dilluns, 31 de gener del 2005

L'ESTEL FUGAÇ


Ahir vaig veure un estel fugaç, i vaig desitjar que el meu cos bollís de calent, nua, sota una flassada amb ell, per encalentir-lo, per deixar-me omplir amb tot el seu desig, per cedir-li tota la temperatura i restar amb la pell de gallina, inventant les besades més lentes i sucoses...
Però va resultar ser un cohet, de l'espai, que va caure a la platja amb un enrenou que em va esglaiar molt. Encara no sé com però, tremolosa de por, vaig anar a rebre aquell ésser que venia d'una altra galàxia. És simpatiquíssim, el veïnat ideal. Té fred i el convid a un cafè. Molt agraït, em demana "Vols que et lliuri d'alguna cosa que et faci molta nosa? Puc fer-ho, saps?".
En segons pens mil coses però, atabalada, dic "Emporta't na Shirley. Avui se m'ha acostat, disfressada de bona persona, com la bruixa de la Blancaneus, amigable, i m'ha oferit pomes enverinades que, només de tocar-les, ja et cremaven a la mà. Sempre he d'estar en tensió quan ella és a prop, amb l'arc a l'esquena, la fletxa a tocar de mà, els músculs disposats a l'atac com si fos una pantera..."
Ell somriu i diu: "Ella honora les teves imperfeccions amb la seva profunda enveja, i amb les seves estratègies et fa millorar immensament com a caçadora... Crec que encara no me l'emportaré."
Quan se'n va em torna el desig d'abans, la batalla nua, suau, la pell d'ell que sempre pens que he tocat poc, els mugrons mínims, exaltats... I l'arc i les fletxes vençuts.
D'amor de cap a peus vinc amarat,
d'amor i de furor quan et despulles
vora el llit on t'espere despullat.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS ("L'amant de tota la vida")

diumenge, 30 de gener del 2005

D'ALGÚ MOLT ESPECIAL (5)


Un altre pic, aquí teniu més paraules d'algú molt molt especial...
----------------------------------------------------------------

CINC (UN, DOS, TRES, QUATRE)

La pluja es retura entre l'olor de les mandarines.

El terra de les sitges es cobreix de molsa.

Els troncs d'alzina es descomponen.
La humitat inunda el bosc.

Hi ha esqueixos de boira esfilagarsada enganxats als arbres,
i tots els tons de verd i marró
són als ulls de la tardor.

Hem fet l'amor enmig del bosc,
sota la pluja.
Tombats sobre un llit de fullaraca banyada,
esquitxada de bolets de colors
que ens miraven escandalitzats.


divendres, 28 de gener del 2005

LA FILLA DE LANCELOT


Pobre Sir Lancelot, enamorat, gairebé perfecte, tacat per l'adulteri, pare de Galaaz, l'heroi perfecte. La seva filla, desconeguda per mor de tan excels germà, va poder dur una vida més lliure, sense tanta pressió.
Una de les seves gestes va ser reunir Mentat-74 i Pentesilea, la qual cosa no va ser gaire fàcil. Primer de tot, les va haver de fer coincidir en l'espai i el temps, com si fos per casualitat. Aquell dia ambdues tenien una llibreta a les mans, amb unes xifres antigues... La varen obrir a l'atzar i varen llegir "la filla de Lancelot". Les discussions amigables posteriors sobre si en Lancelot tenia una filla o no varen ser el punt de partida d'una amistat duradora...
Aquella llibreta era plena de poemes, i hom té la sensació, en llegir-la, que sempre n'apareixen de nous, o que els antics canvien. (Potser en Merlí hi tingui alguna cosa a veure.)
Aquí teniu un dels manuscrits de la llibreta:
Jo volia un àngel de paradís i l'he fet caure, li he cremat l'ànima, li he fet dir adéu a l'esguard d'Ell, que semblava no mirar enlloc i cercar una música intensa, trista, per sempre...
L'àngel està espantat. De sobte descobreix que té mans, i desig, i ho troba horrible.
El seu cap esclata en colors i intenta mutilar-los.
No té cap do; pensa que està maleït; sent la fredor de la Mort.
Treu teranyines pels ulls i jo les capdell.
El cobresc amb mil perfums perquè se senti bé.
Tot d'una vomita l'alè diví, que s'enlaira com un ocell estúpid que jo tir al foc, i el seu fum cansat conjura una alzina buida que ens acull aquella nit.

dimecres, 26 de gener del 2005

UN DIA MOLT ESPECIAL :-)


Sé que és tard i que no hauria d'estar escrivint, però en un dia tan especial per a mi no puc evitar el regal d'aniversari, d'un dels millors aniversaris que record.
QUATRE (UN, DOS, TRES)
Som a una casa pintada de blanc amb moltes habitacions,
unides per passadissos i escaletes.
És de nit.
La lluna està al quart creixent.
Tota la casa és plena d'espelmes
i pomes
i raïm
i fum d'encens de missa.
Vint-i-dues verges piquen cors de mussol dins murters de marbre.
Un bou negre molt gros boixa amb una dona molt blanca.
Hi ha onze llençols tacats de sang per les parets,
i vuit sacs de blat.
Un frare es beu el pixat d'un infant,
i li regalima per la barba.
Velles sonades
i malalts de sarna
combreguen amb sement de moltó,
vora el foc.
Hi ha dotze llengües de xai dins ampolles blaves,
i ulls de geneta dins flascons verds.
I ribelles plenes de butzes.
Set dones muntades damunt forques volen dins la nit
i menstruen sobre els camps llaurats.

dissabte, 22 de gener del 2005

Un altre regal (3)


Avui no és el Pare Nadal, no són els Reis, però algú m'ha donat un regal per al nostre blog.

Celebrem que els amants intensos s'han retrobat, que ella necessitava bojament la mà d'ell a la galta i que ell es delia simplement per estrènyer-li el cos una llarga estona.
----------------------------------------------------------------------
TRES (UN, DOS)
Ara fa un any i mig que vaig arribar aquí amb na Blanca.
Ella m'havia parlat d'aquest lloc.
Tot és molt pla.
Sempre hi ha una llum de fusta vella i descolorida.
El sol és un albercoc posat a assecar sobre el canyís.
Les pales de la figuera de moro guaiten darrere el marge.
Un borino ros sobrevola el porxo.
Estic esbraonat.
Amb la panxa plena i regust de síndria,
em quedo adormit recolzat a la paret.
Em sembla notar l'olor del cafè que es refreda sobre la taula.
Un oratge cansat despentina les cogulles.
Els dimonions de la pols s'encalcen.
Somio que na Blanca, dreta al pati,
dirigeix els núvols i el camí del sol.
Fa créixer els lledoners.
Ordena la delicada arquitectura del món.
Sura sobre les aigües de platges llunyanes.
Parla amb les algues.
Compon les pedres.
Sap tot el que passarà,
i pateix.


divendres, 21 de gener del 2005

Albada (2)


Tot sol, ell se n'anà a travessar la porta, sense ella al seu darrere, sense poder tornar petit per uns segons i deixar que ella l'abraçàs fort, com abans.
Ullerós, va ocupar el seu lloc a l'oficina. La seva companya, deforme i estranya, sempre rient estúpidament, li va dir, alhora que s'aferrava a una dona que li intentava endreçar els papers: "És la meva cosina, no és meravellós?". Abans ell hauria contestat amb correció i hauria ignorat el tema, però se sentia molt sensible, i li va contestar, entristit "Sí que ho és; a mi m'agradaria poder, si més no, menjar acompanyat, però em sent gairebé vidu, mutilat".
De cop i volta, na Shirley, que era allà i ho havia sentit tot, es fa enfilar a una taula (perquè si no, ningú no la pot veure) i, ridiculitzant aquell pobre amant melangiós, va escopir "És patètic veure't plorinyar a cada paraula... Em vols fer creure que ella és millor que qualsevol de nosaltres? Déu meu! És insuportable veure com tot el que t'envolta et fa pensar en ella!"
Reprimir les llàgrimes hauria estat donar-li la raó a na Shirley, així que ell plorà, sens vergonya, intensament, mentre aquella bruixa embogia d'enveja.
Aleshores, vulnerable, va aparèixer Ella, l'arc a l'esquena, "Shirley, la meva bondat natural m'impedeix veure el teu patiment". I la va enviar directament a l'Infern.
Ell la fitava amb un somrís que la féu tremolar; ella no va poder evitar mirar el seu amant com mai, alhora que pensava "et menjaria"...
O Love, I live and die in thee,
Thy grief in my deep sighs still speaks:
Thy wounds do freshly bleed in me,
My heart for thy unkindness breaks:

dijous, 20 de gener del 2005

Albada


[...] l'Espoir, vaincu, pleure, et l'angoisse atroce, despotique, sur mon crâne incliné plante son drapeau noir.
Baudelaire, Ch. Les Fleurs du Mal. "Spleen"
Ella corria amb el seu amant en braços, com si fos un anyell diví, l'arc a l'esquena. Ja no volia pensar més en ell, el qual, serè com un nadó, callava i la mirava amb els ulls molt oberts. Ell es deixava dur, ple de confiança. A ella, aquell cos li cremava encara les mans.
Al rompent de l'alba, el va deixar sota una alzina i, d'esma, va tesar l'arc per matar-lo. "Fibla'm sense escut" --sospirà ell-- "fon el gebre del tot" --afegí.
El fet que ell no intentàs esquivar l'atac la va entendrir molt; per això va decidir parlar-li en lloc de matar-lo...
"Desig --ordenadament-- extirpar-te de mi mateixa perquè no hi deixis arrels. I si ja n'hi has deixat, desig que es panseixin meravellosament lluny de mi. Per no veure el teu cúmul de branques i fulles en descomposició, ni veure si t'enlaires ni si mors."
Respirant amb dificultat, ell s'alçà, sense drames, "No voldria encisar-te de bell nou" --va dir-- "Vola lliure" --i se n'anà.

diumenge, 16 de gener del 2005

Pentesilea versus Eva


Només esper el moment d'acabar l'escena, sortir del somni, reprendre la realitat, privada i satisfactòria. Aquests instants són records que sí puc guardar. L'aire mou les cortines translúcidament i ell somriu sense la llum dels focus, nu i ara expectant.
Ens interromp Eva, mare de la humanitat, amargada, condemnant el desig que s'estava congriant entre nosaltres. Ell la fita amb menyspreu, sensat, la ignora i em ressegueix l'esquena amb les mans. La complicitat d'aquest jove me'n traspassa la força, l'energia, les ganes de brega. Provoc aquesta eterna escalfabraguetes, vestal indigna, especimen de dona asexuada, masclista, que vull extingir... A cada paraula, Eva s'omple de confusió i espines, vol fugir.
Però jo li dic que la fatalitat m'ha posat al seu camí, que la pens fulminar, i llenç per la finestra la mare de la humanitat.

dijous, 13 de gener del 2005

Entrada al Paradís


Avui veia el reflex en aquest món de la mentidera Shirley, però avui ella ja no em podia fer mal; hi havia quelcom diví en mi que em protegia com el millor dels escuts.
Només pensava en un amant al qual volia tocar, endinsar-me en sa llum, cercar-lo cega...
Com més dur era el combat, més vertader era el somriure que em coronava, amb somnis d'estiu.
I després no he volgut curar les meves ferides, amuntegar riqueses ni beure sense mesura, només volia trobar una carta amb la qual havia estat pensant tot lo dia, entre fletxes i sang.
En llegir-la, he agraït que el descans de la dura guerrera sigui ple de pessics de carn i que el meu esguard no només ompli de pànic l'enemic. Aquí la teniu:
"Em voldria beure els teus ulls. Nedar-hi. Capbussar-m'hi. Assadollar-me d'ulls verds.
Me'ls beuria amb la set amb què es beu una cervesa freds. A grans glops. Refrescant-me. Emborratxant-me."
Que els déus beneeixin els amants capaços de pensar paraules com aquestes!

dimarts, 11 de gener del 2005

Rosaura


¡Qué haré! Mas, ¿para qué estudio
lo que haré, si es evidente
que por más que lo prevenga,
que lo estudie y que lo piense
en llegando la ocasión
ha de hacer lo que quisiere
el dolor?
PEDRO CALDERÓN DE LA BARCA. La vida es sueño, jornada II, [escena XIII], (ROSAURA), versos 1868-1874.

dilluns, 10 de gener del 2005

Baixada als Inferns


He baixat forçada als inferns per treure-hi na Shirley, com Orfeu. He trobat l'entrada al món subterrani. He arribat a la llacuna Estígia. El Ca de l'Infern m'ha deixat passar. I Caront, molt cordial, m'ha ajudat a travessar el riu. Hades i Persèfone no han pogut ser més amables amb mi, m'han acompanyat fins allà on és na Shirley.
Quan l'he vista, supòs que hauria sentit molta llàstima per ella si fos humana. S'ha engreixat encara més a l'Infern, està envellida, i els seus rínxols ridículs semblen una perruca bruta. Duu un vestit d'executiva i amaga la seva immensa inseguretat darrere unes passes de top model que en ella queden absurdes i patètiques.
--I quin és el càstig?--vaig demanar a na Persèfone, que em va somriure.
--T'encantarà, Pentesilea.
Aleshores, va entrar-hi un dimoni atlètic, bellíssim, amb una enorme destral tacada en sang. Na Shirley cridava com un porcellet i intentava fogir-ne:
--Si t'agaf, puta urraca dels collons, farem frit de matances-- xisclava ell, alhora que li bollien els ulls.
En un segon, la va decapitar. En dos segons, enmig de dolors terribles, li tornava a créixer el cap.
--Meravellós-- vaig dir jo.
--Sí, aquest jove dimoni és una joia-- sospirà Persèfone -- Quan són dies de festa, abans de decapitar-la, li caga a la boca-- m'explicà, tendra.
--Et pots endur na Shirley, si vols-- en va dir Hades --fa molta pudor fins i tot per als dimonis. És un ésser realment repugnant. Si surts de l'Infern, ellà et seguirà.
--Però menja abans una mica de magrana-- m'oferí Persèfone, amb un esguard captivador.
--M'afalaga molt tot plegat, però no, gràcies-- ja em coneixia el truc de la magrana!
I així vaig començar a caminar pensant que aquella desferra em venia al darrere, esperançada, pensant que ja era gairebé lliure. Abans de sortir, però, em vaig girar per veure la seva perplexitat i li vaig escopir. Un dimoni fantàstic la va venir a cercar.
No volia fer-ho, de veres, era només el meu fat; vaig entrar a l'Infern com Orfeu, i com Orfeu en vaig sortir.

diumenge, 9 de gener del 2005

Mentat 74 dixit


"CRÍA FAMA Y TE SACARÁN LOS OJOS"

divendres, 7 de gener del 2005

Intocable


With that (methoughts) a legion of foul fiends
Environed me, and howled in mine ears
Such hideous cries that with the very noise
I, trembling, waked, and for a season after
Could not believe but that I was in hell,
Such terrible impression made my dream.
[From William Shakespeare's Richard III]
Quan les nits cremen ben endins la Reina, la tornen lletja.
Ella té por de mirar-se la cara.
Només el vi li enlaira el cor. Després, li capgira els sentiments per fer-la caure.
Es fa mal i calla; endevina la lluentor d'una llàgrima a un vidre...
---------------
Avui la Reina s'ha aixecat i vol castigar tothom; però no en sap, i al final es fereix de bell nou davant del mirall, que té por.
Vol fer callar tothom a cops de vidre!
La descobreixen tothora plena de sang i crits de ràbia.
Cada nit, tothom creu que mor, però només delira: es deixa tocar per algú que no existeix, però que la fa riure, l'acotxa, l'estima.
Són els únics moments de mandat que no sobren.

dijous, 6 de gener del 2005

Visita dels Reis


Ses Majestats han deixat un regal per al nostre dip (diari interactiu personal), bitàcola, blog... Aquí el teniu:
------------------------------------------------------------------------------------------------
DOS

A cinc-cents metres sota terra hi ha un rebost ple de totes les coses que un dia perdem i que no hi ha manera de trobar.
Hi ha milions d'objectes petits, com ara botons, anells, arracades, tisores, plomes o llapis.
També hi ha quadres que han quedat oblidats, mobles que no s'han endut en canviar-se de casa, plantes en cossiols, miralls, portes i animals que un dia se n'anaren.
Dos dimonis vermells guarden les portes.
Ningú no duu les coses fins aquí.
Vénen elles soles a cercar companyia.
Hi ha llits i taules llarguíssimes amb canelobres, i coixins, i armaris enormes, i roba blanca, i gorres de dormir, i abrics, i xoquins, i nins que juguen amb totes aquestes coses, i vells asseguts a balancins que somriuen com beneits.
I la llum de tantes tardes perdudes entra en totes direccions des de les finestres recolzades sobre les cadires, o penjades a les parets, o ficades dins calaixos.
I vent i fulles seques sobre els trispols de cases abandonades.


dimecres, 5 de gener del 2005

El soldat rebel


L'esguard relaxat i l'Amor que no hi és m'han dut aquí. Dins, vessen senzilles sobredosis d'emocions (que em fan desitjar gent amatent a qui després matar amb més plaer...).
Deix algú viu, perquè això sovint CANSA, perquè vingui, fora barram, i em tregui les sabates,
--després, si vol, em pot MOSSEGAR. (Em faré el mort!) Al funeral, els assistents M'AMAREN amb llet i riuen.
La sorpresa SÓC jo corrent pendent vermell avall eufòric sense mots.
Hom em mira i troba quelcom que el diverteix. Jo només INTENTAVA oblidar...
------------------------------------------------------------------------------------
SEMBLA que plor sense interpretacions quan la bellesa em sorprèn amb disfressa decadent..., però de fet és una felicitat congelada...
I un somrís de no-res em basta per esquitxar tothom.

dilluns, 3 de gener del 2005

El Príncep del Pebre


Avui ha tocat a la meva porta el Príncep del Pebre. Abans de deixar-lo passar, li he demanat que em descrigui com se sent quan em ve a veure.
--És com anar a veure algú que suposadament és com el teu fill, però que al final et folla. És com anar amb una amiga que es transforma en cavall servicial en aparença, però que després et fa caure-- aquí ell ja es començava a excitar --És com anar a visitar una amiga i que resulti que és un amic. I quan esperes l'amic, no trobes les sabates. I quan te les poses, vas sense calçons i penses contínuament en ell--
------------------------------------------------------------------------------------------------
Quan es desperta és molt dolç, tot i que sempre es queixa d'un gra de pebre que té sota la pell a la cama dreta, de naixement. Però això només és la seva manera de dir que és feliç.

diumenge, 2 de gener del 2005

L'arqueòloga


L'hora era clara, lluminosa, cap al vespre d'estiu. Una dona guaitava per una balconada integradíssima, envermellint immòbil amb tots els objectes que tenia al seu voltant. Només el vestit blanc es rendia a l'oratge.
Mai no havia anat més enllà de la melodia de les parets del palau, nítida, sempre bona companya, com Ell, que extraordinàriament i sens descans la pintava quan meditava, llegia, existia...
Aquell vespre, emperò, el seu esguard es col·locà amb una pregonesa inabastable per al pinzell, que va copsar una altra veritat: ella pensava que es trobava al bell mig de la seva vida i volia sortir del palau. Ell li obrí les portes i acomiadà amb una forta angoixa a l'estómac aquell organisme que contemplava com a perfecte. Ara no tenia més remei que deixar-lo lliscar per un camí rural la fullaraca del qual condicionaria el vestit blanc a les exigències de qualsevol poble perdut en el camp.
Al camí hi havia una pedra amb un gravat curiós. Ella va estrènyer amb força aquell fòssil que, de moment, feia que la seva sortida valgués la pena. Amb una passió incomprensible per a la majoria d'humans, així, ella entrà al poble, ple de gent trista i silenciosa que la miraven com a jutges. L'únic renou venia d'un habitacle fosc. Se n'acostà a la porta. Els homes, molt més alts i amples que el pintor, brandaven unes gerres que, segons semblava, eren com a objectes votius del que a ella li semblà una pèrdua de temps.
En entrar va haver de superar una pudor intensa i no pogué evitar fixar-se que n'hi havia un, d'entre tots ells, especialment desagradable i, curiosament, era a qui li eren permeses totes les grolleries, que administrava públicament com si fos un diari d'última hora.
La conversa era molt bàsica i fàcil de seguir: aquell individu era el batle. En veure-la, intentà patèticament donar-li la benvinguda al poble amb refinament i li cedí la seva cadira.
Aleshores ella aprofità per mostrar-li el fòssil i insinuar-li que segurament per allà n'hi havia molts més, i que ella els podria ajudar a classificar-los, perquè havia estudiat molt sobre el tema, i que, a més, un amic seu els podria dibuixar. "No costaria gaire d'escriure un tractat amb tot el material que sembla que hi ha pel seu poble", proposà.
Mentre ella parlava, si al seu darrere hi hagués hagut una filera immensa de dones, hom podria assegurar que el batle mirava, més o menys, a la que feia cent. Va prendre la pedra i féu el que pensà que havia de fer: estavellar-la contra el seu front.
Tot el bar li va riure la gràcia i ella se n'anà, amb les restes de la pedra a la mà. Va tornar al palau amb tanta urgència com si dugués un ocell ferit a punt de morir.
Semblava que no hi havia ningú i es desesperà.
Anà a la seva habitació i allà l'esperava Ell.
Ella li mostrà el fòssil esmicolat i ell no va poder retenir una llàgrima. Era, va dir, la millor joia que havia tingut mai.
Es besaren.