dijous, 31 de març de 2005

PETER PAN


En realitat, ell no és un somni; de vegades em pens que som jo mateixa. Que algú me l'ha posat per casualitat al camí per fer-me una broma macabra.
No puc fer absolutament res sense que en tingui part de culpa o de mèrit.
Tot em surt millor des que ell hi és: tothom em veu més bella, el meu amant venera les meves habilitats, i tot plegat em fa sentir bé uns segons...
Fins que amb la solitud ell torna i em veu trista, amb el pit esquerdat, sense saber què fer, immòbil durant molts minuts, amb el cor bategant molt molt aviat.
Desitjant trobar altra gent per no pensar-hi; però hi és amb aquell somriure humil, relaxant, moderat, que jo pensava que no m'agradaria...
He obert una capsa amb cartes i n'he trobat una d'ell, per sorpresa, una que no em va enviar mai, en què conta la seva desgràcia passada... He plorat sense consol una estona llarga, sanglotant... Sort que no hi havia ningú a la vora; no ho hauria pogut explicar i no estic per inventar excuses.
I si jo me'n vaig al passat ell hi és, i em guareix. I si sóc un cavaller ell em serveix fidelment.
Davall la cuirassa només vull abraçar-lo, i dir-li coses que només escolti ell, i que les cregui.
Només tenc una mancança, dolça, i ha de ser justament ell qui la cobreixi? Contra la meva voluntat inicial (sé cert que ara ens moriríem tocant-nos).
Al matí, l'albada ens separa; ell pren la disfressa i es fon amb el sol, devora la finestra, després d'una besada mínima i esclatant.
I jo torn cega un altre pic. Tanc els ulls i ell em mou els peus, i estira el meu cos al cel perquè aparegui més atractiu.
Em fa bategar totes les vísceres i fer estupideses, i aleshores em transform en ell, i no hi ha res impossible. Tots dos som u.
Com quan va sentir curiositat per saber què se sentia dins meu i ho vàrem provar de bromes, fins que el desig ens va prendre els moviments com la música als cantants.
És suau i fa olor de roses. M'ha fet oblidar una dona que em feia patir i m'ha tornat un món de jocs, de tendresa, de somni.
Quan no ens tenim només ploram i ens encenem; ens cercam a llocs inversemblants i el patiment de saber que un dia la cerca serà inútil ens impulsa a no deixar ni un porus per llepar, ni un cabell per besar...
Gemegam només de mirar-nos