dilluns, 6 de desembre de 2004

El pare de Hamlet sóc jo... (IV)


Em vaig començar a despullar per entrar a l'aigua, amb ella. Una mica perquè pensava que era una manera de manifestar el meu desig simbòlic d'estar junts en unes circumstàncies que ens unissin més que les presents, una mica perquè intuïa que abans de la fatalitat hi hauria una mica de joc amorós. Però només vaig poder notar a prop la seva pell humida, cast. Al moment no li mancava excitació. Sabia que si l'abraçava estava totalment perdut i ho vaig fer. Record com mentre quelcom em travessava el cap vaig tenir temps de dir-li una vegada més que l'estimava, la vegada més sincera, amb els ulls fixos i la sang que va brollar, densa, calenta, plena de color. Quan ja era cec, em destorbava intensament el gust de sang a la boca.