dissabte, 28 d’abril del 2007

L'HOME ESTRANY (I)


Ahir vespre vaig estar amb un home estrany. El mirava insistentment als ulls..., però no, no era aquell home estrany amb qui jo havia desitjat compartir la cambra.
De tota manera, la situació no em va causar repulsió —ans al contrari—, i vaig decidir abocar-me amb alegria a l'abisme que el present —i el cos de l'home estrany— m'oferien.
Llàstima que una dona madura, grassoneta i maternal interrompés el cerimonial de despullar-lo. Aquella dona estava molt segura de ser plena de bones intencions, però jo podia respirar el seu verí àcid, d'abast infinit, que em feia plorar.
Amb sang freda, em vaig excusar dient que ens trobàvem al bell mig d'un somni que m'havia portat a aquella habitació, que tot allò obeïa a una «harmonia onírica» tan fràgil de percebre com perillosa una vegada cruiada.
I així vaig aconseguir l'home estrany. I no em va saber gens de greu que no entengués cap de les meves paraules...
------------------
En despertar, l'habitació era espaiosa, plena de llum, amb vitralls..., i amb l'olor dels amants deixondint-se entre el setí blanc i verd.

dissabte, 21 d’abril del 2007

PAPER KAFKIÀ TROBAT


Avui me'n recordava d'un paper. El darrer full d'un quadern, escrit ràpidament, nascut d'un somni de plenitud a una illa encegadora amb cels tan blaus que feien mal. Volia copiar-lo aquí..., però no l'he trobat enlloc. (Potser també vaig somiar que l'escrivia?)

Amb el pols alterat, he decidit sortir a passejar, vora la costa fosca i freda, malgrat el vent desagradable. M'he topat amb una veïna grassa, amb el cap rapat, angoixada perquè algú era a punt de morir a ca seva, delerosa de trobar una drecera per trobar la persona en qüestió abans del traspàs.
Jo coneixia la dona, coneixia la casa, la urgència, la gravetat... Però el meu braç no m'ha obeït i l'ha enviada de dret cap a un camí de roques esmolades que duia a un penya-segat.
Hi he anat al darrere per impedir-ho, però la meva boca també se'm revoltava... I, en lloc d'advertir-la de l'error i el perill, li he recordat —no gaire afortunadament— algun estrany literat romàntic que exaltava la bellesa de la mar a l'hivern.
Mentre jo intentava inútilment callar, la dona ja s'havia estimbat, no sense abans convidar-me a imitar-la, segura que per allà hi havia un bon camí per a ambdues.
De sobte, em va semblar una persona caparruda, i no vaig insistir a convèncer-la; em vaig limitar a veure-la desaparèixer entre l'escuma.
I, sense sentir res, he reprès el camí —el qual, per cert, havia canviat totalment. Ara era ple de bèsties salvatges que jo anava acaronant ara i adés.
(Per a mi, és hivern, encara.)