divendres, 26 de maig del 2006

IN VENERE SEMPER DULCIS EST DEMENTIA


Ella jeu prohibida.
Ell no pot obviar-ne els pits.
Es miren només als ulls per no posar en perill el coll.
Ella li ofereix una taronja.
No hauria d'haver fet aquesta oferta a un cavaller que somia amb una
orangery.
S'alça una aura que fa que el rei atiï el botxí.
Els druides despentinats provoquen un fum sagrat per fer que ella torni, però el que fa és tornar cec el cavaller.
Queixalades a la taronja, suc pertot, dolç, apegalós, viu...

Es taca fins i tot la dalla de la dama fosca, oblidada sota el jaç.

dissabte, 20 de maig del 2006

PENÈLOPE


Tothom era abocat a una mena de circ romà, de plaça de bous, creient-se falsament segur a la graderia. Fins que ens queien a sobre cocodrils, tot i la llunyania amb el Nil, i aleshores de res no servia pensar que allò no era possible, i la ment s'afanyava a pensar la millor manera de lluitar-hi, de desempallegar-se'n...


Ja érem al microcosmos de l'absurd; a l'altre món.

La fugida va semblar prou assenyada. Amb una por atàvica; no sabies on anar perquè no sabies on cauria el pròxim cocodril.

(Per sort tenc una certa experiència amb rèptils perillosos de dents enverinades; tot sovint hi he de tractar, ja m'enteneu...)

També tenc una certa experiència a trobar gent peculiar per les meves estances, desconeguts que es passegen per la llar; no els dic res; no molesten. Vaig obrint finestres perquè la claror toqui tothom. Tot esperant Algú que hi entri. És un detall que em somriguin de tant en tant sense fer-me preguntes de cap tipus.

Un dia, a alguns d'aquests desconeguts se'ls va desintegrar un braç. Feia feredat veure'n l'os ennegrit i els pelleringos de carn encara fresca que hi penjaven. Ells en donaven la culpa a unes galetes en mal estat, tot i que després varen reconèixer que hi havien mesclat una mica de carboni 14.

Els vaig reprendre, alhora que agraïa la meva poca passió per les galetes el dia que me'n varen oferir.

"És que volíem saber quina edat teníem... Fa tant de temps que som aquí..."

I jo què els havia de dir, a ells, simpàtics zombis que m'acompanyen en una espera potser estèril, teixint i desteixint, interrogant les finestres, somiant el jove Ulisses.


dissabte, 13 de maig del 2006

SENSE NI PODER...


Res no serà com abans. Però torn sense treva. Amb tambors d'atac com a silenci còmplice. La tensió agradable de l'adrenalina no em deixa reposar.

Pot més el desig de mostrar l'escut que el seny. Ni que sigui per obrir pensaments esparsos. Intensos com un haiku encertat. No és el cas, ja ho sé. Necessit prendre paciència...

Com la dona que collia olives a Fartàritx. Vella, senzilla, dura. Va dir a una al·lota tremolosa i perduda que una vegada ella va anar a collir caragols i es va perdre. Es va fer fosc i va fer alguna volta, però tothora ensopegava amb la mateixa paret, i d'allà no en sortia. Va decidir mantenir la calma i esperar la llum del dia asseguda. Va dormir al bosc. De dia ho va veure clar tot d'una.

Contes com aquest són els que m'obliga a contar, d'alguna manera, una mena de vampir que toca el piano. Sent una mescla de veneració i simpatia per ell, tot i que mai no tastarà ni una gota de la meva sang. Crec que ja ho ha entès.

O igual fa com aquella nena petita que un dia va sentir "sopa de tortuga", i no podia imaginar com es podia menjar una tortuga, i va pensar que s'empraven plats a imitació de la closca.

Contes com aquest són els que m'obliga a contar, d'alguna manera, un vampir que toca el piano.