PAPER KAFKIÀ TROBAT

Avui me'n recordava d'un paper. El darrer full d'un quadern, escrit ràpidament, nascut d'un somni de plenitud a una illa encegadora amb cels tan blaus que feien mal. Volia copiar-lo aquí..., però no l'he trobat enlloc. (Potser també vaig somiar que l'escrivia?)

Amb el pols alterat, he decidit sortir a passejar, vora la costa fosca i freda, malgrat el vent desagradable. M'he topat amb una veïna grassa, amb el cap rapat, angoixada perquè algú era a punt de morir a ca seva, delerosa de trobar una drecera per trobar la persona en qüestió abans del traspàs.

Jo coneixia la dona, coneixia la casa, la urgència, la gravetat... Però el meu braç no m'ha obeït i l'ha enviada de dret cap a un camí de roques esmolades que duia a un penya-segat.

Hi he anat al darrere per impedir-ho, però la meva boca també se'm revoltava... I, en lloc d'advertir-la de l'error i el perill, li he recordat —no gaire afortunadament— algun estrany literat romàntic que exaltava la bellesa de la mar a l'hivern.

Mentre jo intentava inútilment callar, la dona ja s'havia estimbat, no sense abans convidar-me a imitar-la, segura que per allà hi havia un bon camí per a ambdues.

De sobte, em va semblar una persona caparruda, i no vaig insistir a convèncer-la; em vaig limitar a veure-la desaparèixer entre l'escuma.

I, sense sentir res, he reprès el camí —el qual, per cert, havia canviat totalment. Ara era ple de bèsties salvatges que jo anava acaronant ara i adés.

(Per a mi, és hivern, encara.)