L'HOME ESTRANY (I)

Ahir vespre vaig estar amb un home estrany. El mirava insistentment als ulls..., però no, no era aquell home estrany amb qui jo havia desitjat compartir la cambra.

De tota manera, la situació no em va causar repulsió —ans al contrari—, i vaig decidir abocar-me amb alegria a l'abisme que el present —i el cos de l'home estrany— m'oferien.

Llàstima que una dona madura, grassoneta i maternal interrompés el cerimonial de despullar-lo. Aquella dona estava molt segura de ser plena de bones intencions, però jo podia respirar el seu verí àcid, d'abast infinit, que em feia plorar.

Amb sang freda, em vaig excusar dient que ens trobàvem al bell mig d'un somni que m'havia portat a aquella habitació, que tot allò obeïa a una «harmonia onírica» tan fràgil de percebre com perillosa una vegada cruiada.

I així vaig aconseguir l'home estrany. I no em va saber gens de greu que no entengués cap de les meves paraules...

------------------

En despertar, l'habitació era espaiosa, plena de llum, amb vitralls..., i amb l'olor dels amants deixondint-se entre el setí blanc i verd.