Un clàssic escatològic (plop-plop-plop-plop) ;-D

Na Shirley ha crescut i ja ningú no li vol tocar les cuixes. De la seva infància conserva els rínxols ridículs i el fet que per veure-la ballar caldria pujar-la a una taula. Fa feina a una oficina, com gairebé tothom. Vol semblar digna i pensa que ho aconsegueix vestint-se de princesa, amb una ridícula corona i tots els colors combinats. Però de vegades es transforma...

Ho sé perquè l'altre dia, mentre cercava herbes pel camp, vaig trobar un follet davall d'un romaní que em va contar que un dia va tornar invisible per seguir na Shirley en els seus moments de solitud, quan no segueix la farsa de creure's la princesa d'un conte; és a dir, quan és al lavabo. Aleshores --em digué-- va tan restreta que torna vermella, se li inflen les galtes, i deixa anar uns gemecs terribles per treure quatre cagallons mal fets que, en caure a l'aigua, fan plop, plop, plop, plop. En acabar i tirar de la cadena, torna a emetre uns renous infernals, irreproduïbles, no articulats, que finalitzen amb gargalls espatarrants.
El follet, a pesar de la seva naturalesa entremaliada acostumada a les bromes, gairebé no podia parlar en recordar-ho, de les rialles! Quan l'espiava, va estar a punt de tornar visible de l'esclat de riure, però es va contenir, com un follet professional.
Jo li vaig contar, per fer-lo riure més, que a més es pensa ser la dona més sexy del món, i que quan creua les cames mostra deliberadament unes bragues que li vénen balderes i unes cames peludes i rabassudes.
És mooooooolt desagradable. El follet i jo no seríem tan dolents amb ella si no ens menyspreés.
Ha paït molt malament això de fer-se gran; el follet i jo concloem que preferiríem que fos una mena de Peter Pan, en lloc d'una bruixa que no sap ni cagar bé.
Realment na Shirley necessita teràpia, però JA.