dissabte, 18 de novembre del 2006

NO PUC RECORDAR EL SEU NOM...!


Des d'un portal, assegudes com pidolaires, les amigues observen la furgoneta aparcada.
Una vegada més, amb molta fredor, tres parelles practiquen sexe, ordenadament: tres a dalt, humans; tres a baix, autòmats.
Les amigues ho senten tot, immòbils, silencioses.
Els humans aturen alhora. Se separen dels autòmats. Dos humans parlen mentre l'altre escolta:

--És ver el que diuen de tu...? És possible que siguis optimista?
--En parles com si fos una malaltia...
--(amb sarcasme; amb la mitja rialleta)... no seràs una pessimista mal informada...?
--Algú mal informat desconeix els detalls o la totalitat d'un fet. L'optimisme no és un estat d'ignorància parcial o total; és una postura determinada, enfront de la informació que hom té sobre un fet. A més, els pessimistes no sempre estan ben informats de tot; desconeixen que la seva postura els és molt perjudicial, per exemple.
--Trobes?
--Sí. Pots informar-me tant com vulguis d'allò que vulguis. La meva postura no canvia; s'adapta amb un patró positiu. Conec l'opció del pessimisme, però no la vull: no és gens eficient; no s'adapta a res. No em fa viure millor, no serveix per millorar les coses, no aporta solucions...; és un entrebanc. Socialment està més acceptada, la qual cosa m'importa ben poc. En realitat, aquest darrer fet m'empeny una mica més a fer el que faig.
--I que guanyes amb això?
--Viure millor. A més, qui vol al seu costat un pessimista?
--Tu l'hi tens...
--Però només per mirar d'encomanar-li l'optimisme...
Una de les amigues surt d'aquella mena de somni per relacionar el diàleg amb l'estil d'un conegudíssim director de cinema, però no en recorda el nom. Proposa a l'amiga partir a passejar de la mà per veure si recupera la memòria, però l'amiga li diu que no, que, en realitat, tot és insignificant, inútil, sobrer, malgrat el puntet de tendresa evident; li diu que no cal recordar, que no serveix de res. "Potser no cal; però digues que no és meravellós que estiguem juntes, aquí..."
I l'amiga, encomanada totalment, no va poder dir "no", i va transformar l'exabrupte en llàgrima.

dissabte, 11 de novembre del 2006

EL SOMNI DELS DITS TRAVATS


Ella s'amaga de nit al camp, deliberadament, a recer de la muntanya.

Tanca els ulls desitjant somnis; però sols hi veu una munió de dones joves que s'esgola per un riu lànguid.

Obre els ulls que devoren el bosc i el deixen mut; la llum ja s'ha consumit.

Només queda una llum, ara: la d'aquell jove solitari --flama i llavis-- que sempre revisa els seus quaderns abans d'anar a dormir. La llum que ella sempre necessita per reificar els somnis.

Amb urgència i un gest nítid, ell la convida a compartir la llum.

Aleshores les llegendes amb ales d'escata xiuxiuegen; fantasien com una ànima infantil. I la bellesa batega a dues veus; fins que els dos éssers abans aïllats traspuen una felicitat exhausta.

El somrís d'ell beneeix els instants en què ella esquinça la solitud d'ambdós per contar com funcionen les frontisses de l'infern, o quines sedes porten els àngels; deleja els moments en què, de sota la roba, com una bruixa, ella treu un flascó preciós, net, de mil colors, amb una mescla d'ambició i felicitat, i li ho regala.

Mai no en tenen prou.

Mai.