diumenge, 25 de febrer de 2007

L'ANGOIXA (A DESTRALADES)


L'angoixa, l'espera, el recompte de segons i l'esforç de mantenir els dies intactes han mantingut l'amazona lluny, molt lluny...

Dies i dies de mantenir totes les estructures externes i ocultar el forat immens de dins...

Fins que un dia, en voler sortir-ne, la porta havia desaparegut.

Us volia veure a tots i a totes un altre pic més, i havia perdut els ulls.

Vaig decidir descansar una temporada per agafar forces; sé que ho faig sovint, però és l'única manera de tornar-me a aixecar, forta, i obrir portes a cop de destral, si cal, com ara mateix...

Abans, al bell mig de la batalla, l'angoixa m'omplia la boca d'unes estranyes bolletes seques, com excrements d'un ésser estrany i inconegut; tot plegat em va obligar a retirar-me de la lluita per un temps. He passat dies i dies traient totes les bolles amb els dits, incansablement, amb una pena i un mal enormes, perquè no volien sortir-ne, no hi havia manera.
A la fi vaig poder vomitar-les de cop (amb la immensa vergonya que algú pogués espiar-me, trobar-hi el meu taló d'Aquil·les i descarnar-lo amb eines esmolades).
Esper que del munt llefiscós d'adob creixin orquídies aquesta primavera...


He decidit deixar de comptar, d'esperar, i esfondrar-ho tot.