dijous, 16 de desembre de 2004

La mata que fa llentiscle


Són les dotze i ell és a una tertúlia; calla i observa. Per fer bon efecte als altres, la gent parla d'aficions arraconades. El pensament d'ell es difumina amb el vellut de les cadires, de desig. Si ella el veiés, somriuria fort; ella n'és la culpable, la que li ha tornat la serenor, la llum a la pell i el núvol d'indiferència rebel que li roda de bell nou pels ulls.
Ell la va trobar a una platja, un dia terrible..., i ara és una reina sota les palmes que puja al seu tron sovint, i hi juga; el ceptre, un pubis clàssic.
Li agrada que sigui esbojarrada, que derivi qualsevol excusa en una abraçada, que esgoti les perversions no només a un quadern...
Ella només fa d'ella.
No cal dir-ho, és la reina sempre.
-------------------------------------------------------------
Una mica angoixat, ell imagina amb joia com l'acaronaria.