EL NOUVINGUT
Als altres sembla que no els acompanya gens la llum de l'estiu en el seu treball; els seus moviments són feixugs. A mi, per contra, aquesta llum em fa sentir amb força el lloc precís on em trobo, molt endins, com una necessitat fisiològica a punt de manifestar-se, única i irremeiable... Tanta energia solar m'omple, així mateix, d'un trepidant moviment intern: com si dins meu hi hagués unes immenses calaixeres a les quals el meu esperit es diversifica entre la feina i les divagacions, tot plegat controlat al segon, sense interferències ni errades de connexió.
Han tocat a la porta. No sé per què, atès que entren a la nostra sala sense esperar resposta. Només era un avís. Una superior ens presenta un home jove que farà feina amb nosaltres.
Sento com m'esquitxa la ràbia dels altres. Han trobat un entrebanc més al seu camí de pujada a l'èxtasi de l'èxit i l'estabilitat. Jo només he trobat un descans permès i no estipulat que pens sucar fins a la darrera gota.
El nouvingut els mira i jo l'observo a ell. Ha advertit la malfiança amb què ha estat rebut, però decideix ignorar-la i somriure. Els altres li responen el gest, des de la distància, amb una correcció summa i llunyana.
No puc evitar sentir-lo a prop, familiar. No sé què em passa, però el meu dispositiu d'autocontrol no escolta les meves pregàries.
Un cop saludat tot el personal, volta cap a mi i em clava les pupil·les, les quals sento com una llengua de foc divina que em fa comprendre a la perfecció tot el que em diu. Em sento com si recordés quelcom que havia oblidat feia temps, però no tinc temps de pensar i jo mateixa quedo sorpresa en sentir una salutació que em sortia dels llavis. Ell em torna un somrís i m'encaixa la mà, a través de la qual m'inocula més foc seu.
Sento com si una zona enrampada del meu cervell tornés al seu estat normal. Els altres fa estona que ens ignoren.
Per moments, un formigueig em duu records d'una terra que no és la que ara trepitjo amb immediatesa. Se m'havia esborrat totalment, i ara veig com va ser d'important en el passat algun dels seus integrants que, amb detalls puntuals i profunds, impressionaren una imatge molt forta en mi, un univers antic i només meu aleshores.
Ara sento com si l'hi hagués traspassat al nouvingut, i no estic segura que m'agradi aquest vincle.
Han tocat a la porta. No sé per què, atès que entren a la nostra sala sense esperar resposta. Només era un avís. Una superior ens presenta un home jove que farà feina amb nosaltres.
Sento com m'esquitxa la ràbia dels altres. Han trobat un entrebanc més al seu camí de pujada a l'èxtasi de l'èxit i l'estabilitat. Jo només he trobat un descans permès i no estipulat que pens sucar fins a la darrera gota.
El nouvingut els mira i jo l'observo a ell. Ha advertit la malfiança amb què ha estat rebut, però decideix ignorar-la i somriure. Els altres li responen el gest, des de la distància, amb una correcció summa i llunyana.
No puc evitar sentir-lo a prop, familiar. No sé què em passa, però el meu dispositiu d'autocontrol no escolta les meves pregàries.
Un cop saludat tot el personal, volta cap a mi i em clava les pupil·les, les quals sento com una llengua de foc divina que em fa comprendre a la perfecció tot el que em diu. Em sento com si recordés quelcom que havia oblidat feia temps, però no tinc temps de pensar i jo mateixa quedo sorpresa en sentir una salutació que em sortia dels llavis. Ell em torna un somrís i m'encaixa la mà, a través de la qual m'inocula més foc seu.
Sento com si una zona enrampada del meu cervell tornés al seu estat normal. Els altres fa estona que ens ignoren.
Per moments, un formigueig em duu records d'una terra que no és la que ara trepitjo amb immediatesa. Se m'havia esborrat totalment, i ara veig com va ser d'important en el passat algun dels seus integrants que, amb detalls puntuals i profunds, impressionaren una imatge molt forta en mi, un univers antic i només meu aleshores.
Ara sento com si l'hi hagués traspassat al nouvingut, i no estic segura que m'agradi aquest vincle.
