dimecres, 30 de novembre de 2005

FA UN ANY COMENÇAVA AIXÍ...


"Què passa quan descobreixes que realment la visió que tenia el pare de Hamlet, tan particular, és la que tu havies imaginat? Per un moment penses que tens poders... però després resulta que, com a màxim, hi ha hagut una convergència de fets clara: tot et porta cap a una banda concreta, i no és només la teva imaginació. El que havies pensat no era un disbarat o, si més no, has trobat un Horaci que ha caigut en l'encís del teu disbarat."

diumenge, 27 de novembre de 2005

EL SAVI


La primera nit amb el savi jove em moria. El meu desequilibri em feia endevinar gemecs de plaer pertot arreu, els quals, tanmateix, em deixaven ben buida. Devora el foc li veia el pit nu, de perfil; gens solemne, ara. I preferia estar morta a estones, i de vegades fregava el cel; no em calien ales per caminar cap al sol. Aleshores em descobria com un enorme arbre groc, amb flames internes que em cremaven com a torxes.

El savi em despertà i em va empegueir notar-me molt suada. Com si llegís els meus somnis, em va dir que avui l'infern era al cel.

En deixondir-me, vaig admirar un eclipsi de cel vermell fosc i un savi més bell i absent que mai. Em mostrà la seva espasa groga sagrada, secreta, poderosa; aquella nit em va deixar pujar amb ell al seu cavall fosc enfollit i jove, com ell.

diumenge, 20 de novembre de 2005

...ÉS DIVÍ


La pobra formiga atòmica fa tot el que pot per evitar els éssers terribles que volen i la bombardegen amb postes d'ous fètids.
Li produeixen una profunda sensació de fàstic. D'impotència. Són éssers repulsius i pudents.
Però la formiga atòmica va collint granets de blat i els éssers no la fereixen.
Per error, llenega i sense voler fot queixalada al blat, en menja, i esdevé Pentesilea: seriosa, forta, calculadora, minuciosa. Amb una sageta travessa un dels éssers i el fa caure a terra; devia ser el que feia més pudor, perquè es transforma en na Shirley.
"Encara no ets morta?"--demana Pentesilea--- "Et queda ben poc per fer; tu acabes i jo començ, i això et provoca un humor negre i purulent que afecta les teves postes d'ous."
"No em mates?"--escup na Shirley.
"No. Et perdon, aquesta vegada"--diu ràpidament Pentesilea, mentre recupera la seva sageta, amb la qual cosa els altres éssers repugnants també cauen i envolten na Shirley; es transformen, també: en l'insecte flatulent amb problemes d'olor corporal i absència neuronal; amb la grollera que es pensa educada i no sap què és ser una persona; en l'aprenenta boca de rap, escandalitzable.

Totes miren Pentesilea. No entenen el perdó. Són tan descarades que no cal ni llegir-los el pensament.

"Teniu sort que hagi passat uns dies inoblidables amb un gran guerrer"--diu Pentesilea, i els somriu pensant en ell, de tal manera que els posa la carn de gallina, les ofèn, les fa tornar verdes fins a desintegrar-les amb la mirada.

I el somriure creix en una riallada com un orgasme múltiple.

dimecres, 16 de novembre de 2005

ELLA DIU QUE...


Avui pensava com t'agradaria tocar-me les cames; per davant, per darrere... Com n'elogiaries la textura. Com recordaries de sobte com és de suau la meva pell. Com en beneiries la uniformitat. Com m'ompliries del teu gaudi. Com faríem un nou món al marge del fred.



També recordes l'últim dia. Ho sé. Sé que hi penses amb un calfred de plaer.



Quan t'aglapeixi no hi haurà qui ens separi...!

dilluns, 14 de novembre de 2005

L'OBLIT


Veig els llums que s'allunyen des d'aqui dalt...veure-ho des d'aquesta perspectiva et fa entrar molta melangia i amor a la teva terra i als que s'allunyen.
Deixo de banda l'arena i el sol amb els que hem jugat tant temps. Deixo de banda les butxaques plenes de records. L'arena canvia i es transforma en roca.

diumenge, 13 de novembre de 2005

TROBALLA


Quan el vaig trobar suaument al costat de la font, enmig del bosc, vaig ser feliç d'una manera molt animal, instintiva; només volia cridar, obrir-li els meus pensaments, però havia de dissimular per no perdre l'oportunitat de quedar amb ell, ni que fos sota l'excusa de voler aprendre el seu art. Així, doncs, vaig canviar l'esguard de desig pel de curiositat, que és el que aleshores vaig pensar que més agradaria a un savi jove.

I ho vaig aconseguir.

La contenció és complicadíssima: Em desfaig fins a la mort cada vegada que cerca estels entre les branques del bosc i puc mirar sens que em vegi els seus ulls vulnerables com la sang. O quan remou amb mans d'infant una herba per explicar gràficament a tall d'exemple un episodi del passat. O quan els seus llavis prims pronuncien algun mot terrible que no puc repetir.

Però almenys el veig tothora, i em deixa sense parla...

dijous, 10 de novembre de 2005

QUIN MALSON...!


Ets a la porta de l'hospital, al peu de l'escala; esperes. Aleshores veus que en treuen una velleta en cadira de rodes, la qual duu un nadó als braços extremadament petit, embolcallat en una mena de vestit d'esquimal. Intueixes la tragèdia. El cor se't puja a la gola.

La persona que duu la velleta la intenta baixar per l'escala i la cadira tomba. "Hauria de comprar loteria"-- penses, i tot seguit et sap greu pensar en aquestes coses enmig d'una tal escena.

La vella s'alça amb dificultats. El nadó queda en terra. Cap per avall. Penses que hi has d'anar a ajudar-lo però les cames no t'hi porten. I a damunt, tothom et mira com si fossis l'única persona que ho pogués fer: l'elegida. La pressió provoca que les cames et responguin i prens el nadó als teus braços. Sortosament, el vestit d'esquimal s'ha endut tot el cop.

"Moltes mercès!"-- et diu el nadó, i a tu et neguiteja molt aquella mena de barrufet que parla, però alhora mires de semblar educada, una mica com Alícia en terra de meravelles, i t'adaptes a les circumstàncies com si fossin les més naturals del món: "De res, bonic"--respons, i aprofites l'avinentesa per tornar-li la criatura a la dona vella-- "Au, amb la padrineta". En fer-ho, descobreixes que no t'havies fixat en com era de semblant la padrineta al quadre "Saturn devora els seus fills"; ara ho veus, mentre agafa el nadó amb cara àvida i uns dits amb uns ossos prominents.

A veure si no era un accident...?

diumenge, 6 de novembre de 2005

PER CARRERONS...


Feia dies que no sortia. Més dies encara que no et sentia, que no em llençava a trobar-te. I vaig decidir fer una volta amb un grup de gent potser una mica més jove que jo, tampoc no gaire; una volteta nocturna. Cercant a estones algun conegut, una cara simpàtica, o aquell jove que se'm menja amb els ulls quan vaig en autobús...

No sabia que ara la gent portava lluernes. I em va fer molta gràcia. No sabia per què, però ho vaig prendre com un protocol més de la diversió.

Aleshores, davant nostre, hi havia el carreró més fosc que jo havia vist mai. I vaig sentir una por profunda; pànic. Tothom hi va entrar amb la seva lluerna. Jo no. Vaig esperar una estona.

Quan em va fer més por quedar a fora que entrar-hi, hi vaig córrer. No hi veia res. La foscor era densa com un cotó en pèl negre.

Feble, molt feble, a la vora, hi havia una lluerna; devora la lluerna, un braç molt atractiu. El vaig agafar fort. "Esper que no t'importi..."-- vaig xiuxiuejar no sé ben bé a qui. Primer estava segura que eres tu... Tot i que tenies una retirada al jove que se'm menja amb els ulls... I la veu del desconegut llunyà tan tímid que m'encén de tant en tant...

Tant se val! Fos qui fos, no li va importar gaire baixar-se els calçons quan calia; besar, llepar, captivar, despullar, amagar-se, somriure...

Sé cert que era un Frankenstein de tu i ells dos; a mi no m'enganyes... ;)

dimarts, 1 de novembre de 2005

CONTE DE POR


Això era i no era na Shirley que va arribar més rara del que era habitual en ella a l'oficina; movia les natges d'una manera més grotesca que d'habitud i, sense dir res a ningú, va pujar a la seva taula i es va arromangar les faldilles --que ella pensa que són super fashion--, amb la qual cosa va regalar als seus companys l'espectacle d'unes cames lletges peludes i unes bragues balderes, les quals també es va abaixar. Un dels oficinistes, arribat aquest punt, vomitava a la paperera; li acabaven de venir al cap uns versos del Rector de Vallfogona.

Na Shirley va pondre un ou; en va sortir una oca. "Però no serà una oca i prou. Això seria una vulgaritat"--etzibà na Shirley, que es pensa que és refinadíssima--"Serà una oca gemmòloga!".

La mitjana intel·lectual d'allà dintre no arribava a desxifrar el missatge; i els pocs que ho varen aconseguir, el varen trobar pedant i avorrit, com gairebé tot el que deia aquella, diguem-ne, dona (glups!).

I els conta, dia rere dia, amb un posat que fa ràbia només de recordar-lo, tots els petits miracles de l'oca gemmòloga; evidentment, sense que ningú no li ho demani.

"La meva criatura s'enduu a escoleta, cada dia, una gemma ben tallada, la més preciosa: el diamant. Bla, bla, bla..."

Però un dia l'oca li va dir a sa mare que tothom li deia a l'escola "l'oca del diamant", i que a ella li agradaria ser com els altres i no cridar l'atenció. "Que no em podries donar pinturetes, un quadern i un panet de pa amb oli i formatge, mare?"

I aleshores na Shirley mai més no li va donar res de res. I l'oca, pobra, es va anar consumint a poc a poc.

I si tracta així el fruit del seu ventre, i se'n sent orgullosa, què en poden esperar la resta dels individus?

Tant de bo tornàs ou en lloc de pondre'l; en faríem una truita i, si més no, en treuríem algun profit.

Conte contat, ja s'ha acabat.