dijous, 23 de desembre de 2004

Doble benedicció


Un matí fred, com una boja, atiava el foc. En va sortir un fum cansat, estrany, del qual va aparèixer l'espectre amb el cap esberlat. Em demanava que l'acompanyés a través del foc a l'infern que l'havia adoptat com a esclau amatent.
Però havia fet tard, i jo ja no ho desitjava.
Mentre intentava no moure ni un múscul per amagar el meu secret, ell em va dir que no m'hi escarrassés, que ja sabia que el meu cervell retenia besades nombroses que queien tothora, i que també hi veia un jove, real com una visió, que havia romput el seu silenci per tornar-me desconeguda.
No vaig haver de parlar. Amb un esguard fix que he somniat sovint i el pit amarat de llàgrimes, l'espectre em va beneir.
M'hauria agradat consolar-lo fins a ser morta, però li vaig dir que m'estimava més ser jo l'única que s'aboqués al nou paisatge, ara que en coneixia l'abast.
L'espectre va somriure i abans de tornar a l'infern em va dir que, malgrat tot, se'm tornaria a aparèixer.
-----------------------
Llavors vaig tornar a l'enorme platja on ell descansava, immòbil, esperant que jo caigués com l'aigua.