dissabte, 9 de desembre del 2006

DOGMA


Com una cançó antiga, vaig acollir amb amabilitat la jaqueta que una mena d'amic que m'acompanyava m'oferia --regal robat-- tot i que ja intuïa les males vibracions que em produiria, les carreres que faria fugint-ne, les vegades que m'amagaria davant de qualsevol esguard que jo interpretàs com a escorcollador. La sensació d'agraïment era massa forta, emperò; la jaqueta, ni m'agradava excessivament ni m'importava portar-la.

En vestir la jaqueta, l'amic es va fondre, però quelcom d'ell era a dins meu: jo mirava la ciutat com si fos el primer pic. M'hauria afegit a qualsevol partida de bevedors només que m'ho haguessin insinuat, i hi hagués cantat cançons de beure... Mirava amb la llum absurda de les ciutats dels meus somnis.

Vaig arribar a ritme de llaüt a la porta de la casa d'una amiga. De segur que li agradaria sentir el que m'havia passat; a més, la porta era oberta, tot i que la primera alenada em digué que el moment no era l'adequat. La família de la meva amiga es lliurava a una mena de teràpia televisiva mercès a la qual romanien hipnotitzats, nus, i levitaven panxa per avall, amb convulsions ara i adés. Com més convulsions manifestaven, més els creixia la panxa, fins al punt que penjava com la d'una flàccida embarassada. Aleshores uns crits d'ignorància anunciaven el part estèril. El mal que conjuraven es clavava als ulls de la meva amiga, asseguda a la taula, vestida de vermell, amb un tassó d'alcohol a la mà...

Em mirà complexament, com mai. Unes espurnes d'ira per haver-ho descobert, un xic d'impotència, un rerafons de petició de socors.

La vaig cobrir amb la jaqueta.

dissabte, 2 de desembre del 2006

LA CARPETA NEGRA


Ella li explica a ell alguna anècdota insignificant: per retenir-lo, perquè l'escolti, perquè pensa que així la mirarà als ulls abans de tornar al col·legi antic. Aquell en què ell troba l'esvelt company, i el besà gairebé als llavis, i es mostren fotos de cases amb llits reformats, i somriuen mentre els sembla que ensumen flaires còmplices, i volen comprovar que res no ha canviat...
Ella desapareix. En lloc d'insultar-los, obre la carpeta negra. Hi escriu amb dues tintes que mesclen el que senten ells i el dolor d'ella.

----------------------
Fic els peus al fang negre, però encara sent aquella flaire; els ulls tancats recorden el cos de fum esvelt.
Hi fic el cap; passats uns segons, m'esclata com una tassa en caure...
No ve la fada que em consola...
No em pugen al cel corrioles de bon humor al costat del príncep blau, amorós, deliciós...
No hi ha besades...
Ni padrines a la cuina preparen llet colada mentre jug a bolles amb els amics a la sala...
No em fa pessigolles el pare que no tenc...
Ningú no em recorda que el joc acaba, que l'amic se n'ha d'anar i jo m'he de ficar al llit, feliç...

El cavaller no em vigila.

Si plor, si tenc por, no puc tornar a ser feliç al pit de ningú; ni tres segons...

Dins la carpeta negra no hi ha ningú.
Tothom en marxa.
Les oracions tornen negatives.

En obrir els ulls, al mirall del fang, em dic: "només hi ets tu!"

dissabte, 18 de novembre del 2006

NO PUC RECORDAR EL SEU NOM...!


Des d'un portal, assegudes com pidolaires, les amigues observen la furgoneta aparcada.
Una vegada més, amb molta fredor, tres parelles practiquen sexe, ordenadament: tres a dalt, humans; tres a baix, autòmats.
Les amigues ho senten tot, immòbils, silencioses.
Els humans aturen alhora. Se separen dels autòmats. Dos humans parlen mentre l'altre escolta:

--És ver el que diuen de tu...? És possible que siguis optimista?
--En parles com si fos una malaltia...
--(amb sarcasme; amb la mitja rialleta)... no seràs una pessimista mal informada...?
--Algú mal informat desconeix els detalls o la totalitat d'un fet. L'optimisme no és un estat d'ignorància parcial o total; és una postura determinada, enfront de la informació que hom té sobre un fet. A més, els pessimistes no sempre estan ben informats de tot; desconeixen que la seva postura els és molt perjudicial, per exemple.
--Trobes?
--Sí. Pots informar-me tant com vulguis d'allò que vulguis. La meva postura no canvia; s'adapta amb un patró positiu. Conec l'opció del pessimisme, però no la vull: no és gens eficient; no s'adapta a res. No em fa viure millor, no serveix per millorar les coses, no aporta solucions...; és un entrebanc. Socialment està més acceptada, la qual cosa m'importa ben poc. En realitat, aquest darrer fet m'empeny una mica més a fer el que faig.
--I que guanyes amb això?
--Viure millor. A més, qui vol al seu costat un pessimista?
--Tu l'hi tens...
--Però només per mirar d'encomanar-li l'optimisme...
Una de les amigues surt d'aquella mena de somni per relacionar el diàleg amb l'estil d'un conegudíssim director de cinema, però no en recorda el nom. Proposa a l'amiga partir a passejar de la mà per veure si recupera la memòria, però l'amiga li diu que no, que, en realitat, tot és insignificant, inútil, sobrer, malgrat el puntet de tendresa evident; li diu que no cal recordar, que no serveix de res. "Potser no cal; però digues que no és meravellós que estiguem juntes, aquí..."
I l'amiga, encomanada totalment, no va poder dir "no", i va transformar l'exabrupte en llàgrima.

dissabte, 11 de novembre del 2006

EL SOMNI DELS DITS TRAVATS


Ella s'amaga de nit al camp, deliberadament, a recer de la muntanya.

Tanca els ulls desitjant somnis; però sols hi veu una munió de dones joves que s'esgola per un riu lànguid.

Obre els ulls que devoren el bosc i el deixen mut; la llum ja s'ha consumit.

Només queda una llum, ara: la d'aquell jove solitari --flama i llavis-- que sempre revisa els seus quaderns abans d'anar a dormir. La llum que ella sempre necessita per reificar els somnis.

Amb urgència i un gest nítid, ell la convida a compartir la llum.

Aleshores les llegendes amb ales d'escata xiuxiuegen; fantasien com una ànima infantil. I la bellesa batega a dues veus; fins que els dos éssers abans aïllats traspuen una felicitat exhausta.

El somrís d'ell beneeix els instants en què ella esquinça la solitud d'ambdós per contar com funcionen les frontisses de l'infern, o quines sedes porten els àngels; deleja els moments en què, de sota la roba, com una bruixa, ella treu un flascó preciós, net, de mil colors, amb una mescla d'ambició i felicitat, i li ho regala.

Mai no en tenen prou.

Mai.

dilluns, 31 de juliol del 2006

COSES DEL PASSAT...


(ELLA, la Mort, pensa, ajaguda a un llit, darrere el JOVE, que és amb un got de verí a la mà. L'ÀNGEL escèptic pensa des d'una distància més llarga que la Mort, no hi dialoga, no hi intervé: sols observa.)

MORT: Déu meu, si tot això que he estat pensant... No és fals?

ÀNGEL: Pensaments, il·lusions d'adolescent: un bon dia et despertaràs i seran reals.

MORT: Si per alguna raó he fet que això existís a alguna banda...!

ÀNGEL: Com si la seva imaginació tingués validesa a un cert món.

MORT: He començat jo i no sé com aturar-ho.

ÀNGEL: El pensament ha sortit d'ella; existeix; Afrodita i Eros; Ella i l'Amant...

MORT: Pensava que tot plegat no arribaria mai enlloc, que només es tractava de beneitures que em rodaven pel cap quan em deixava dur. Supòs que no sóc morta, i que visc a un altre món, però avui m'he trobat ajeguda a un llit, pensant en algú que m'estimava, observant-lo... I això és impossible en el meu estat.
L'estimava tant que m'esforçava a pensar que ell moria amb una expressió progressivament més dolça. Volia poder-ne gaudir rebutjant el paradís. Pensant que mai no provaria de cercar-lo.
També és cert que en la meva solitud encara puc esperar...

JOVE (deixa el got): Avui respir terriblement un aire diferent.

(El JOVE encén un ciri. La MORT plora.)

MORT (mirant el JOVE): Celebra el meu retorn a l'infern.

JOVE (mirant la MORT): Hi ha milers de soldats enamorats de tu, enfilats per milers d'espases... Tu no has estat mai a l'infern. Jo sí. Agredolç. (S'acosta a la MORT) Deixa'm veure't nua; sense cap luxúria, ho promet...

(La MORT se'n fuig però el JOVE es queda amb el seu vestit)

MORT: Per què m'agrada això? No entenc aquesta atracció!

JOVE: Les úniques persones que t'entenen ja no existeixen; sense el teu "uniforme" no pots representar el teu paper.

MORT: Estic farta (surt)


dijous, 6 de juliol del 2006

ES CARRERÓ


He recorregut mentalment mil caminois per no caure al viarany nu, com una Caïna involuntària amb una petita germana a les mans a la qual no vull matar, tot i que pens que una mica d'alcohol li seria un sèrum vital...

La Monja Travestida, la de veres, en majúscula, en negreta, la vàrem trobar un vespre a Es Carreró... Com puc evitar no parlar-ne...?

El Google us vomitarà relats romàntics del passat d'aquest bar, de records... Intentau-ho. Endinsau-vos-hi. Possiblement hi hagi tecles sensibles que han ballat amb emoció per a la ocasió.

--------------------------------------

La imatge d'avui, resultat d'una suma curiosa de variables, se m'ha representat com un haiku: aparentment senzill, però punyent quan n'he copsat el sentit.

La mínima expressió d'un bar exposada a una subhasta que era el comiat real.
La suor apegalosa i humida de l'illa barrejada amb la pols tendra dels objectes.
Una mescla de festa i funeral amable, amb un buit que et començava a pujar per l'esquena ara i adés.

Primer m'han barrat el pas els records més amargs; alguns estretament lligats a objectes surrealistes de la subhasta. He pensat que el fet de no lluitar-hi em feia oblidar el mal: aquelles paraules que mai no s'haurien d'haver dit; acompanyades de glops d'alcohol que haurien d'haver quedat al tassó...

Onades paradoxals enmig de la calor.



El temps s'esgola a ritme d'estiu...

diumenge, 11 de juny del 2006

PRINCE OF WALES TEA BLEND


El somni de les onades destructives i gens pietoses a l'illa del paradís és l'excusa perfecta perquè els joves herois escalin el mur, s'afanyin a fugir amb el físic al límit, frissin de cercar la casa de la druida; la més secreta de l'illa.

El cor a la gola batega tan fort que vessa pels tossals i les praderies que albiren els seus ulls lluents i segurs tothora. Amb la saliva espessa es mescla un desig fort de córrer.

L'herba verda, suau a les cuixes musculades...

Els camps de Mart, esclatants de blat ros i erugues voladores que xiuxiuegen cançons desvergonyides vora les barbes que ara es comencen a estremir...

Els herois es miren de reüll i es descobreixen en un somrís inconegut i mutu, extraordinari i plaent, mentre la suor nova saluda el vent ara i adés.

Obliden per què fugien. L'entrecuix els demana recer; sense impaciència, emperò constant.

En arribar al llac ple d'ous de fades a punt de rompre's es deixen dur per l'encís. Respiren profundament. Es repassen amb la mà el coll suat. Es miren obertament en silenci.

Es banyen amb cura, l'un a l'altre, ara que poden. S'encaixen els pits durs en una besada agredolça. Les fades sospiren dins l'ou en ser testimonis d'aquell lluita d'àngels despreocupats per la victòria final. Els sospirs animen els gemecs dels herois. Tot plegat es trenca amb un petit dolor ofegat per un plaer sobtat, immens, inevitable, atàvic.

Els herois deixen un nèctar preciós al llac que alimenta aquella remesa de fades que encara passegen alguna malla als cabells; des d'ara ja tenen un esguard ferotge, i una fortalesa bella i exuberant.

--------------------

Entren sense fer compliments a ca la druida atemporal, amb una mena de consentiment no escrit, somrient. Deixen una flaire d'ametles exòtiques vora la marmita. Els porus de la pell resen un ball recent d'olis de fada, aigua, suor i nèctar...

No poden dosificar la sensualitat quan l'altre és a la vora, així que la druida sent alguna vibració estranya de tant en tant, rep el cop directe d'alguna mirada impacient, batega passió sota la túnica...

Ella els guarda el secret, amb un punt de tristor. Els ofereix amb pena els millors beuratges, les herbes i fruites més exquisides, i en partir els lliura un secret dins una capseta, per quan els calgui, i la millor poció contra la genteta que els intenta ferir covardament amb sagetes enverinades de tota casta.

Abans de la batalla, se'n van a escriure uns versos amb el sexe a l'aire que alcen una aura suau que alleuja la suor de la druida mentre talla vesc a les alzines, i l'ajuda a concentrar-se en els llibres en llatí; també fa riure nerviosament les fades...

dimarts, 6 de juny del 2006

TO BE OR NOT TO BE...



Ser una amazona. Veure que tot plegat t'hi ha dut i no pots fer res més que continuar endavant. Maleir la teva naturalesa, però tornar-hi; tirar, aparentment, per un altre camí, però, en dur les coses al límit, reaccionar amb el nervi d'un guerrer. És inevitable. Terrible, d'alguna manera.

Qui ho voldria, això...?

Doncs ho vol, secretament, una de les bruixes del fred, moc penjim-penjam, ridícula, estúpida. Però no gosa fer-ho. Mira amb menyspreu l'amazona que més a prop té. Menyspreu i por. I admiració engegada i reprimida alhora.

Mentre l'amazona tensa l'arc ella en pren la forma mercès a un gep incipient conreat davant la marmita en què prepara beuratges infectes.

Cada sageta de l'amazona és una berruga al nas de la bruixa.

La qüestió és quedar bé als akelarres i fer-se la bruixa per no lluitar amb l'amazona. És l'opció fàcil. L'amazona se la berenaria en un alè. I les bruixes es pensen que gaudeixen d'alguna protecció especial de Lucifer. Pobre àngel caigut que boça només de pensar-hi...!

La bruixa veu, en primer pla, les seves butzes sorgir de teles de rat-penat; a la llunyania, l'amazona fa els exercicis, sua vida, riu en clavar llances a la diana. Darrere les botges, herois joves la miren amb desig, els mateixos que ignoren la bruixa del fred.

Cada vegada que l'amazona fa l'amor al migdia, a plena llum, nua --així és com li agrada més-- un os de la bruixa es trenca, gràcies a un encanteri universal i dolorosament cruixent.

(I això que la bruixa venia de casa bona, però si la podridura i la ferum hi són a dintre...).

L'amazona no sap si enviar-la a l'infern i estalviar-li patiments, o millor deixar-la ofegar-se en ella mateixa.
Lucifer junta les mans per pregar amb llàgrimes als ulls que aquell ésser metzinós no trepitgi l'insigne infern.

dissabte, 3 de juny del 2006

PETIT HOMENATGE A PETER GREENAWAY


Avui no és un bon dia per escriure, perquè segurament sortirien de les meves mans víbores, verí, males paraules, teràpia a mig digerir...

Millor us posaré unes paraules escrites per Peter Greenaway, bellíssimes, d'una pel·lícula seva que he vist més d'un pic pel cap baix...

MRS. TALMANN: We have a Cedar of Lebanon and a Judas Tree. Perhaps we could cultivate a Tree of Heaven?

MR. TALMANN: The gardens of England are becoming jungles. Such exotics are grossly unsuitable. If the Garden of Eden was planned for England, God would have seen to it.

MR. NEVILLE: The Garden of Eden was originally intended for Ireland. For it was there that St. Patrick eradicated the snake.

MRS. TALMANN: The only useful eradication in Ireland was performed by William of Orange, four years ago on my birthday.

MR. NEVILLE: And happy birthday to you, Mr. Talmann. If you are not too old to receive presents, perhaps the gardener and I can find a snake for your orangerie.

MR. TALMANN: What?

MRS. TALMANN: (to MR. TALMANN) Shhht. (to MR. NEVILLE) Good day, Mr. Neville.

MR. NEVILLE: Good day, Madam.

Escrit per Peter Greenaway (El contracte del dibuixant)

divendres, 26 de maig del 2006

IN VENERE SEMPER DULCIS EST DEMENTIA


Ella jeu prohibida.
Ell no pot obviar-ne els pits.
Es miren només als ulls per no posar en perill el coll.
Ella li ofereix una taronja.
No hauria d'haver fet aquesta oferta a un cavaller que somia amb una
orangery.
S'alça una aura que fa que el rei atiï el botxí.
Els druides despentinats provoquen un fum sagrat per fer que ella torni, però el que fa és tornar cec el cavaller.
Queixalades a la taronja, suc pertot, dolç, apegalós, viu...

Es taca fins i tot la dalla de la dama fosca, oblidada sota el jaç.

dissabte, 20 de maig del 2006

PENÈLOPE


Tothom era abocat a una mena de circ romà, de plaça de bous, creient-se falsament segur a la graderia. Fins que ens queien a sobre cocodrils, tot i la llunyania amb el Nil, i aleshores de res no servia pensar que allò no era possible, i la ment s'afanyava a pensar la millor manera de lluitar-hi, de desempallegar-se'n...


Ja érem al microcosmos de l'absurd; a l'altre món.

La fugida va semblar prou assenyada. Amb una por atàvica; no sabies on anar perquè no sabies on cauria el pròxim cocodril.

(Per sort tenc una certa experiència amb rèptils perillosos de dents enverinades; tot sovint hi he de tractar, ja m'enteneu...)

També tenc una certa experiència a trobar gent peculiar per les meves estances, desconeguts que es passegen per la llar; no els dic res; no molesten. Vaig obrint finestres perquè la claror toqui tothom. Tot esperant Algú que hi entri. És un detall que em somriguin de tant en tant sense fer-me preguntes de cap tipus.

Un dia, a alguns d'aquests desconeguts se'ls va desintegrar un braç. Feia feredat veure'n l'os ennegrit i els pelleringos de carn encara fresca que hi penjaven. Ells en donaven la culpa a unes galetes en mal estat, tot i que després varen reconèixer que hi havien mesclat una mica de carboni 14.

Els vaig reprendre, alhora que agraïa la meva poca passió per les galetes el dia que me'n varen oferir.

"És que volíem saber quina edat teníem... Fa tant de temps que som aquí..."

I jo què els havia de dir, a ells, simpàtics zombis que m'acompanyen en una espera potser estèril, teixint i desteixint, interrogant les finestres, somiant el jove Ulisses.


dissabte, 13 de maig del 2006

SENSE NI PODER...


Res no serà com abans. Però torn sense treva. Amb tambors d'atac com a silenci còmplice. La tensió agradable de l'adrenalina no em deixa reposar.

Pot més el desig de mostrar l'escut que el seny. Ni que sigui per obrir pensaments esparsos. Intensos com un haiku encertat. No és el cas, ja ho sé. Necessit prendre paciència...

Com la dona que collia olives a Fartàritx. Vella, senzilla, dura. Va dir a una al·lota tremolosa i perduda que una vegada ella va anar a collir caragols i es va perdre. Es va fer fosc i va fer alguna volta, però tothora ensopegava amb la mateixa paret, i d'allà no en sortia. Va decidir mantenir la calma i esperar la llum del dia asseguda. Va dormir al bosc. De dia ho va veure clar tot d'una.

Contes com aquest són els que m'obliga a contar, d'alguna manera, una mena de vampir que toca el piano. Sent una mescla de veneració i simpatia per ell, tot i que mai no tastarà ni una gota de la meva sang. Crec que ja ho ha entès.

O igual fa com aquella nena petita que un dia va sentir "sopa de tortuga", i no podia imaginar com es podia menjar una tortuga, i va pensar que s'empraven plats a imitació de la closca.

Contes com aquest són els que m'obliga a contar, d'alguna manera, un vampir que toca el piano.