dimecres, 29 de desembre de 2004

La ciutat estranya


Tots dos havíem arribat, pensàvem, de bell nou, a la ciutat on tan feliços havíem estat anys enrere. Darrere el somni de les cases antigues, que tant contribuiren a la nostra felicitat, apareixien edificis les estructures dels quals eren enormes pantalles de televisió més grans com més acostades a l'horitzó eren, i no era cosa de la perspectiva, no.
La primera impressió fou un gran disgust.
Decidírem anar a llogar un cotxe per fugir d'aquell desastre de la modernitat.
A les oficines, l'encarregada es trobava al caire de la histèria. Així com premia les tecles del seu ordinador, la pantalla se li empetitia i no ens podia fer la reserva. Davant nostre, ens va explicar que necessitava telefonar els tècnics, que féssim el favor d'esperar.
Dos minuts més tard van aparèixer per la porta dos joves atlètics i bellíssims. Després d'una salutació més que cordial i una petita queixa per part dels joves, atès que aquella setmana havien de menester els seus serveis molt sovint, l'encarregada va descórrer una cortina que tenia al seu darrere. A l'altra banda d'un vidre hi havia un llit, però aquella dona s'hi referia com "la terminal de l'ordinador".
Els joves passaren al llit i es despullaren. Davant la nostra expressió de sorpresa, l'encarregada ens digué que no passàssim pena, que seria qüestió d'un minut. I tenia raó. Al cap d'un minut els tècnics havíem fet l'amor i s'havien satisfet completament.
En sortir, l'ordinador tenia la pantalla impecablement gran. "És que som uns professionals!", es justificaren ells. "A reveure!", somrigué la dona.
Havia coses que, afortunadament, no havien canviat en aquell lloc.
Fugírem motoritzats cap als afores quan ens va cridar molt l'atenció un grup de cases que semblaven fetes de sal. Al voltant, tota la gent vestia de blanc, i cridaven i parlaven molt.
Valia la pena aturar. Resulta que hi havia un mag hindú que intentava ajudar un matrimoni de vells que havia trobat un nadó que canviava de sexe cada tres hores. Intentava predir-los el sexe definitiu amb uns dibuixos que els feia a les mans amb alquena.
Semblaven tristos, els vells. "Com li podem concertar un matrimoni, així, sense saber definitivament què serà, si home o dona?", ens van dir. L"explicació era complicada, i ho vam deixar fer.
La gent que cridava i parlava no sabíem qui eren, però es passaven contínuament el nadó de mans, el qual, quan el vam arribar a veure, era una nina.