dissabte, 11 de desembre de 2004

Aflicció a la platja


Podria inventar malabarismes amb les paraules, i ennoblir la tristesa universal dels poetes, però avui no estic d'humor per a la ficció: l'espectre no hi és i tot em sembla un merder.

Duc un dia a la platja, esperant que l'espectre em dugui on els homes perden el cos, i no ve.

Una tormenta m'empeny a despullar-me i nedar, plena de pànic, cridant ara i adés, per vèncer la por, que l'espectre al capdavall no servia per fer res. Amb una tremolor, com si hagués pronunciat un conjur, descobreixo una figura a la platja i surto a la vorera gairebé volant.

És un jove que em fita, directe, còmode, amb un somrís, al qual corresponc sense adonar-me'n. Mentre em cobreixo amb el primer drap que tinc a mà, ell diu que és allà perquè, tot i que jo no ho sé, escolta totes les paraules tan estranyes que puc arribar a dir, i que se'n sent culpable perquè ha observat que com més li agraden a ell, més en dic. Assegut a l'arena, em demana que, per favor, li'n repeteixi algunes.