dimarts, 6 de juny de 2006

TO BE OR NOT TO BE...



Ser una amazona. Veure que tot plegat t'hi ha dut i no pots fer res més que continuar endavant. Maleir la teva naturalesa, però tornar-hi; tirar, aparentment, per un altre camí, però, en dur les coses al límit, reaccionar amb el nervi d'un guerrer. És inevitable. Terrible, d'alguna manera.

Qui ho voldria, això...?

Doncs ho vol, secretament, una de les bruixes del fred, moc penjim-penjam, ridícula, estúpida. Però no gosa fer-ho. Mira amb menyspreu l'amazona que més a prop té. Menyspreu i por. I admiració engegada i reprimida alhora.

Mentre l'amazona tensa l'arc ella en pren la forma mercès a un gep incipient conreat davant la marmita en què prepara beuratges infectes.

Cada sageta de l'amazona és una berruga al nas de la bruixa.

La qüestió és quedar bé als akelarres i fer-se la bruixa per no lluitar amb l'amazona. És l'opció fàcil. L'amazona se la berenaria en un alè. I les bruixes es pensen que gaudeixen d'alguna protecció especial de Lucifer. Pobre àngel caigut que boça només de pensar-hi...!

La bruixa veu, en primer pla, les seves butzes sorgir de teles de rat-penat; a la llunyania, l'amazona fa els exercicis, sua vida, riu en clavar llances a la diana. Darrere les botges, herois joves la miren amb desig, els mateixos que ignoren la bruixa del fred.

Cada vegada que l'amazona fa l'amor al migdia, a plena llum, nua --així és com li agrada més-- un os de la bruixa es trenca, gràcies a un encanteri universal i dolorosament cruixent.

(I això que la bruixa venia de casa bona, però si la podridura i la ferum hi són a dintre...).

L'amazona no sap si enviar-la a l'infern i estalviar-li patiments, o millor deixar-la ofegar-se en ella mateixa.
Lucifer junta les mans per pregar amb llàgrimes als ulls que aquell ésser metzinós no trepitgi l'insigne infern.