Les pitjors paraules

Mentre em vestia tancava els ulls amb força i igualment podia veure els seus ulls fixos. Si me'ls hagués arrencat, sospit que els hi hauria trobat amb idèntica constància. Amb prou feines sí podia contenir les llàgrimes, però amb antiga traça ho vaig fer. Al cervell anava preparant amb crueltat les pitjors paraules, les que ni l'home més robust que conegués pogués suportar. I les hi vaig escopir sense dosificar.

Ell va quedar amb els llavis violetes, plorant convulsivament. De sobte, es reprimia i corria. I jo al darrere, desitjant desordenadament. Negres pins ens feien camí i jo els pregava, amb un cert penediment, que no ens deixessin avançar. Ell no va aturar fins a trepitjar unes tombes que em varen semblar molt dolces, cobertes d'una cendra grisa bellíssima. Abocat a una de les tombes, va deixar anar el crit més terrible, el que guardava per esbandir-me.