divendres, 31 de desembre del 2004

Rodatge al bosc


Blanquerna, Mentat74, Parlanchina i Pentesilea van anar un matí al bosc amb un director de cinema. Al cap d'un parell de minuts es varen trobar una barra de bar allà enmig, no molt grossa. El director va ordenar que hi pujessin, dretes... No era fàcil. Tot eren rialles, crits, empentes divertides... Mentre maldaven per pujar-hi, una mica rebels, el director anava col·locant els seus estris, seriós. Mirava d'enquadrar aquells personatges desbocats. En dir "acció", Blanquerna, Mentat 74, Parlanchina i Pentesilea van començar a cantar cridant, amb totes les seves forces, la cançó de Barri Sèsam. Encara ara, quan ho recorden, no poden evitar, com a mínim, somriure.
Va ser un moment ple d'energia, d'optimisme, de bogeria...!
FELIÇ 2005!

dimecres, 29 de desembre del 2004

La ciutat estranya


Tots dos havíem arribat, pensàvem, de bell nou, a la ciutat on tan feliços havíem estat anys enrere. Darrere el somni de les cases antigues, que tant contribuiren a la nostra felicitat, apareixien edificis les estructures dels quals eren enormes pantalles de televisió més grans com més acostades a l'horitzó eren, i no era cosa de la perspectiva, no.
La primera impressió fou un gran disgust.
Decidírem anar a llogar un cotxe per fugir d'aquell desastre de la modernitat.
A les oficines, l'encarregada es trobava al caire de la histèria. Així com premia les tecles del seu ordinador, la pantalla se li empetitia i no ens podia fer la reserva. Davant nostre, ens va explicar que necessitava telefonar els tècnics, que féssim el favor d'esperar.
Dos minuts més tard van aparèixer per la porta dos joves atlètics i bellíssims. Després d'una salutació més que cordial i una petita queixa per part dels joves, atès que aquella setmana havien de menester els seus serveis molt sovint, l'encarregada va descórrer una cortina que tenia al seu darrere. A l'altra banda d'un vidre hi havia un llit, però aquella dona s'hi referia com "la terminal de l'ordinador".
Els joves passaren al llit i es despullaren. Davant la nostra expressió de sorpresa, l'encarregada ens digué que no passàssim pena, que seria qüestió d'un minut. I tenia raó. Al cap d'un minut els tècnics havíem fet l'amor i s'havien satisfet completament.
En sortir, l'ordinador tenia la pantalla impecablement gran. "És que som uns professionals!", es justificaren ells. "A reveure!", somrigué la dona.
Havia coses que, afortunadament, no havien canviat en aquell lloc.
Fugírem motoritzats cap als afores quan ens va cridar molt l'atenció un grup de cases que semblaven fetes de sal. Al voltant, tota la gent vestia de blanc, i cridaven i parlaven molt.
Valia la pena aturar. Resulta que hi havia un mag hindú que intentava ajudar un matrimoni de vells que havia trobat un nadó que canviava de sexe cada tres hores. Intentava predir-los el sexe definitiu amb uns dibuixos que els feia a les mans amb alquena.
Semblaven tristos, els vells. "Com li podem concertar un matrimoni, així, sense saber definitivament què serà, si home o dona?", ens van dir. L"explicació era complicada, i ho vam deixar fer.
La gent que cridava i parlava no sabíem qui eren, però es passaven contínuament el nadó de mans, el qual, quan el vam arribar a veure, era una nina.

dimarts, 28 de desembre del 2004

EL NOUVINGUT


Als altres sembla que no els acompanya gens la llum de l'estiu en el seu treball; els seus moviments són feixugs. A mi, per contra, aquesta llum em fa sentir amb força el lloc precís on em trobo, molt endins, com una necessitat fisiològica a punt de manifestar-se, única i irremeiable... Tanta energia solar m'omple, així mateix, d'un trepidant moviment intern: com si dins meu hi hagués unes immenses calaixeres a les quals el meu esperit es diversifica entre la feina i les divagacions, tot plegat controlat al segon, sense interferències ni errades de connexió.
Han tocat a la porta. No sé per què, atès que entren a la nostra sala sense esperar resposta. Només era un avís. Una superior ens presenta un home jove que farà feina amb nosaltres.
Sento com m'esquitxa la ràbia dels altres. Han trobat un entrebanc més al seu camí de pujada a l'èxtasi de l'èxit i l'estabilitat. Jo només he trobat un descans permès i no estipulat que pens sucar fins a la darrera gota.
El nouvingut els mira i jo l'observo a ell. Ha advertit la malfiança amb què ha estat rebut, però decideix ignorar-la i somriure. Els altres li responen el gest, des de la distància, amb una correcció summa i llunyana.
No puc evitar sentir-lo a prop, familiar. No sé què em passa, però el meu dispositiu d'autocontrol no escolta les meves pregàries.
Un cop saludat tot el personal, volta cap a mi i em clava les pupil·les, les quals sento com una llengua de foc divina que em fa comprendre a la perfecció tot el que em diu. Em sento com si recordés quelcom que havia oblidat feia temps, però no tinc temps de pensar i jo mateixa quedo sorpresa en sentir una salutació que em sortia dels llavis. Ell em torna un somrís i m'encaixa la mà, a través de la qual m'inocula més foc seu.
Sento com si una zona enrampada del meu cervell tornés al seu estat normal. Els altres fa estona que ens ignoren.
Per moments, un formigueig em duu records d'una terra que no és la que ara trepitjo amb immediatesa. Se m'havia esborrat totalment, i ara veig com va ser d'important en el passat algun dels seus integrants que, amb detalls puntuals i profunds, impressionaren una imatge molt forta en mi, un univers antic i només meu aleshores.
Ara sento com si l'hi hagués traspassat al nouvingut, i no estic segura que m'agradi aquest vincle.

dissabte, 25 de desembre del 2004

Un clásico del año 1998: la novela joven


Capítulo 1

P. conducía bajo los efectos del alfajor mientras en la parte trasera del coche A. y M. ya experimentaban el cosquilleo anfetamínico del choricillo picante. A.K., de copiloto, estuvo a las puertas de la muerte por asfixia debido al consumo del alfajor. Tuvieron suerte; no toparon con la bofia haciendo controles de alfajoremia.
Vivían al límite.
Capítulo 2
Entraron en aquel sucio antro a tiempo para pillar a Johnny metiéndose una mesa de pino gallego.
Ellas dudaban. ¿Qué antídoto usar para paliar los efectos secundarios nocivos del alfajor en las muelas? ¿Agua, sifón, botijo murciano? Su instinto les dictaba que deberían ir a hacer gárgaras,
--en su sentido más literal-- cuanto antes o las consecuencias podrían ser irreversibles.
La conversación con el sórdido barman de aquel sucio antro no dio mucho de sí, hasta que pidieron el cóctel más explosivo de moda: agua con zumo de melocotón. Las carcajadas del barman expresaron la negativa ante el hecho de servir tal bomba; se tuvieron que conformar con unas hierbas...
Para romper el hielo con el barman, empezaron a contarle todo lo que se habían metido antes de llegar al bar. Alucinó por la rareza de mezclas que ni él osó combinar en su día: dátiles con bacon, choricillos picantes, carne con curry...
Todo aquello ya era inaudito. ¿Cómo seguían en pie, habiendo rematado la sesión con un alfajor?
Johnny empezó a vomitar serrín como un descosido en el quicio de la puerta.
Cápítulo 3
El alfajor, al cabo de dos horas y media, degeneraba en una curiosa histeria colectiva, acompañada de ideas escatológicas. Acabaron meando espatarradas como los tíos y pensando en pollas en vinagre. Pusieron al barman a parir como energúmenas. P. conducía con el cabreo típico de la bajona del alfajor.


divendres, 24 de desembre del 2004

La visita del pare Nadal


Avui se m'ha aparegut el pare Nadal, i heus ací un tast del que m'ha deixat per al nostre diari interactiu personal (en anglès, blog); molts d'anys per a tothom!

:-D Pentesilea
____________________________________________________________________
UN
Una tarda d'estiu jo cordava cadires a n'es porxo quan na Blanca va tornar del poble.
El sol, molt malferit, encara trobava forces per incendiar alguns núvols allargats.
Al pati, dues gallines picotejaven les restes del dinar.
La senalla vessava tomàtigues, lletugues, taronges i pebres.
Em va dir: "Aquesta nit, t'he d'ensenyar una cosa".
Cap a l'Est, la Lluna començava a emprovar-se un vestit lila.
Després de sopar agafàrem un fanal i prenguérem el camí que duia al poble.
Més tard ens desviàrem cap a migjorn i arribàrem a les restes d'una ermita; un bollit d'estàtues de sants, teules, columnes de marès rompudes, fonoll, heura i moltes cagarades de cabra pertot.
De totes maneres, les ermites en runes, de nit, sempre fan respecte.
Al darrere hi havia dues lloses de pedra amb els noms esborrats.
Els grills festejaven els estels vanitosos.
Ens hi asseguérem i em va donar una besada molt, molt llarga.


dijous, 23 de desembre del 2004

Doble benedicció


Un matí fred, com una boja, atiava el foc. En va sortir un fum cansat, estrany, del qual va aparèixer l'espectre amb el cap esberlat. Em demanava que l'acompanyés a través del foc a l'infern que l'havia adoptat com a esclau amatent.
Però havia fet tard, i jo ja no ho desitjava.
Mentre intentava no moure ni un múscul per amagar el meu secret, ell em va dir que no m'hi escarrassés, que ja sabia que el meu cervell retenia besades nombroses que queien tothora, i que també hi veia un jove, real com una visió, que havia romput el seu silenci per tornar-me desconeguda.
No vaig haver de parlar. Amb un esguard fix que he somniat sovint i el pit amarat de llàgrimes, l'espectre em va beneir.
M'hauria agradat consolar-lo fins a ser morta, però li vaig dir que m'estimava més ser jo l'única que s'aboqués al nou paisatge, ara que en coneixia l'abast.
L'espectre va somriure i abans de tornar a l'infern em va dir que, malgrat tot, se'm tornaria a aparèixer.
-----------------------
Llavors vaig tornar a l'enorme platja on ell descansava, immòbil, esperant que jo caigués com l'aigua.

dilluns, 20 de desembre del 2004

El germà del somni


Jo abans no sortia de la meva cambra perquè sentia un avorriment punyent... Allà on mirava jeien escorpins.
Un dia em vaig adonar que tot pudia intensament i em va pujar un vòmit per la gola que em va fer emmudir. Sense mots, el meu palau començava a morir, abatut per moltes punxes, i jo, que hi vivia i havia vist el fat, no li podia dir res. Només treia teranyines pels ulls i les capdellava com podia.
-------
Sovint somniava amb una dona envejable, que em rentava, em perfumava i em recordava que els meus cabells havien de recuperar meticulosament el seu lloc.
-------
Quan la vaig trobar vaig quedar sense aire: una taca a l'oceà que em va arrencar de bell nou les paraules.

diumenge, 19 de desembre del 2004

Una cita de Rimbaud


Nous avons foi au poison. Nous savons donner notre vie tout entière tous les jours.
Voici le temps des Assassins.
"Matinée d'ivresse". Illuminations


dijous, 16 de desembre del 2004

La mata que fa llentiscle


Són les dotze i ell és a una tertúlia; calla i observa. Per fer bon efecte als altres, la gent parla d'aficions arraconades. El pensament d'ell es difumina amb el vellut de les cadires, de desig. Si ella el veiés, somriuria fort; ella n'és la culpable, la que li ha tornat la serenor, la llum a la pell i el núvol d'indiferència rebel que li roda de bell nou pels ulls.
Ell la va trobar a una platja, un dia terrible..., i ara és una reina sota les palmes que puja al seu tron sovint, i hi juga; el ceptre, un pubis clàssic.
Li agrada que sigui esbojarrada, que derivi qualsevol excusa en una abraçada, que esgoti les perversions no només a un quadern...
Ella només fa d'ella.
No cal dir-ho, és la reina sempre.
-------------------------------------------------------------
Una mica angoixat, ell imagina amb joia com l'acaronaria.

dimecres, 15 de desembre del 2004

Un clàssic escatològic (plop-plop-plop-plop) ;-D


Na Shirley ha crescut i ja ningú no li vol tocar les cuixes. De la seva infància conserva els rínxols ridículs i el fet que per veure-la ballar caldria pujar-la a una taula. Fa feina a una oficina, com gairebé tothom. Vol semblar digna i pensa que ho aconsegueix vestint-se de princesa, amb una ridícula corona i tots els colors combinats. Però de vegades es transforma...
Ho sé perquè l'altre dia, mentre cercava herbes pel camp, vaig trobar un follet davall d'un romaní que em va contar que un dia va tornar invisible per seguir na Shirley en els seus moments de solitud, quan no segueix la farsa de creure's la princesa d'un conte; és a dir, quan és al lavabo. Aleshores --em digué-- va tan restreta que torna vermella, se li inflen les galtes, i deixa anar uns gemecs terribles per treure quatre cagallons mal fets que, en caure a l'aigua, fan plop, plop, plop, plop. En acabar i tirar de la cadena, torna a emetre uns renous infernals, irreproduïbles, no articulats, que finalitzen amb gargalls espatarrants.
El follet, a pesar de la seva naturalesa entremaliada acostumada a les bromes, gairebé no podia parlar en recordar-ho, de les rialles! Quan l'espiava, va estar a punt de tornar visible de l'esclat de riure, però es va contenir, com un follet professional.
Jo li vaig contar, per fer-lo riure més, que a més es pensa ser la dona més sexy del món, i que quan creua les cames mostra deliberadament unes bragues que li vénen balderes i unes cames peludes i rabassudes.
És mooooooolt desagradable. El follet i jo no seríem tan dolents amb ella si no ens menyspreés.
Ha paït molt malament això de fer-se gran; el follet i jo concloem que preferiríem que fos una mena de Peter Pan, en lloc d'una bruixa que no sap ni cagar bé.
Realment na Shirley necessita teràpia, però JA.

dilluns, 13 de desembre del 2004

El monstre


--------------------------------
El vaig capgirar per cercar un recer, pensant en moments de secrets. Inconscients, entrem a una casa misteriosa, pura. Ell queda hipnotitzat amb una llàntia penjant i punxant, i com si esperés un antic amant que baixés del cel, roman observant-la. Jo persegueixo més tapament, tot és fred i humitat, i amb voluntat cega obro un armari. Hi dorm un monstre verd, escatós, i jo el toco amb delit. La bèstia fera desperta i m'envolta; m'amara. Impossible fugir. No vull ser un àpat. Agafo aire, la immobilitzo i l'esbocino amb les mans, que han tornat cuirassa de ferro. Fet el crim, sense remei, m'obsessiona la idea que algú m'hagi vist. Cerco una sortida, molt alterada, i llisco per unes escales suïcides per les quals sonen converses d'éssers invisibles que em delaten. Avall, ell porta la pell de la víctima a les mans. Diu, impotent, que ha estat incapaç de soterrar-la o cremar-la, que me l'ha guardat com a trofeu merescut, i que me n'hauria de rentar la sang de les mans.
--------------------------------
Quan hem despertat, abraçats, entre d'altres alegries, teníem la de no haver mort ningú. (Les mans em couen com a mil dimonis; quan les grato, ell riu.)

diumenge, 12 de desembre del 2004

Les pitjors paraules


Mentre em vestia tancava els ulls amb força i igualment podia veure els seus ulls fixos. Si me'ls hagués arrencat, sospit que els hi hauria trobat amb idèntica constància. Amb prou feines sí podia contenir les llàgrimes, però amb antiga traça ho vaig fer. Al cervell anava preparant amb crueltat les pitjors paraules, les que ni l'home més robust que conegués pogués suportar. I les hi vaig escopir sense dosificar.
Ell va quedar amb els llavis violetes, plorant convulsivament. De sobte, es reprimia i corria. I jo al darrere, desitjant desordenadament. Negres pins ens feien camí i jo els pregava, amb un cert penediment, que no ens deixessin avançar. Ell no va aturar fins a trepitjar unes tombes que em varen semblar molt dolces, cobertes d'una cendra grisa bellíssima. Abocat a una de les tombes, va deixar anar el crit més terrible, el que guardava per esbandir-me.


dissabte, 11 de desembre del 2004

Aflicció a la platja


Podria inventar malabarismes amb les paraules, i ennoblir la tristesa universal dels poetes, però avui no estic d'humor per a la ficció: l'espectre no hi és i tot em sembla un merder.

Duc un dia a la platja, esperant que l'espectre em dugui on els homes perden el cos, i no ve.

Una tormenta m'empeny a despullar-me i nedar, plena de pànic, cridant ara i adés, per vèncer la por, que l'espectre al capdavall no servia per fer res. Amb una tremolor, com si hagués pronunciat un conjur, descobreixo una figura a la platja i surto a la vorera gairebé volant.

És un jove que em fita, directe, còmode, amb un somrís, al qual corresponc sense adonar-me'n. Mentre em cobreixo amb el primer drap que tinc a mà, ell diu que és allà perquè, tot i que jo no ho sé, escolta totes les paraules tan estranyes que puc arribar a dir, i que se'n sent culpable perquè ha observat que com més li agraden a ell, més en dic. Assegut a l'arena, em demana que, per favor, li'n repeteixi algunes.

dijous, 9 de desembre del 2004

Confessió (V)


Després de mort, l'espectre se m'apareix, amb el cap esberlat, i confessa:
"Confesso que encara m'hi sento atret. Confesso que ara mateix m'encuriosiria per uns ulls. Encara que tornàs a ensumar la tragèdia, la veritat és que tornar a sentir fins a on podria arribar tot plegat m'apassiona."
Aleshores l'espectre ja no estava pendent de mi, només mirava fixament endavant i, en tenir el camp lliure cercava en somnis uns ulls que el fitassin. Jo assajava el millor dels meus esguards, per si de cas desapareixien els obstacles que hi havia entre nosaltres.


dilluns, 6 de desembre del 2004

El pare de Hamlet sóc jo... (IV)


Em vaig començar a despullar per entrar a l'aigua, amb ella. Una mica perquè pensava que era una manera de manifestar el meu desig simbòlic d'estar junts en unes circumstàncies que ens unissin més que les presents, una mica perquè intuïa que abans de la fatalitat hi hauria una mica de joc amorós. Però només vaig poder notar a prop la seva pell humida, cast. Al moment no li mancava excitació. Sabia que si l'abraçava estava totalment perdut i ho vaig fer. Record com mentre quelcom em travessava el cap vaig tenir temps de dir-li una vegada més que l'estimava, la vegada més sincera, amb els ulls fixos i la sang que va brollar, densa, calenta, plena de color. Quan ja era cec, em destorbava intensament el gust de sang a la boca.


dijous, 2 de desembre del 2004

El pare de Hamlet sóc jo... (III)


Em sap greu, però no puc dissimular per més temps... La veritat sobre la meva mort és molt diferent de la literària. Tampoc jo no era un home tan digne. El dia fatal jo era a una piscina amb una bellíssima noia oriental, amb una pell suau i salvatge. Jo intuïa molt clarament que la mort era molt a prop, però alhora no em podia negar a tirar-me a la piscina. He de dir que en el fons patia molt per ella, si hagués sabut que jo l'havia descobert, hauria tingut un disgust enorme. No volia llevar-li l'emoció d'assassinar-me, pobreta, pensava que ho havia fet tot tan bé (i és evident que tenia raó!) Per això mateix no em vaig voler escapar, tot i que contínuament veia camins senzillíssims a través dels quals podia salvar la meva vida.


dimecres, 1 de desembre del 2004

el pare de Hamlet resulta que és mort :'( (II)


Ahir llegia uns poemes japonesos sobre la mort quan de sobte se'm va aparèixer el pare de Hamlet. Resulta que és mort i, en lloc de demanar-me que el vengi, m'anuncia una hibernació que no sé si m'agrada.

Tot seguit, he obert un quadern on vaig començar a escriure l'any 1993 i he trobat coses que no entenia, com una contrasenya que no sé ben bé com he de fer servir.

El primer poema diu que morteta potser faria més bona cara, que la vida és com un atxem.


dimarts, 30 de novembre del 2004

Reflexió sobre la visió del pare de Hamlet (I)


Què passa quan descobreixes que realment la visió que tenia el pare de Hamlet, tan particular, és la que tu havies imaginat? Per un moment penses que tens poders... però després resulta que, com a màxim, hi ha hagut una convergència de fets clara: tot et porta cap a una banda concreta, i no és només la teva imaginació. El que havies pensat no era un disbarat o, si més no, has trobat un Horaci que ha caigut en l'encís del teu disbarat.