dimarts, 1 de març de 2005

LA PERFECTA AMFITRIONA


Avui estava dormint entre el caos de la meva habitació, quan, molt d'hora, hi ha entrat una al·lota i m'ha despert. Al principi no sabia qui era, però m'ha recordat que li he oferit el meu sostre durant un parell de dies.
He mirat de fer com que sabia de què parlava, alhora que m'he aixecat mig adormida i he intentat dissimular el meu desordre mental.
Me n'he anat a la cuina a preparar l'esmorzar. (Sense tenir ni idea de qui és ella.)
De la cuina me n'he tornat a la meva habitació, per demanar-li, tanmateix, si vol res per menjar. Allà dins, emperò, ella no hi era, hi havia una trup d'actors i tècnics que havien transformat la meva habitació en un estudi amb càmeres, micròfons i focus...; tot a punt per filmar una escena d'una pel·lícula (on són els meus mobles i el meu desordre, per cert?) Quan dic a reaccionar per fer-los fora, el seu immens agraïment i la meva gran emoció m'impedeixen fer-ho.
Me n'he tornat a la cuina per fer-me el berenar.
M'adon que tampoc no els he oferit res de menjar i torn a entrar.
Aleshores trob una vella esblanquida, amb una camisa de dormir d'estiu pàl·lida. Dos nins bessons li intenten donar de menjar a la boca un trempó, però ella, amb un gest impassible, ho escopeix tot lentament, ja triturat. Ara ja sí puc tornar tranquil·la a la meva cuina, perquè aquests ja tenen menjar (si no se'l volen menjar, ja és cosa seva!) i no necessiten que els convidi a res.
------------------------------------------------------------------------------------------------
Quan surt al carrer, m'han canviat la ciutat. No hi ha manera de trobar la catedral blanca d'estil colonial, que tan bé em va per orientar-me. Cerc la mar, i hi és pertot.
Però era blanca, la catedral?
-----------------------------
On sóc, Déu meu, i on és ell, que al meu pensament és com un estranger vestit d'enterramorts, recitant sense passió el seu paper a un escenari ple de gent?