dijous, 31 de març del 2005
divendres, 25 de març del 2005
dijous, 24 de març del 2005
HIMNE (3)
dimarts, 22 de març del 2005
HIMNE (2)
diumenge, 20 de març del 2005
I REMEMBER BUT IT HASN'T HAPPENED YET
"Creus viure el que jo sent però t'ha passat ben desapercebut el meu patiment. No t'has adonat que la meva veu ja no omple l'espai, es perd, i ara veig que ni tan sols arriba a tu?
Si puj una escala em sembla que ets una ombra que em ve al darrere, i tenc molta por que m'apallissis ves a saber per què, o alhora que em vulguis ofegar d'amor.
Ascendesc vers una persona desconeguda, llunyana, que em pensava que era inabastable i estúpida, a la qual vull defensar fins a la fi.
Perquè mai no has cregut en tot allò que emprenc.
Perquè les teves besades tindran sempre una metzina al final.
Tot i que les necessit.
O això em pens.
Repetesc l'amor maquinalment i , en fer-ho, pens que és el que he de fer, i em repugna, i em puja una tristor que em batega des del pit, i he de retornar les llàgrimes cap endins.
La persona desconeguda té una melangia com la meva, que ningú no coneix. També té les mans suaus i una mirada fosca i innocent. Vol acabar amb la meva ceguesa com sigui. Tot és tan simple, i jo necessit algú que s'ocupi de mi, però de veres...
No meresc vessar cap ni una llàgrima. I no ho faré.
Abans, preferesc enfadar-me amb el món, ridiculitzar-lo, rompre mil vidres amb la veu, vomitar mil vapors fermentats i foscos..., però mirant el cel blau.
Per què sempre aquesta metzina a sobre, aquesta melangia al darrere, aquesta nàusea pel futur, de cop?
Aquesta ànsia del son etern.
Si em veiés ara a un mirall segur que ell m'ho explicaria tot, i jo tornaria a caure a terra, i tot el que havia somiat, imaginat i fins i tot cregut adquiriria una dimensió terrenal, diferent. Però en realitat és això el que tenc. Això.
Bocins mínims en comparació del que necessit realment. Se m'hi escapa tot l'aire.
L'espera de la persona desconeguda em segresta l'estómac, em dóna una lluentor atractiva als ulls i m'encén les galtes... La defensaré on sigui.
Fora llàgrimes perquè he esdevingut paladí, cavaller; he soterrat per sempre la princesa-trofeu: lluitaré amb les mans, si cal!"
El trofeu és al somni, on ell sempre apareix i em mira amb la meva tristor.
dijous, 17 de març del 2005
HIMNE (1)
dimarts, 15 de març del 2005
REAPARICIÓ DEL PARE DE HAMLET
diumenge, 13 de març del 2005
HUMUS (i 6)
Galàxies d'espores transporten material genètic de combat.
Creixen dins els teixits. Perforen galeries de dolor.
Negres albades saluden els corbs.
divendres, 11 de març del 2005
L'HOME DE L'ILLA (i 2)
Quan vaig ser a dalt, vaig veure l'home de l'illa: ajagut, amb una ampla brusa blanca a mig desembotonar, dormint, pàl·lid i amb uns cabells de foc a la llum de les espelmes.
Em vaig apropar més i vaig trepitjar un llibre. Aleshores ell es despertà. Sense escarafalls, sense sorprendre's de la meva presència ni vantar-se de la meva estupefacció. Només es preocupà de les meves ferides, que jo encara no havia ni vist: les de les roques als peus i els genolls, les del passadís al ventre i al cap, les de l'escala de corda a les mans... Em va embenar amb els péntols de la seva brusa blanca, després que ell l'esqueixàs, la qual cosa em va saber molt de greu.
Mentre em guaria, va aparèixer l'esperit d'una dona de cabells negres, bellíssima, que voleiava al meu voltant, demanant-me que matàs aquell home, que l'ofegàs quan s'adormís, perquè l'havia escorxada per divertir-se feia uns tres-cents anys i se l'havia cruspit. Ell semblava no haver-la vist i continuava embenant-me totes les ferides. Hi havia molta sang. Vaig mirar, des de dalt, el lloc per on havia vingut, des del passadís de la roca fins a la bastida amb les plomes; tot el camí era marcat amb sang espessa. Em vaig anar adormint a poc a poc als seus braços. Tot i que em resistia, era força agradable aquella sensació de son, però em feia por morir-me, és la veritat. Més por em va fer que ell em clogués els ulls amb les mans tacades de la meva sang.
------------------------------------------------------------------------------------
Em vaig despertar enmig de les plomes amb un intens desig sexual. Ja no duia benes i no hi havia sang enlloc. Ni a les plomes, ni al passadís, ni per la corda. A més, jo no tenia cap crosta ni res. Em sentia més saludable que mai i no m'explicava que havia passat amb la sang i les ferides.
"Me les he empassat", va dir ell, tot i que ara pens que m'hauria d'haver sorprès la resposta, ja que jo no li havia transmès les meves inquietuds. Llavors només veia al meu davant la satisfacció al desig que no m'abandonava, un home que es despullava al meu davant i se m'acostava. De seguida vaig entendre que em llegia el pensament, però he de dir que ja em va anar bé que així fos.
dijous, 10 de març del 2005
L'HOME DE L'ILLA (1)
Vàrem saltar a la mar i nedarem fins a la vorera, plena d'unes roques molt erosionades que gairebé arribaven a la superfície, tot i que no es veien. El vell m'aconsellà que escalàs una d'aquelles pedres i que m'hi posàs dreta, al damunt. Quan ja havia assolit un cert equilibri, el vell em convidà a fer el mateix que ell. Aleshores se n'anà fent saltirons cap a una cala de roques, com un barruguet. Vaig procurar repetir exactament les seves passes, la qual cosa no era fàcil enmig de tanta foscor. Per fi érem a la cala, davant la qual s'alçava una imponent paret vertical.
El vell mariner va mirar-se la paret amb calma i em cridà: havia trobat un pas. Es tractava d'una cova que representava l'única manera d'anar a l'altre costat de l'illa per terra, ja que, per mar, ell s'hi va negar. Explicat això, es va acomiadar de mi i se n'anà al seu vaixell pegant bots. Semblava Nostre Senyor caminant per les aigües; un Nostre Senyor molt entremaliat, això sí.
No som gens amiga de les coves, però, al cap i a la fi ja era allà, així que em vaig endinsar dins aquella humida i llefiscosa gola de l'illa. L'angoixa no em durà gaire i, quan encara no havia fet ni un minutet de camí, vaig colombrar una llum molt intensa al fons, la qual cosa m'encoratjà a fer via i patir algunes caigudes que no m'importaven.
Al final d'aquell passadís natural vaig trobar un espectacle que em féu canviar la meva opinió envers les coves, perquè m'hi vaig trobar amb una d'enorme, com una catedral, plena d'espelmes que Déu sap qui i com les havia encès.
Estava tan fascinada que vaig oblidar fins i tot el motiu que m'hi havia portat. Just enfront meu hi havia una mena de bastiment amb guarniments barrocs on, entre plomes blanques, hi havia un cos que reposava.
dimarts, 8 de març del 2005
HUMUS (5)
Les nostres molècules vibren amb molta energia.
A la pressió atmosfèrica normal, ocupem un volum considerable.
Som dues masses gasoses i ens estimem.
Ens mesclem. Ens travessem.
Sento el frec de les seves molècules amb les meves.
Cauen llamps des de la panxa del cel, regalant nitrogen als camps.
Enmig del mar s'aixequen violentíssims surtidors de lava.
El sol evapora milions de litres d'aigua, que es condensen formant núvols monstruosos.
Les torrentades erosionen la terra.
Tomen els arbres. Desplacen pedres a grans distàncies.
Amb un pessigolleig quasi orgànic, m'arriba l'èxtasi.
dissabte, 5 de març del 2005
EL DESCANS DE L'AMAZONA
Quan menys puc evitar desitjar-te és quan ets a prop. I no et puc besar, ni tocar.
dijous, 3 de març del 2005
HUMUS (4)
Onades al mar de fosfolípids.
Horribles crepuscles meiòtics il·luminen les antigues rutes metabòliques.
Flamarades de plasma destrueixen el cel.
En obscures fàbriques subcel·lulars treballen sense descans obrers enzimàtics.
Sintetizen toxines espantoses.
Es prepara una guerra.
dimarts, 1 de març del 2005
LA PERFECTA AMFITRIONA
-----------------------------
On sóc, Déu meu, i on és ell, que al meu pensament és com un estranger vestit d'enterramorts, recitant sense passió el seu paper a un escenari ple de gent?