dissabte, 13 de maig del 2006

SENSE NI PODER...


Res no serà com abans. Però torn sense treva. Amb tambors d'atac com a silenci còmplice. La tensió agradable de l'adrenalina no em deixa reposar.

Pot més el desig de mostrar l'escut que el seny. Ni que sigui per obrir pensaments esparsos. Intensos com un haiku encertat. No és el cas, ja ho sé. Necessit prendre paciència...

Com la dona que collia olives a Fartàritx. Vella, senzilla, dura. Va dir a una al·lota tremolosa i perduda que una vegada ella va anar a collir caragols i es va perdre. Es va fer fosc i va fer alguna volta, però tothora ensopegava amb la mateixa paret, i d'allà no en sortia. Va decidir mantenir la calma i esperar la llum del dia asseguda. Va dormir al bosc. De dia ho va veure clar tot d'una.

Contes com aquest són els que m'obliga a contar, d'alguna manera, una mena de vampir que toca el piano. Sent una mescla de veneració i simpatia per ell, tot i que mai no tastarà ni una gota de la meva sang. Crec que ja ho ha entès.

O igual fa com aquella nena petita que un dia va sentir "sopa de tortuga", i no podia imaginar com es podia menjar una tortuga, i va pensar que s'empraven plats a imitació de la closca.

Contes com aquest són els que m'obliga a contar, d'alguna manera, un vampir que toca el piano.