajada molt sovint...
A punt d'esclatar-lo, pensa fer callar tothom a cops de vidre!
I es descobreix ple de sang, i la seva gola recorda de bell nou els crits de ràbia...
Hi ha nits que creu que mor.
-----------------------------
Ella ha entrat per recordar-li que ha de sortir a escena i l'ha trobat trist i insegur, ferit... Tot i això, ell recorda perfectament les seves frases:
"Només que et deixis tocar per mi, riuré; si vols, pots abrigar-me i deixar que t'estimi. Res de tu no em sobra."