divendres, 21 de gener de 2005

Albada (2)


Tot sol, ell se n'anà a travessar la porta, sense ella al seu darrere, sense poder tornar petit per uns segons i deixar que ella l'abraçàs fort, com abans.
Ullerós, va ocupar el seu lloc a l'oficina. La seva companya, deforme i estranya, sempre rient estúpidament, li va dir, alhora que s'aferrava a una dona que li intentava endreçar els papers: "És la meva cosina, no és meravellós?". Abans ell hauria contestat amb correció i hauria ignorat el tema, però se sentia molt sensible, i li va contestar, entristit "Sí que ho és; a mi m'agradaria poder, si més no, menjar acompanyat, però em sent gairebé vidu, mutilat".
De cop i volta, na Shirley, que era allà i ho havia sentit tot, es fa enfilar a una taula (perquè si no, ningú no la pot veure) i, ridiculitzant aquell pobre amant melangiós, va escopir "És patètic veure't plorinyar a cada paraula... Em vols fer creure que ella és millor que qualsevol de nosaltres? Déu meu! És insuportable veure com tot el que t'envolta et fa pensar en ella!"
Reprimir les llàgrimes hauria estat donar-li la raó a na Shirley, així que ell plorà, sens vergonya, intensament, mentre aquella bruixa embogia d'enveja.
Aleshores, vulnerable, va aparèixer Ella, l'arc a l'esquena, "Shirley, la meva bondat natural m'impedeix veure el teu patiment". I la va enviar directament a l'Infern.
Ell la fitava amb un somrís que la féu tremolar; ella no va poder evitar mirar el seu amant com mai, alhora que pensava "et menjaria"...
O Love, I live and die in thee,
Thy grief in my deep sighs still speaks:
Thy wounds do freshly bleed in me,
My heart for thy unkindness breaks: