dimarts, 28 de juny de 2005

ARTHUR (i 4)


.......................

Vaig entrar amb estremiments a un bell palau amb flaire de pell de taronja. Una dona agitada em guià a l'excusat. Els seus cabells eren grells de cítrics als quals furgava per menjar-ne de tant en tant. Quan jo hi era a dintre, no aturava de parlar i em costava concentrar-m'hi. La veu li sortia fosca. "Tot plegat és un somni." "I si despertes pixada de veres? O si, millor, despertes amb flaire de pell de taronja..."
En sortir, ja no hi era. Vaig anar al jardí, a recollir una hora efímera, amb una agradable coloració de freds. Hi havia un home de cabells sagnants que es masturbava i em va deixar embadalida. Quan se m'acostà jo pensava que m'esclataven les venes: m'arrapà la túnica, m'arrossegà i em tapà els ulls.
Em sentia obscena, voluble. De tornada al palau, només volia follar. Llavors l'home de cabells blancs aparegué i el vaig perseguir, àvida, fins al mesquí espectacle de la seva habitació: l'actor lligat i amenaçat de mort ara i adés. S'apoderà de mi un rampell com una set i el vaig alliberar. Fugírem sense dir res a una estança, la primera que trobàrem, on l'actor em llevà la calça dreta i m'encaixà una mossegada al genoll. Té uns braços fantàstics com a malediccions, i es deixen arrapar i llepar fins a la sang. Se'ns mesclà l'home de cabells blancs, el qual em va rompre una ampolla al cap.
No puc satisfer la vostra curiositat en excés, ja que només record que tenia més por que no mal i que demanava contínuament a l'actor si moriria. Ell només somreia i em duia generosament als seus bells ulls.
Arríbarem sota una tofa màgica plena de flors enormes vermelles que feien música al meu cap. Em va dir que eren magnètiques, per això no vaig sagnar més.
Una suau i llarga mossegada al cul m'excità i vaig boixar, tot i que em sentia exhausta.
Em comença a preocupar la meva salut, Arthur.
la vostra amiga

dilluns, 27 de juny de 2005

ARTHUR (4 i 1/2)


Benvolgut amic Arthur:

Al bell mig d'aquest hivern, la influència de l'actor ha estat salvatge. No només en mi mateixa, sinó també en els nobles senyors, dels quals aconseguí el gairebé impossible permís de sortir dels murs, que ell deia que "havien esdevingut horrorosament concrets". Tot ell semblava la perllongació d'un raig de sol que animava dos cavalls negres de sang freda. Però ja sabeu vós com és la llum de l'hivern; per moments, esdeveníem ombres. Amb la fosca, els cavalls semblaven tenir un deler de ser els primers a vessar-se a un mur immens, on jo vaig perdre la consciència.

En obrir els ulls, el meu bon gust s'indignà dels caps oberts dels cavalls ajeguts; la tragèdia era la desaparició de l'actor. El meu desconhort fou visitat per unes torxes; en especial, per una que em parlà en forma d'home de llargs cabells blancs. Maleí la meva fragilitat --sense ni ajudar-me a aixecar del terra-- i em féu fora de paraula. No em podia moure.

Un estrany i sagrat impuls em féu començar a parlar amb una gran joia de Lucifer i l'home canvià de color amb un somriure. Mentre es gratava compulsivament, em confessà la sorpresa davant la meva serenor en parlar d'aquests temes. Havia perdut el seu posat solemne, l'ànima se li ablaní i suava.

Tragué un pergamí secret i em manà que hi escopís, amb la qual cosa en sorgí, enlaire, un fum grisenc. Davant del meu encís, l'home arribà a un patètic estat d'aflicció, i em convidà a fugir. Jo li vaig agrair molt l'avís imaginari d'aquest perill imminent (tot i que em deixava perplexa), però vaig afegir que, ara com ara --i aquí vaig arrencar a córrer-- em pixava damunt.

Vaig entrar amb estremiments a un bell palau amb flaire de pell de taronja. Una dona agitada em guià a l'excusat...

....................................................................

diumenge, 26 de juny de 2005

ARTHUR (3)


Benvolgut amic Arthur,
Darrerament, el senyor i la senyora nobles estaven preocupadíssims per la meva melangia permanent, així que varen convidar els millors actors dels voltants per entretenir-me.
A una escena d'un sopar, es necessitava l'aparició d'una dona, i em suplicaren que ho fes jo. Tot i que el personatge era fi en excés i afectat, vaig acceptar per cortesia. L'actor que m'havia fet l'oferta d'acompanyar-lo a escena tenia uns ulls bellíssims, i se'n desfeia bé quan actuava.
Ja a l'escena, em féu un comentari groller tan ben fet, que no em vaig poder estar de clavar-li una forqueta al cul. No es queixà, però una llàgrima s'endugué part del seu maquillatge blanc. Sense perdre les formes, però amb els ulls encesos, em demanà una satisfacció i exigí la meva immediata presència a les escales del pati, on, com per art de màgia, damunt d'una de les grans escales, hi havia un quartet de corda i, a sota, uns soldats. Tot llampejava de colors i perruques.
El meu rival sortí del no-res i m'agafà per les mans, cosa que em va estremir molt. M'obligà a cantar una cançó amb el quartet, una cançó molt idiota amb la qual, de sobte, s'hi mesclaren els compassos d'una marsellesa borda, acompanyada amb renou d'olles. Vaig pensar que eren divertits i vaig davallar l'escala cap a ells. El meu rival donà ordre explícita als soldats que em deixassin passar, però no em va agradar el renou de les olles i l'ambient era massa vulgar. Vaig partir.
Quan es ponia el sol, vaig tornar a l'escala. Aquell actor al qual jo havia ferit (ara ja dues vegades) jeia, nu, entre tovalloles blanques.
M'hi vaig acostar i el vaig tenir entre els braços; suava molt. Em va demanar una cosa que no vaig entendre. Vaig donar-li un braser que hi havia a la vora, ple de cendres, i s'hi rentà la cara.
Només un bany li tornà la seva vivor natural. (De moment, ningú no sap que el tinc a les golfes i els seus companys el creuen ja mort o monjo.)
La seva pell és gairebé tan fina com la vostra, i també és molt ric.
Rebeu una forta abraçada,
la vostra amiga

dissabte, 25 de juny de 2005

ARTHUR (2)


Estimat amic Arthur,

M'han assignat un amant pelut i fort. L'han instal·lat al jardí, on darrerament troben infants molt tristos; ell els viola. Crec que l'odii. Ahir se'm va acostar. Jo vaig córrer cap a les golfes i d'un bot vaig pujar a la punxa i vaig simular que hi feia l'amor. Els nervis em feren errar el tir i la'm vaig ficar sense voler. Del dolor, vaig veure néixer bruixes pels racons del sòtil, les quals m'ajudaven a volar, m'acaronaven, i el dolor fugia. Vaig perdre els sentits.

Em vaig despertar al llit del fill de la casa. Era nua i coberta de galetes. El fill de la casa em va penetrar. A causa de la sang perduda, jo no podia fer altra cosa que plorar i llevar-me les galetes del damunt. Em vaig tornar a esvair.

Avui m'he despert a les golfes, sense sang, curada. M'han donat la vostra carta. Els records que heu revifat en mi m'han tornat a posar trista, però la vostra carta m'ha aconhortat, més tard, quan la meva ment romania freda.

Us deman per l'estranya però fonda amistat que ens uneix que m'ajudeu a sortir d'aquí o, almenys, a ser capaç de sobreviure-hi fins que ens tornem a trobar.

Fins aleshores, rebeu una forta abraçada,

la vostra amiga

divendres, 24 de juny de 2005

ARTHUR (1)


Benvolgut amic Arthur:
Sé que us escric un poc prest, però he cregut necessari posar-vos en coneixença dels darrers fets esdevinguts.
Farà una setmana que un estrany noble i la seva esposa visitaren la meva tia. Li digueren que eren els màxims representants de l'escola de les dones noves i que, atès el fet que la meva persona recollia tots els requisits per ser-ne integrant d'honor, hi demanaven el meu ingrés ràpidament i gratuïta. La meva tia hi accedí. Em sent com una estranya convidada, creis-me. Tot i que la casa és enorme, m'han instal·lat a unes golfes plenes de roba blanca. Just al damunt de la porta d'entrada hi ha una punxa de ferro d'uns dos pams de llarg. Tenen un jartí espès (el qual sé cert que us encantaria!) i alhora buit d'elements que recorden un pati. Una murada ho envolta tot.
Un dia, el fill de la casa --que té, si fa no fa, la vostra edat-- s'hi tirà daltabaix. Record que jo baixava per les escales amb un vestit que vaig trobar a les golfes, i que el vaig esquinçar lleument en veure que, com si fos fet d'un estrany material, el fill rebotava i tornava a caminar, viu.
Tot seguit, em vaig sentir furiosa; més endavant, indolent. No entenia res.
Si vós heu entès cosa, us deman que me n'informeu de seguida.
Cordialment,
la vostra amiga

diumenge, 19 de juny de 2005

RELUCTANT LOVER?


I met a lady in the meads,
Full beautiful --a faery's child,
Her hair was long, her foot was light,
And her eyes were wild.
J. Keats

"Druida, dóna'm aigua pura per afrontar el primer discurs, les mirades dels homes. Sobretot l'esguard del nuvi, ara també vidu, el qual de dia vull transformar en el meu enemic i que tothom el vegi. De nit és el meu consol més dolç, el descans a la fi, el que necessit... És un plaer. Que ningú no ho sàpiga. Que ningú no ho sospiti ni tan sols. No ens fallarem."
"On és la reina vídua?" es demana la cort mentre l'espera. "Es manté ferma", comenten. "Recorda la gemana morta", s'emocionen. "No cedeix al dolor", s'admiren. "La memòria de la germana estira la reina cap al cel i li dóna un aire diví", diu el nuvi ara vidu amb alguna llàgrima i un lleu somrís...
I així la reina ho va organitzar tot, aparentment immutable.
Quan queda tota sola, l'enyor dels morts l'arrossega per les parets, les quals deixa xopes, calentes, suades...
De nit i en secret, el nuvi ara vidu la visita, transfigurat en l'amant de foc que cerca l'espectre amb qui sempre ha somiat, la il·lusió, l'impossible, que és ella. I enceten el ball dels desconeguts. I es miren. I es freguen els pits mentre desitgen pluges d'estels enmig de la foscor. Quan ella sent la nàusea, ell, amb mans precises, l'omple de menta abans de menjar-se-la.

dimarts, 14 de juny de 2005

LA BELLA DAMA SENS PIETAT T'HA FET ESCLAU


La germana acabada de casar és al llit. Sua. Tremola. Els rínxols daurats aferrats, apegalosos, al front. Amb una mà suau i fresca, la germana vídua els ordena mentre escolta els deliris de sa germana, que l'omplen d'amargor i li recorden passats foscos amb pudor de mort. Malgrat les bruixes que pugen per les parets cridant que no hi ha res a fer, que no la podrà salvar, que el temps fuig, la germana vídua troba paraules de consol, aigua fresca per als llavis que només vomiten. Les bruixes es panseixen i la malalta s'adorm, una mica més tranquil·la.
El marit, el nuvi, espera a fora. La germana vídua el veu com un enemic perquè no vol ser un consol dolç per a la seva dona, ara que ho necessita com l'aire. "La malaltia avança segura amb una túnica espessa, amb passes molt lentes, benvolgut cunyat." Aleshores ell baixa el cap i diu que continuarà amb l'espera.
La germana vídua se'n va plorant baixet, perquè ningú no la vegi caure. Quan queda tota sola es desespera com una nina petita, pensant què farà durant el minut següent. I tot el que no sigui ajudar sa germana li sembla una pèrdua de temps. I pensa, i rumia què dirà a la resta, com ho farà per aguantar-ho, i els pensaments fonen deliris i veritats amb gemecs profunds, senzills, inconnexos.
"La necessit sencera...
Forta...
L'últim bany...
L'últim tot...
Per què ningú no em va avisar??"

divendres, 10 de juny de 2005

LES GERMANES


L'horabaixa, la llum, l'amor, l'ideal... Ho vull per sempre. "Me n'he d'anar", diu ell. I jo surt al balcó només pel gust de veure'l caminar cap al cavall, muntar-lo, dir-me adéu amb el braç.
I quan torn a entrar al castell amb cara de beneita sent renou, crits. Guait pel balcó i, incomprensiblement, el veig a terra, cap sagnant. "Però..., com és possible!!??"
Baix per les escales a mig vestir i no el trob enlloc. Una comtessa em diu: "Un tir de ballesta". "Si no hi havia ningú a la vora", li plor jo. Veu la meva desesperació i em dóna unes oracions perquè em consoli.
Som incapaç de resar.
Intent parlar amb la cort, esperant que algú em digui que tot és un error. Però no gos fer-ho.
És absurd pensar-ho. Em fa por. Fot cop de puny com mai a les portes del somni, per sortir-ne. Desig trobar-lo, de bell nou, i fer que aquest dia sigui el més especial de tots.
Els conjurs perden efecte en fixar-los a l'escriptura.
Que perdi l'efecte, doncs. Que sigui com un borinot verinós que s'atura davant la finestra oberta. Que fugi encara que la mà tremoli. Amb tinta o sense. Fuig!
------------------------------------------------------------
D'això parlaven les germanes al bany, juntes, al castell. El paisatge, al fons. El nuvi que les espia. La mala sort que s'atansa.
La germana vídua renta l'altra. L'eixuga; la vesteix. Ha donat la seva benedicció, el consentiment. El darrer bany juntes. Es pentinen. Riuen.
La mala sort ja hi és; ja ha triat quina de les dues amortallarà l'altra.
El nuvi, molt excitat pel joc de les pells nues, humides i perfumades, s'impacienta.

dimecres, 8 de juny de 2005

A CA NA BLANCA...


Un nou dia a ca na BLANCA. Sona el timbre de la porta. En 77 es desperta; és al sofà. Entra na BLANCA amb una bata i obre. És el CIENTÍFIC, amb un maletí. Entra i amb decisió mira na BLANCA; tendrament intenta acaronar-li una galta. Ella fuig, esquerpa. Ell, seriós, se'n venja.
CIENTÍFIC: Terrible, Blanca.
BLANCA: Què?
CIENTÍFIC: Allò d'aquell adolescent... Aquell que vares fer servir per a les proves... No t'ho varen dir?
BLANCA: Sí, saps que sí, però...
CIENTÍFIC: ...El seu cos no ho suportà... Patia molt... I li durà 24 hores fins que el cor li esclatà dins el pit... Un terrible error. Una mort horrible.
En 77 s'incorpora, encara malalt i com a drogat; es deixarà anar en tot el que li facin tot al llarg de l'escena, li costarà respirar i no podrà parlar. Na BLANCA aprofita per canviar de tema. S'acosta a en 77.
BLANCA: Et vaig telefonar perquè examinassis, com a metge, això. (Gira el cos den 77 de manera que se'n puguin veure les nafres.)
CIENTÍFIC: Semblen uns simples fongs.
BLANCA: Sí. El cas és que ell està convençut que són molt més greus.
CIENTÍFIC: I tu te l'has cregut?
BLANCA: Jo no som metgessa.
CIENTÍFIC: D'acord, li agafaré una mostra i l'examinaré. Això és el que vols?
BLANCA: Sí. (El CIENTÍFIC obre el maletí i treu una mena d'espàtula que sembla un instrument de tortura.) Però no li facis mal.
CIENTÍFIC (talla na BLANCA i la mira fixament ): JO mai no he fet mal a ningú.
Pausa.
BLANCA: Vaig a vestir-me.
El CIENTÍFIC, quan na BLANCA ja no hi és, posa violentament en 77 cap per avall al sofà i li treu una mostra de les nafres com si fes un clot en terra. Li aguanta amb la mà la cara contra el sofà perquè no pugui cridar, però veim el mal que li fa. Ho guarda a un tub. Entra na BLANCA, vestida, amb un tassó d'aigua i una pastilla. S'acosta al sofà, toca en 77 al front i li dóna la pastilla. Quan se l'ha presa, en 77 se li abraça. Ella fa un moviment enrere però ell ja se li ha agafat i dubta si agafar-lo per por de tocar els fongs. Quan es troba amb els ulls del CIENTÍFIC ja no dubta i l'agafa per l'esquena, fort, fins que li diu adéu. Fosc.

dimecres, 1 de juny de 2005

NA BLANCA I EN 77, JUNTS, VIUS


Silenci.
BLANCA: Recordes la primera nit que vares passar aquí? No podies ni...
77 (la talla, seriós, i se li apropa molt): La primera nit em moria, Blanca. Em sentia com un enorme cactus ple de lava. Em cremava. Suava. Em sentia tan cansat que només volia rodolar per terra. Els meus ulls em pesaven molt, com dues feixugues i eternes bolles de ferro que, en tancar-se, em feien molt de mal. Però, enmig del meu desequilibri, record que et vaig somiar. Jo era una foganya i il·luminava el teu pit nu, de perfil, com un Sol. I quan em vaig deixondir, tu hi eres, com un eclipsi, enfosquint tot allò que em feia dolent, més bella que mai. Fent-me oblidar totes les raons que m'havien duit aquí. Només hi eres tu. I em va agradar tant!
Silenci. Na BLANCA es neguiteja, amb un cert plaer, però se n'allunya.
BLANCA: Jo mai no he fet totes les meravelles que tu dius, només vaig tenir cura de tu.
77 (fingint): D'acord. Aleshores, treu-me de ca teva. Ja estic curat.
BLANCA (confosa; s'asseu, una mica abatuda): Pots anar-te'n quan vulguis, si és el que vols...
77 (molt segur, s'atansa a ella): El que vull és que em treguis, si és que no m'estimes. I sé que no ho faràs.
Silenci.
Na BLANCA s'aixeca, nerviosa, com fugint d'ell.
BLANCA (intenta canviar de tema): En fi... A veure si puc dormir, que demà...
77 (l'agafa per la mà, per la cintura, pel ventre; no troba resistència): No podràs...(li mossega el coll, amb una decisió tràgica. Ella es deixa fer. Fosc.)