dijous, 31 de març del 2005

PETER PAN


En realitat, ell no és un somni; de vegades em pens que som jo mateixa. Que algú me l'ha posat per casualitat al camí per fer-me una broma macabra.
No puc fer absolutament res sense que en tingui part de culpa o de mèrit.
Tot em surt millor des que ell hi és: tothom em veu més bella, el meu amant venera les meves habilitats, i tot plegat em fa sentir bé uns segons...
Fins que amb la solitud ell torna i em veu trista, amb el pit esquerdat, sense saber què fer, immòbil durant molts minuts, amb el cor bategant molt molt aviat.
Desitjant trobar altra gent per no pensar-hi; però hi és amb aquell somriure humil, relaxant, moderat, que jo pensava que no m'agradaria...
He obert una capsa amb cartes i n'he trobat una d'ell, per sorpresa, una que no em va enviar mai, en què conta la seva desgràcia passada... He plorat sense consol una estona llarga, sanglotant... Sort que no hi havia ningú a la vora; no ho hauria pogut explicar i no estic per inventar excuses.
I si jo me'n vaig al passat ell hi és, i em guareix. I si sóc un cavaller ell em serveix fidelment.
Davall la cuirassa només vull abraçar-lo, i dir-li coses que només escolti ell, i que les cregui.
Només tenc una mancança, dolça, i ha de ser justament ell qui la cobreixi? Contra la meva voluntat inicial (sé cert que ara ens moriríem tocant-nos).
Al matí, l'albada ens separa; ell pren la disfressa i es fon amb el sol, devora la finestra, després d'una besada mínima i esclatant.
I jo torn cega un altre pic. Tanc els ulls i ell em mou els peus, i estira el meu cos al cel perquè aparegui més atractiu.
Em fa bategar totes les vísceres i fer estupideses, i aleshores em transform en ell, i no hi ha res impossible. Tots dos som u.
Com quan va sentir curiositat per saber què se sentia dins meu i ho vàrem provar de bromes, fins que el desig ens va prendre els moviments com la música als cantants.
És suau i fa olor de roses. M'ha fet oblidar una dona que em feia patir i m'ha tornat un món de jocs, de tendresa, de somni.
Quan no ens tenim només ploram i ens encenem; ens cercam a llocs inversemblants i el patiment de saber que un dia la cerca serà inútil ens impulsa a no deixar ni un porus per llepar, ni un cabell per besar...
Gemegam només de mirar-nos

divendres, 25 de març del 2005

HAIKU DE NA MARIA


Ones i arena
riu i juga
rossa i colrada

dijous, 24 de març del 2005

HIMNE (3)


Ens asseiem a la vora del foc i l'Helena llegeix. El llibre és sempre el mateix, però cada vegada sembla parlar de coses distintes. Catedrals de fum, herois foscos, princeses, amors salvatges, misèries i grandeses, joventut i vellesa, mort, embriaguesa...
L'Helena s'ha cansat de llegir. La beso. A la seva boca encara hi ha el sabor de totes les històries d'aquesta nit, i la dolçor dels camps, i l'olor de la pluja, allà a fora.
Les alzines riuen. A ellles els agrada mullar-se.

dimarts, 22 de març del 2005

HIMNE (2)


A la taverna, els crits ofeguen les paraules. El fum ofega la vista i la música no pot fer res per dirigir tant de desordre.
Sovint imagino praderes immenses, i una casa. Una casa vella i pintada de blanc, rodejada de marges. Plena d'arcs i escales. Una casa amb un porxo on passar els capvespres i grans finestres al pis de dalt des d'on contemplar la solitud dels camps. Sovint imagino una palmera al davant de la casa blanca, que s'agita amb els primers vents de la sortida del sol.
A vegades em passo dies sencers vivint en aquesta casa. Les parets són velles i gastades. Les cambres estan plenes d'històries passades i de les vides i les morts de la gent que hi ha estat.
Les canyes ploren quan el sol es pon i jo camino per les eres en silenci.

diumenge, 20 de març del 2005

I REMEMBER BUT IT HASN'T HAPPENED YET


Una altra vegada ell es troba a escena; fosc a fora i fosc el posat. Silenci. En encendre's el primer focus la pols lluu i les venes rebenten. Tres segons en blanc i tot d'una les paraules fugen:

"Creus viure el que jo sent però t'ha passat ben desapercebut el meu patiment. No t'has adonat que la meva veu ja no omple l'espai, es perd, i ara veig que ni tan sols arriba a tu?
Si puj una escala em sembla que ets una ombra que em ve al darrere, i tenc molta por que m'apallissis ves a saber per què, o alhora que em vulguis ofegar d'amor.

Ascendesc vers una persona desconeguda, llunyana, que em pensava que era inabastable i estúpida, a la qual vull defensar fins a la fi.

Perquè mai no has cregut en tot allò que emprenc.
Perquè les teves besades tindran sempre una metzina al final.

Tot i que les necessit.
O això em pens.

Repetesc l'amor maquinalment i , en fer-ho, pens que és el que he de fer, i em repugna, i em puja una tristor que em batega des del pit, i he de retornar les llàgrimes cap endins.

La persona desconeguda té una melangia com la meva, que ningú no coneix. També té les mans suaus i una mirada fosca i innocent. Vol acabar amb la meva ceguesa com sigui. Tot és tan simple, i jo necessit algú que s'ocupi de mi, però de veres...

No meresc vessar cap ni una llàgrima. I no ho faré.

Abans, preferesc enfadar-me amb el món, ridiculitzar-lo, rompre mil vidres amb la veu, vomitar mil vapors fermentats i foscos..., però mirant el cel blau.

Per què sempre aquesta metzina a sobre, aquesta melangia al darrere, aquesta nàusea pel futur, de cop?

Aquesta ànsia del son etern.

Si em veiés ara a un mirall segur que ell m'ho explicaria tot, i jo tornaria a caure a terra, i tot el que havia somiat, imaginat i fins i tot cregut adquiriria una dimensió terrenal, diferent. Però en realitat és això el que tenc. Això.

Bocins mínims en comparació del que necessit realment. Se m'hi escapa tot l'aire.

L'espera de la persona desconeguda em segresta l'estómac, em dóna una lluentor atractiva als ulls i m'encén les galtes... La defensaré on sigui.

Fora llàgrimes perquè he esdevingut paladí, cavaller; he soterrat per sempre la princesa-trofeu: lluitaré amb les mans, si cal!"

El trofeu és al somni, on ell sempre apareix i em mira amb la meva tristor.

dijous, 17 de març del 2005

HIMNE (1)


Era el temps de les ametlles. Les muntanyes estaven cansades de caminar. Sota l'olor dels pins, una família de pedres menjava pastís de falgueres. L'Helena va esternudar, s'havia aixecat vent i s'ennuvolava, li vaig deixar la bufanda. Feia ganes d'abraçar-la, tan menuda, amb el nasset vermell i els cabells rossos sortint-li per davall de la gorra.
Es va agafar al meu braç i cantussejàrem cançons que havíem après de nens. Els abrics, llargs i grisos, eren fets de matins d'hivern.
Passejàvem sota els arbres queixosos, trepitjant una estora de fulles seques que ja no volien viure a les branques.
L'estiu s'acabava, i setembre començava a tenir ganes de beure una bona tassa de xocolata calenta, mirant el fred del carrer de darrere els vidres de la finestra.
Un núvol de marbre s'avergonyí del color del mar. Va començar a ploure.

dimarts, 15 de març del 2005

REAPARICIÓ DEL PARE DE HAMLET


El pare de Hamlet se m'ha manifestat de bell nou, assegut als banys, mentre jo em prenia el temps dolçament, recordant com recolzava el cap amablement al tors d'Horaci, fa temps.
La fredor de mort que exhala la seva presència m'envaeix com una cançó única, m'encadena el pensament i el buida per parlar-me, perquè l'escolti, perquè no té ningú més:
"Allà fora tothom comet l'error de no mirar-me i jo només em vull mostrar. I tu, que t'amagues fantàsticament en aquests banys, no pots evitar que de tant en tant algú es vulgui menjar la teva roba."
Els banys són com un llit de gel, a causa de l'amargor de la seva ànima.
Quan sóc a punt d'estrènyer-li la mà, m'ho impedeix un dimoni, que se'm tira al damunt i intenta que facem el monstre de dues esquenes, però el fred de la mort del fantasma no el deixa concentrar-s'hi. Es fa enrere, però abans d'anar-se'n a l'infern m'arrapa les cuixes amb gest de vencedor, tan ràpid com un felí, no veig el gest.
El pare de Hamlet em demana si em fa mal... "Em neix un volcà de bòxers amb cos d'escarabat de les cames, i em devora", li dic.
Abans de caure, veig lluny molta sang que bull i tenc el cap ple de galàxies.
L'espectre m'acotxa.
Tot és perfecte.

diumenge, 13 de març del 2005

HUMUS (i 6)


Galàxies d'espores transporten material genètic de combat.

Creixen dins els teixits. Perforen galeries de dolor.

Negres albades saluden els corbs.

divendres, 11 de març del 2005

L'HOME DE L'ILLA (i 2)


Ni m'ho vaig pensar. M'hi vaig atansar, corrents, sense preocupar-me que l'enrenou el despertàs i provocàs en ell una reacció violenta. S'hi havia de pujar per una escala de corda.
Quan vaig ser a dalt, vaig veure l'home de l'illa: ajagut, amb una ampla brusa blanca a mig desembotonar, dormint, pàl·lid i amb uns cabells de foc a la llum de les espelmes.
Em vaig apropar més i vaig trepitjar un llibre. Aleshores ell es despertà. Sense escarafalls, sense sorprendre's de la meva presència ni vantar-se de la meva estupefacció. Només es preocupà de les meves ferides, que jo encara no havia ni vist: les de les roques als peus i els genolls, les del passadís al ventre i al cap, les de l'escala de corda a les mans... Em va embenar amb els péntols de la seva brusa blanca, després que ell l'esqueixàs, la qual cosa em va saber molt de greu.
Mentre em guaria, va aparèixer l'esperit d'una dona de cabells negres, bellíssima, que voleiava al meu voltant, demanant-me que matàs aquell home, que l'ofegàs quan s'adormís, perquè l'havia escorxada per divertir-se feia uns tres-cents anys i se l'havia cruspit. Ell semblava no haver-la vist i continuava embenant-me totes les ferides. Hi havia molta sang. Vaig mirar, des de dalt, el lloc per on havia vingut, des del passadís de la roca fins a la bastida amb les plomes; tot el camí era marcat amb sang espessa. Em vaig anar adormint a poc a poc als seus braços. Tot i que em resistia, era força agradable aquella sensació de son, però em feia por morir-me, és la veritat. Més por em va fer que ell em clogués els ulls amb les mans tacades de la meva sang.
------------------------------------------------------------------------------------
Em vaig despertar enmig de les plomes amb un intens desig sexual. Ja no duia benes i no hi havia sang enlloc. Ni a les plomes, ni al passadís, ni per la corda. A més, jo no tenia cap crosta ni res. Em sentia més saludable que mai i no m'explicava que havia passat amb la sang i les ferides.
"Me les he empassat", va dir ell, tot i que ara pens que m'hauria d'haver sorprès la resposta, ja que jo no li havia transmès les meves inquietuds. Llavors només veia al meu davant la satisfacció al desig que no m'abandonava, un home que es despullava al meu davant i se m'acostava. De seguida vaig entendre que em llegia el pensament, però he de dir que ja em va anar bé que així fos.

dijous, 10 de març del 2005

L'HOME DE L'ILLA (1)


Vaig arribar a una illa molt petita on només hi vivia un home pel qual jo sentia una curiositat que, encara ara, no m'explic. M'hi va dur un vell i expert home de la mar, de nit, enmig de la fosca més negra. No va voler atracar a l'illa, per mor d'una por que el tenia molt trasbalsat, i ancorà a una distància que ell considerà prudent.
Vàrem saltar a la mar i nedarem fins a la vorera, plena d'unes roques molt erosionades que gairebé arribaven a la superfície, tot i que no es veien. El vell m'aconsellà que escalàs una d'aquelles pedres i que m'hi posàs dreta, al damunt. Quan ja havia assolit un cert equilibri, el vell em convidà a fer el mateix que ell. Aleshores se n'anà fent saltirons cap a una cala de roques, com un barruguet. Vaig procurar repetir exactament les seves passes, la qual cosa no era fàcil enmig de tanta foscor. Per fi érem a la cala, davant la qual s'alçava una imponent paret vertical.
El vell mariner va mirar-se la paret amb calma i em cridà: havia trobat un pas. Es tractava d'una cova que representava l'única manera d'anar a l'altre costat de l'illa per terra, ja que, per mar, ell s'hi va negar. Explicat això, es va acomiadar de mi i se n'anà al seu vaixell pegant bots. Semblava Nostre Senyor caminant per les aigües; un Nostre Senyor molt entremaliat, això sí.
No som gens amiga de les coves, però, al cap i a la fi ja era allà, així que em vaig endinsar dins aquella humida i llefiscosa gola de l'illa. L'angoixa no em durà gaire i, quan encara no havia fet ni un minutet de camí, vaig colombrar una llum molt intensa al fons, la qual cosa m'encoratjà a fer via i patir algunes caigudes que no m'importaven.
Al final d'aquell passadís natural vaig trobar un espectacle que em féu canviar la meva opinió envers les coves, perquè m'hi vaig trobar amb una d'enorme, com una catedral, plena d'espelmes que Déu sap qui i com les havia encès.
Estava tan fascinada que vaig oblidar fins i tot el motiu que m'hi havia portat. Just enfront meu hi havia una mena de bastiment amb guarniments barrocs on, entre plomes blanques, hi havia un cos que reposava.

dimarts, 8 de març del 2005

HUMUS (5)


Les nostres molècules vibren amb molta energia.
A la pressió atmosfèrica normal, ocupem un volum considerable.
Som dues masses gasoses i ens estimem.
Ens mesclem. Ens travessem.
Sento el frec de les seves molècules amb les meves.
Cauen llamps des de la panxa del cel, regalant nitrogen als camps.
Enmig del mar s'aixequen violentíssims surtidors de lava.
El sol evapora milions de litres d'aigua, que es condensen formant núvols monstruosos.
Les torrentades erosionen la terra.
Tomen els arbres. Desplacen pedres a grans distàncies.
Amb un pessigolleig quasi orgànic, m'arriba l'èxtasi.

dissabte, 5 de març del 2005

EL DESCANS DE L'AMAZONA


Quan menys puc evitar desitjar-te és quan ets a prop. I no et puc besar, ni tocar.

Quan m'he de conformar amb el frec de la roba o un simple contacte amb els llavis.
Quan sé del cert que aquell dia no et tindré a l'abast, nu, ofert, expectant...
Quan sé que he d'esperar i compartir tan sols ganes contingudes, com si t'acabàs de conèixer, com si no ho haguéssim fet mai.
Com si calgués tornar a conquerir amb mirades, amb un somrís, amb un incansable interès per tot allò que és teu.
Esper impacientment...
Pour un baiser sous les étoiles
J'ai vendu ma force et mon honneur.
Pour ta blancheur pure et sans voiles
J'ai perdu la pureté du coeur!

dijous, 3 de març del 2005

HUMUS (4)


Onades al mar de fosfolípids.

Horribles crepuscles meiòtics il·luminen les antigues rutes metabòliques.

Flamarades de plasma destrueixen el cel.

En obscures fàbriques subcel·lulars treballen sense descans obrers enzimàtics.

Sintetizen toxines espantoses.

Es prepara una guerra.

dimarts, 1 de març del 2005

LA PERFECTA AMFITRIONA


Avui estava dormint entre el caos de la meva habitació, quan, molt d'hora, hi ha entrat una al·lota i m'ha despert. Al principi no sabia qui era, però m'ha recordat que li he oferit el meu sostre durant un parell de dies.
He mirat de fer com que sabia de què parlava, alhora que m'he aixecat mig adormida i he intentat dissimular el meu desordre mental.
Me n'he anat a la cuina a preparar l'esmorzar. (Sense tenir ni idea de qui és ella.)
De la cuina me n'he tornat a la meva habitació, per demanar-li, tanmateix, si vol res per menjar. Allà dins, emperò, ella no hi era, hi havia una trup d'actors i tècnics que havien transformat la meva habitació en un estudi amb càmeres, micròfons i focus...; tot a punt per filmar una escena d'una pel·lícula (on són els meus mobles i el meu desordre, per cert?) Quan dic a reaccionar per fer-los fora, el seu immens agraïment i la meva gran emoció m'impedeixen fer-ho.
Me n'he tornat a la cuina per fer-me el berenar.
M'adon que tampoc no els he oferit res de menjar i torn a entrar.
Aleshores trob una vella esblanquida, amb una camisa de dormir d'estiu pàl·lida. Dos nins bessons li intenten donar de menjar a la boca un trempó, però ella, amb un gest impassible, ho escopeix tot lentament, ja triturat. Ara ja sí puc tornar tranquil·la a la meva cuina, perquè aquests ja tenen menjar (si no se'l volen menjar, ja és cosa seva!) i no necessiten que els convidi a res.
------------------------------------------------------------------------------------------------
Quan surt al carrer, m'han canviat la ciutat. No hi ha manera de trobar la catedral blanca d'estil colonial, que tan bé em va per orientar-me. Cerc la mar, i hi és pertot.
Però era blanca, la catedral?
-----------------------------
On sóc, Déu meu, i on és ell, que al meu pensament és com un estranger vestit d'enterramorts, recitant sense passió el seu paper a un escenari ple de gent?