diumenge, 16 de gener de 2005

Pentesilea versus Eva


Només esper el moment d'acabar l'escena, sortir del somni, reprendre la realitat, privada i satisfactòria. Aquests instants són records que sí puc guardar. L'aire mou les cortines translúcidament i ell somriu sense la llum dels focus, nu i ara expectant.
Ens interromp Eva, mare de la humanitat, amargada, condemnant el desig que s'estava congriant entre nosaltres. Ell la fita amb menyspreu, sensat, la ignora i em ressegueix l'esquena amb les mans. La complicitat d'aquest jove me'n traspassa la força, l'energia, les ganes de brega. Provoc aquesta eterna escalfabraguetes, vestal indigna, especimen de dona asexuada, masclista, que vull extingir... A cada paraula, Eva s'omple de confusió i espines, vol fugir.
Però jo li dic que la fatalitat m'ha posat al seu camí, que la pens fulminar, i llenç per la finestra la mare de la humanitat.