dilluns, 31 de juliol de 2006

COSES DEL PASSAT...


(ELLA, la Mort, pensa, ajaguda a un llit, darrere el JOVE, que és amb un got de verí a la mà. L'ÀNGEL escèptic pensa des d'una distància més llarga que la Mort, no hi dialoga, no hi intervé: sols observa.)

MORT: Déu meu, si tot això que he estat pensant... No és fals?

ÀNGEL: Pensaments, il·lusions d'adolescent: un bon dia et despertaràs i seran reals.

MORT: Si per alguna raó he fet que això existís a alguna banda...!

ÀNGEL: Com si la seva imaginació tingués validesa a un cert món.

MORT: He començat jo i no sé com aturar-ho.

ÀNGEL: El pensament ha sortit d'ella; existeix; Afrodita i Eros; Ella i l'Amant...

MORT: Pensava que tot plegat no arribaria mai enlloc, que només es tractava de beneitures que em rodaven pel cap quan em deixava dur. Supòs que no sóc morta, i que visc a un altre món, però avui m'he trobat ajeguda a un llit, pensant en algú que m'estimava, observant-lo... I això és impossible en el meu estat.
L'estimava tant que m'esforçava a pensar que ell moria amb una expressió progressivament més dolça. Volia poder-ne gaudir rebutjant el paradís. Pensant que mai no provaria de cercar-lo.
També és cert que en la meva solitud encara puc esperar...

JOVE (deixa el got): Avui respir terriblement un aire diferent.

(El JOVE encén un ciri. La MORT plora.)

MORT (mirant el JOVE): Celebra el meu retorn a l'infern.

JOVE (mirant la MORT): Hi ha milers de soldats enamorats de tu, enfilats per milers d'espases... Tu no has estat mai a l'infern. Jo sí. Agredolç. (S'acosta a la MORT) Deixa'm veure't nua; sense cap luxúria, ho promet...

(La MORT se'n fuig però el JOVE es queda amb el seu vestit)

MORT: Per què m'agrada això? No entenc aquesta atracció!

JOVE: Les úniques persones que t'entenen ja no existeixen; sense el teu "uniforme" no pots representar el teu paper.

MORT: Estic farta (surt)


dijous, 6 de juliol de 2006

ES CARRERÓ


He recorregut mentalment mil caminois per no caure al viarany nu, com una Caïna involuntària amb una petita germana a les mans a la qual no vull matar, tot i que pens que una mica d'alcohol li seria un sèrum vital...

La Monja Travestida, la de veres, en majúscula, en negreta, la vàrem trobar un vespre a Es Carreró... Com puc evitar no parlar-ne...?

El Google us vomitarà relats romàntics del passat d'aquest bar, de records... Intentau-ho. Endinsau-vos-hi. Possiblement hi hagi tecles sensibles que han ballat amb emoció per a la ocasió.

--------------------------------------

La imatge d'avui, resultat d'una suma curiosa de variables, se m'ha representat com un haiku: aparentment senzill, però punyent quan n'he copsat el sentit.

La mínima expressió d'un bar exposada a una subhasta que era el comiat real.
La suor apegalosa i humida de l'illa barrejada amb la pols tendra dels objectes.
Una mescla de festa i funeral amable, amb un buit que et començava a pujar per l'esquena ara i adés.

Primer m'han barrat el pas els records més amargs; alguns estretament lligats a objectes surrealistes de la subhasta. He pensat que el fet de no lluitar-hi em feia oblidar el mal: aquelles paraules que mai no s'haurien d'haver dit; acompanyades de glops d'alcohol que haurien d'haver quedat al tassó...

Onades paradoxals enmig de la calor.



El temps s'esgola a ritme d'estiu...