diumenge, 16 de desembre del 2007

SACSADA


Em pensava que moltes revoltes dins mi havien mort o havien patit, si més no, una metamorfosi aigualida. Però no. Sortosament, la mateixa espurna de bogeria de sempre m'escalfa el cos; imprevisible, salvatge, abassegadora en manifestar-se.
No m'importa si no està bé, si no és el que hauria de ser...
En realitat, m'agrada més si no està bé...
M'agrada rebre tot el que no és adequat amb una riallada boja, amb desig.
M'agrada que l'amat sigui capaç de veure-ho amb un esguard que ho despulla tot.






Em pensava que no tornaria a veure l'escletxa de llum al bell mig de l'amor, i ara no puc evitar calfreds en recordar que en refegesc ara i adés, que em deix portar per les seves sacsades, amb delit. La meva gola s'omple de mil idiomes que desconeixia, amb suavitat. Pronuncii espontàniament les paraules que l'amat té al cap i hi entr per rebentar la foscor amb llum perquè m'agrada que es vegi tot.

L'he portat als paisatges que més estima, que el fan sentir fort i desitjat. He fet créixer palmeres als llocs més freds només perquè hi passegi a sota, com un rei.

La resta no existeix.

Només l'aroma suau d'un silenci còmplice, la llum, la pell acollidora, el vellut càlid ara i aquí, i fins i tot en somnis...

dissabte, 15 de desembre del 2007

SORPRESA



En Martí em va donar fa uns dies una sorpresa. Gràcies :)

He tardat a escriure aquest post plena de dubtes sobre quins altres blogs havia de premiar jo... Difícil; sí, perquè no hi he pogut posar tots els que volia.


dimecres, 21 de novembre del 2007

Un clásico del año 1998: la novela joven


Permeteu-me que torni a incloure aquest clàssic, obra coral en el fons, que ha duit molta gent curiosa cap aquí, a través d'explícites cerques que podeu deduir fàcilment...
Deixeu-me que el dediqui especialment a tots els implicats, a AK i PCM, etc.



Capítulo 1
P. conducía bajo los efectos del alfajor mientras en la parte trasera del coche A. y M. ya experimentaban el cosquilleo anfetamínico del choricillo picante. A.K., de copiloto, estuvo a las puertas de la muerte por asfixia debido al consumo del alfajor. Tuvieron suerte; no toparon con la bofia haciendo controles de alfajoremia.
Vivían al límite.
Capítulo 2
Entraron en aquel sucio antro a tiempo para pillar a Johnny metiéndose una mesa de pino gallego.
Ellas dudaban. ¿Qué antídoto usar para paliar los efectos secundarios nocivos del alfajor en las muelas? ¿Agua, sifón, botijo murciano? Su instinto les dictaba que deberían ir a hacer gárgaras —en su sentido más literal— cuanto antes o las consecuencias podrían ser irreversibles.
La conversación con el sórdido barman de aquel sucio antro no dio mucho de sí, hasta que pidieron el cóctel más explosivo de moda: agua con zumo de melocotón. Las carcajadas del barman expresaron la negativa ante el hecho de servir tal bomba; se tuvieron que conformar con unas hierbas...
Para romper el hielo con el barman, empezaron a contarle todo lo que se habían metido antes de llegar al bar. Alucinó por la rareza de mezclas que ni él osó combinar en su día: dátiles con bacon, choricillos picantes, carne con curry...
Todo aquello ya era inaudito. ¿Cómo seguían en pie, habiendo rematado la sesión con un alfajor?
Johnny empezó a vomitar serrín como un descosido en el quicio de la puerta.
Capítulo 3
El alfajor, al cabo de dos horas y media, degeneraba en una curiosa histeria colectiva, acompañada de ideas escatológicas. Acabaron meando espatarradas como los tíos y pensando en pollas en vinagre. Pusieron al barman a parir como energúmenas. P. conducía con el cabreo típico de la bajona del alfajor.



diumenge, 18 de novembre del 2007

RENUENT






Fa dies que, sense voler, em puja al pit un sentiment congriat durant una llarga temporada.
En realitat, algú m'ha anat recordant pinzellades que jeien mig estabornides a alguns llimbs peculiars.

Llepar un pit, dormir sobre unes cuixes, l'encens de sàndal...

Comentaris apassionats de literatura mesclats als llençols; mil històries de matemàtiques sobre el vellut de la pell hipersensible...

La tendresa de la taula que sembla feta a mida per al sexe, del mirall tan oportunament a la vora...

La cervesa fosca i amarga...

Estimar la bogeria...
------------------------
No hi hem pogut fer res.

dimarts, 13 de novembre del 2007

APERITIU...


Ahir vaig obrir un diari ple d'instants no oblidats, punyents, que anul·len tantes coses. Ho redueixen tot a una broma innocent.

Brostes sorprenents m'empenyen, però encara he de pair-les, calcular-les, pensar-hi...

O potser no!

...Mentrestant...

«[...] ejerzo para sobrevivir un oficio tan por debajo de mí que lo llevo a cabo sin pensar en él más que en la respiración o en la digestión. Mi clima moral cotidiano es una tristeza color de ébano, opaca y tenebrosa. Pero esa oscuridad se ve a menudo traspasada por alegrías fulgurantes, inesperadas e inmerecidas, que se extinguen de inmediato aunque no sin dejarme en los ojos un baile de lucecitas doradas

TOURNIER, Michel. El Rey de los Alisos.

dijous, 8 de novembre del 2007

OLOR PER SORPRESA


Sobtadament, gairebé alhora, una espasa em divideix i una olor, per sorpresa, m'amara.

Era una olor que sempre descrivia, que sempre cercava, que en somnis volia ensumar... I per sorpresa, en la persona, en principi, errònia, l'he ensumat.

Tan dolça...

I en la persona, en principi, encertada: la ferida, la llàgrima... Ara sense demanar perdó, sense entendre, sense disculpes: tal com raja.

I en la persona errònia: la mirada còmplice, la coincidència, el somrís... Els ànims que no cal dir perquè se senten; la contenció plaent.

I jo entre dues portes, sense saber quina n'és la correcta; sense ni saber, en realitat, si n'hi ha cap, de correcta; sense poder aplicar-hi cap lògica...

...Què faig?!

...

dissabte, 3 de novembre del 2007

AIRE PUR




Ara i adés rebuig besades d'amants perfectes, fecundadors, mirífics. Puc ensumar el forat del seu cor negre, port de barques que han naufragat i cadenes que em repugnen. No vull anar a l'Illa dels Morts fosa als rems de la galera d'un amor addictiu, agressiu, violent.

Sort que estic sencera.

Un dimoni s'havia creuat al meu camí.

Però ara sóc al somni d'un àngel amb sexe.

dijous, 25 d’octubre del 2007

UNA CANÇÓ ABANS DE DORMIR...


Massa emocions inesperades que necessit processar, ordenar...

Massa ganes contingudes de tantes coses.

No em veig capaç d'escampar-les ara per la pantalla.

A poc a poc esper anar amollant, suaument...


Bona nit...



diumenge, 21 d’octubre del 2007

DEFINICIÓ


«—Ets una punkie amb traces de gòtica»

Aquest va ser el comentari d'ell després de resumir-la, de veure-la cíclicament viva de bell nou, content de pensar que els seus coqueteigs amb la parca formaven part del passat...

Al rostre d'ella hom hi veia la pàtina inevitable d'una adolescència fosca i melangiosa; sortosament, el caràcter vital heretat havia guanyat aquest pic.

Tot plegat, una mescla esbojarrada irresistible per a ell.

Ell odia les femelles embolicades en mil llaços de color, lloros pintats, aparentment pures, podrides per dintre, com un regal d'adoració al déu fal·lus.

Ell no vol adoració ni puresa, per sort.

Només vol estimar, i molt.

Sentir la sang bategar per les venes.

Riure.

Tancar els ulls per sentir els diàlegs dels ocells.

-----------------------------------------------------------

De fons, les ones comenten la tempesta que ja hem passat.



dijous, 18 d’octubre del 2007

CONTRA L'SPLEEN


Bogeria, blanche, pluja, dejà vu... Massa dies recordant com era (com sóc!); massa proves que em recorden paradisos i fantasmes cíclics, sobtats.

Simplement, no volia deixar per demà el que podia fer avui...



"—¿Quieres decir que vamos a terminar como unos vagabundos?
—¿Y por qué no, tío? Desde luego podemos hacerlo si queremos y todo eso. No hay nada malo en terminar así. Te pasas la vida entera sin meterte en nada, sin mezclarte en lo que los demás quieren, incluidos los políticos y los ricos, nadie te molesta y tú sigues tan tranquilo tu camino. —Estaba de acuerdo con él. Estaba tomando sus decisiones Tao del modo más directo y sencillo—. ¿Cuál es tu camino, tío?: camino de santo, camino de loco, camino de arco iris, camino de lo que sea. Un camino a cualquier parte y de cualquier modo. ¿Adónde? ¿Cómo? —Asentimos bajo la lluvia—. [...] Te lo aseguro, Sal, no importa dónde viva, el caso es que siempre tengo mi maleta preparada debajo de la cama, estoy preparado para largarme o para que me echen. Me has visto descuernarme y sabes que no me importa y que sabemos cómo es el tiempo. [...] —Suspiramos bajo la lluvia."

JACK KEROUAC. En el camino. Quarta part, I.

dimecres, 22 d’agost del 2007

IMMRAMA



Cercava l'origen de la por atàvica compulsivament entre mots de Rimbaud..., i era vora el meu llit, rebregada:

el pressentiment que sota el llit mil connexions que no funcionen bateguen;
les carreres continues de verificació;
l'alè breu quan una de les fraccions va bé;
l'ànsia de saber a l'instant què passarà amb la fracció següent, fins i tot abans que aquesta aparegui...

Portes tancades. Higiene asèptica. Tot enlloc.

Mai més en somnis la bruixa que m'obligava a observar com s'esclafaven nines suïcides.

Ja he començat a pastar el fang amb què em vull empastifar la pell nua...
amb deler,
amb ritual,
amb un conjur que estimuli les partícules perquè absorbeixin foscors.

diumenge, 15 de juliol del 2007

MÍSTICA


Volia tornar a escriure, en somnis, de veres, però no podia...

Una nit qualsevol mil intents de paraules jeien al meu cervell, amb un son profund, com de conte. Dormien a punt de caure dels seus llits innocents, somiant aromes d'interrogants i esperances.

Abans que jo les pogués acotxar, hi va comparèixer una bruixa: la pitjor, la més pudenta i estrident que jo havia vist mai.

Justament en aquell moment en què jo era més feble; no podia ni tensar l'arc...

Ni tan sols no vaig poder moure'm per evitar el seu ball verinós, ridícul, amb el qual em va sacsejar violentament mentre cridava que havia pogut esclafar tots aquells mots, satisfeta. Vaig notar la seva urpa humida i llemicosa al tòs; m'obligava així a observar com queien les paraules, cervell avall, i quedaven mig esclafades, mortes, en terra...

Vaig concentrar tota la força i la ràbia a desfer amb les mans la bruixa, amb el risc de quedar totalment exhausta.

Mil butzes agonitzants de bruixa lluïen pels meus braços.

Mots somnàmbuls tornaven al meu cap a dormir un altre pic, com després d'un malson, reconstruïts.

Amb el cor accelerat, dubtant si tot allò passava o no, vaig comprovar —ara i adés— que totes les portes eren tancades i que tots els mots dormien, esperant a sortir...

Avui, per exemple...

dimarts, 5 de juny del 2007

ALBADA D'HORABAIXA


La llum amable, la trobada, el comiat proper i sensible... Els records que en realitat no ho són; la nostàlgia que en realitat és present.

Ella diu que li ha sortit un ciclista de l'aixella... Ell diu que a veure si es renta millor...

Mil rialles i un desig contingut amb aroma afruitat de començament.

dissabte, 26 de maig del 2007

INTENT DE DESCANS EN LA FOSCOR


Ets un sol. Sempre vas derramant dia.
[...]
I tot jo mor en soledat obscura.
Blai Bonet

Ara amb llàgrimes continuu cercant l'home jove entre la foscor i a la llum del dia, gairebé sense descans: em despert sovint de nit amb una besada imaginària que em segella els llavis un instant. Lluit perquè els meus pensament no es concentrin en ell; en la lluita, començ a embogir...

Si, per exemple, em mir el genoll per no pensar-hi, hi veig una taca clara que es fa grossa progressivament, que em vol menjar... I aleshores tot és pànic, i em sembla que perdré la cama, per començar.

I els mugrons es deformen; la carn se'm fon, literalment.

---------------------------------------------------------

Quan el trobi, sé que tot es compondrà sense paraules.

dissabte, 19 de maig del 2007

EL SECRET DE L'AMAZONA


I am exhausted, I am exhausted—
Pillar of white in a blackout of knives.
Sylvia Plath


De mica en mica s'evapora aquell xic d'ànim.

Les ganes de cridar i esclatar dins una cotilla que no puc desfer avorten.

Adés tot es pot plànyer, adés tot és una gran sort.

Les llàgrimes xoquen impacients als llagrimers; esperen —com l'esperma ansiós— qualsevol moment per sortir; com aquell, en fer-ho, no tenen aturall.

Aleshores mir el meu arc penjat —qui m'ajudarà a fer-lo servir de bell nou?— i em deman si algun dia podré tornar amb l'Amic, amb l'Amat...

A qui li ho podria contar sense patir vergonya?

Amb qui em podria empetitir ni que fos un segon...?

dissabte, 12 de maig del 2007

PARAULES DE N'ALBERT


Aquest matí no intent capturar mots...
Algú va venir de visita a ca la monja i em va oferir les seves paraules.
Avui, per tant, les paraules no són meves.
L'amazona descansa.

Que parli n'Albert:

«De petits tots hem tingut amics ficticis i hem jugat a ser altres persones. Hi ha qui manté aquesta rutina infantil tota la seva vida, en Poe era un d'aquests pocs afortunats.

En Poe era sobretot, fantasiós, però en l'extrem oposat de l'abisme hi havia un home realista. Era com una balança que constantment intentava col·locar els seus dos platets en equilibri, i normalment ho aconseguia, excepte quan planejava més amunt dels núvols. Quan es trobava en aquell estat transitori la millor solució era deixar-lo volar i volar. I volava fins que se li cansaven les ales i el cos li demanava aire terrenal. Després s'adonava que havia respirat massa paraules que no eren de la seva boca i tornava a la vida natural, amb els seus pros i contres, amb les seves alegries i amb les inquietuds diàries. Tornava a ser en Poe.»


Extret de: ROQUER GRAU, Albert. El mateix dilluns.

dissabte, 5 de maig del 2007

VERTADER


És tard ara per pensar si va estar bé sortir de nit per aquell lloc...
Sí que va estar bé el que hi vaig trobar: mescla fresca i aromàtica de natura salvatge amb notes penetrants...
Sí que va estar bé ignorar justament aquells fantasmes moralistes que m'embolcallaven, i llençar-los amb fúria timba avall; com si fossin bivalves enormes sense perla destinats a ser fum.
Millor encara va ser la petita porció de desig sobtat, imprevist, amb una traça exquisida.
Fusta clara; somrís; cors presos.
Mal preciós.
Punyent.

dissabte, 28 d’abril del 2007

L'HOME ESTRANY (I)


Ahir vespre vaig estar amb un home estrany. El mirava insistentment als ulls..., però no, no era aquell home estrany amb qui jo havia desitjat compartir la cambra.
De tota manera, la situació no em va causar repulsió —ans al contrari—, i vaig decidir abocar-me amb alegria a l'abisme que el present —i el cos de l'home estrany— m'oferien.
Llàstima que una dona madura, grassoneta i maternal interrompés el cerimonial de despullar-lo. Aquella dona estava molt segura de ser plena de bones intencions, però jo podia respirar el seu verí àcid, d'abast infinit, que em feia plorar.
Amb sang freda, em vaig excusar dient que ens trobàvem al bell mig d'un somni que m'havia portat a aquella habitació, que tot allò obeïa a una «harmonia onírica» tan fràgil de percebre com perillosa una vegada cruiada.
I així vaig aconseguir l'home estrany. I no em va saber gens de greu que no entengués cap de les meves paraules...
------------------
En despertar, l'habitació era espaiosa, plena de llum, amb vitralls..., i amb l'olor dels amants deixondint-se entre el setí blanc i verd.

dissabte, 21 d’abril del 2007

PAPER KAFKIÀ TROBAT


Avui me'n recordava d'un paper. El darrer full d'un quadern, escrit ràpidament, nascut d'un somni de plenitud a una illa encegadora amb cels tan blaus que feien mal. Volia copiar-lo aquí..., però no l'he trobat enlloc. (Potser també vaig somiar que l'escrivia?)

Amb el pols alterat, he decidit sortir a passejar, vora la costa fosca i freda, malgrat el vent desagradable. M'he topat amb una veïna grassa, amb el cap rapat, angoixada perquè algú era a punt de morir a ca seva, delerosa de trobar una drecera per trobar la persona en qüestió abans del traspàs.
Jo coneixia la dona, coneixia la casa, la urgència, la gravetat... Però el meu braç no m'ha obeït i l'ha enviada de dret cap a un camí de roques esmolades que duia a un penya-segat.
Hi he anat al darrere per impedir-ho, però la meva boca també se'm revoltava... I, en lloc d'advertir-la de l'error i el perill, li he recordat —no gaire afortunadament— algun estrany literat romàntic que exaltava la bellesa de la mar a l'hivern.
Mentre jo intentava inútilment callar, la dona ja s'havia estimbat, no sense abans convidar-me a imitar-la, segura que per allà hi havia un bon camí per a ambdues.
De sobte, em va semblar una persona caparruda, i no vaig insistir a convèncer-la; em vaig limitar a veure-la desaparèixer entre l'escuma.
I, sense sentir res, he reprès el camí —el qual, per cert, havia canviat totalment. Ara era ple de bèsties salvatges que jo anava acaronant ara i adés.
(Per a mi, és hivern, encara.)

diumenge, 25 de febrer del 2007

L'ANGOIXA (A DESTRALADES)


L'angoixa, l'espera, el recompte de segons i l'esforç de mantenir els dies intactes han mantingut l'amazona lluny, molt lluny...

Dies i dies de mantenir totes les estructures externes i ocultar el forat immens de dins...

Fins que un dia, en voler sortir-ne, la porta havia desaparegut.

Us volia veure a tots i a totes un altre pic més, i havia perdut els ulls.

Vaig decidir descansar una temporada per agafar forces; sé que ho faig sovint, però és l'única manera de tornar-me a aixecar, forta, i obrir portes a cop de destral, si cal, com ara mateix...

Abans, al bell mig de la batalla, l'angoixa m'omplia la boca d'unes estranyes bolletes seques, com excrements d'un ésser estrany i inconegut; tot plegat em va obligar a retirar-me de la lluita per un temps. He passat dies i dies traient totes les bolles amb els dits, incansablement, amb una pena i un mal enormes, perquè no volien sortir-ne, no hi havia manera.
A la fi vaig poder vomitar-les de cop (amb la immensa vergonya que algú pogués espiar-me, trobar-hi el meu taló d'Aquil·les i descarnar-lo amb eines esmolades).
Esper que del munt llefiscós d'adob creixin orquídies aquesta primavera...


He decidit deixar de comptar, d'esperar, i esfondrar-ho tot.