Albada

[...] l'Espoir, vaincu, pleure, et l'angoisse atroce, despotique, sur mon crâne incliné plante son drapeau noir.

Baudelaire, Ch. Les Fleurs du Mal. "Spleen"

Ella corria amb el seu amant en braços, com si fos un anyell diví, l'arc a l'esquena. Ja no volia pensar més en ell, el qual, serè com un nadó, callava i la mirava amb els ulls molt oberts. Ell es deixava dur, ple de confiança. A ella, aquell cos li cremava encara les mans.

Al rompent de l'alba, el va deixar sota una alzina i, d'esma, va tesar l'arc per matar-lo. "Fibla'm sense escut" --sospirà ell-- "fon el gebre del tot" --afegí.

El fet que ell no intentàs esquivar l'atac la va entendrir molt; per això va decidir parlar-li en lloc de matar-lo...

"Desig --ordenadament-- extirpar-te de mi mateixa perquè no hi deixis arrels. I si ja n'hi has deixat, desig que es panseixin meravellosament lluny de mi. Per no veure el teu cúmul de branques i fulles en descomposició, ni veure si t'enlaires ni si mors."

Respirant amb dificultat, ell s'alçà, sense drames, "No voldria encisar-te de bell nou" --va dir-- "Vola lliure" --i se n'anà.